Gabriel Rufián va néixer el 1982, l’any de la gran victòria de Felipe González i del Mundial de Futbol del Naranjito. Diplomat en Relacions Laborals a la Pompeu, va donar-se a conèixer en els inicis del procés com a membre de Súmate, aquella plataforma que buscava el suport dels catalans castellanoparlants a la independència. Oriol Junqueras el va fitxar com a candidat al Congrés en les eleccions del desembre de 2015. Eren anys de puixança per a ERC i per a Junqueras. La perspectiva era créixer i, l’estratègia, eixamplar la base. Calia sobrepassar el perímetre de sempre i conquerir nous territoris per a l’independentisme, en aquest cas, principalment a Barcelona i les ciutats dels rodals. Dit d’una altra manera: la missió de Rufián era emular a l’engròs el que Junqueras havia aconseguit a Sant Vicenç dels Horts (el republicà va guanyar el 2011 l’alcaldia d’aquesta ciutat del Baix Llobregat). L’estratègia d’eixamplar la base anava de bracet de la teoria de l’independentisme no nacionalista. Aquesta teoria defensa que es pot i cal fer créixer l’independentisme apel·lant sobretot a les millores socials i econòmiques que s’esdevindrien amb un estat propi. En aquest context, el fitxatge de Rufián, de Santa Coloma de Gramenet i fill de pares andalusos, tenia tot el sentit. Començava la carrera política de Rufián.

Des d’aleshores fins ara, Rufián no ha exhibit uns grans dots per a la política, entesa en el seu sentit clàssic. No és algú que, per dir-ho així, s’estigui hores i hores estudiant els avorridíssims dossiers, que són molts, que aterren al Congrés. Ni que es passi el dia al seu despatx. Tampoc no sembla, vist des de fora, tenir un gran lideratge dins el grup d’ERC al Congrés —menys encara, segurament, després que les ferides causades per la gran batalla a l’interior del partit—. A desgrat d’aquestes limitacions, però, ha aconseguit fer-se notar, fer-se un nom. Aquell fitxatge de Junqueras, un fitxatge en part guiat per la intuïció, si bé no ha acabat desvelant-se com un estadista, sí que ha demostrat una grandiosa facilitat per a la dialèctica i la frase enlluernadora. El seu territori és, doncs, la ràdio, la televisió i, sobretot, sobretot, les xarxes socials. En poc temps, Rufián —cabells repentinat enrere, roba massa estreta, mirada desafiadora— va metamorfosar-se en una autèntica celebritat a Madrid i a tota Espanya. Ha aconseguit transcendir l’espai de la política i ha esdevingut de manera evident una mena d’icona, un personatge de la cultura popular espanyola, per dir-ho així. Cada vegada més acostat al món de 'famoseig' i el ‘salseo’, a Belén Esteban i Mario Vaquerizo.

Sens dubte, Rufián és un paio intel·ligent —i no solament llest o espavilat, com es podria tal vegada pensar—. Perquè, insisteixo, cal ser intel·ligent per rumiar i engendrar les seves frases. Siguin dites o bé siguin escrites al mòbil. I destacar en aquest negoci no és una cosa que sigui fàcil ni senzilla, menys encara avui, amb tanta gent, milers i milers, competint amb dents i ungles per compondre una sentència enginyosa i que realment cridi l’atenció.

Gabriel Rufián és el resultat d’una època —dels anys d’acreixement del procés, d’una ERC també envalentida— que ha quedat enrere

Amb el temps, Rufián s’ha anat cisellant un perfil que ell ha volgut marcadament esquerranós (podria estar perfectament enquadrat a Podemos o Izquierda Unida). En aquest punt, és impossible no veure-hi el rastre de l’antic ‘psuquero’ i correligionari seu Joan Tardà. Rufián s’ha especialitzat en els seus atacs feridors contra el PP, Vox i els seus diversos putxinel·lis mediàtics. Complementàriament i en coherència amb tot plegat, s’ha convertit també en un dels més acèrrims defensors de la vigència i continuïtat del govern de Pedro Sánchez.

Finalment, s’ha erigit en una tremenda màquina de provocar Junts per Catalunya. No és cap secret que la relació entre uns i altres al Congrés ha degenerat en una batalla campal constant, plena d’atacs, desafiaments i insults. No és únicament responsabilitat de Rufián, és clar. A alguns diputats de Junts —Nogueras, Calvo, Cruset— els encanta també la brega, en especial quan es tracta de ficar el dit a l’ull —o allà on es pugui— als republicans. No, els de Junts tampoc no són uns angelets. Inevitablement, l’addicció a la frase enginyosa i la brometa àcida ha causat un tou de maldecaps a Rufián, a qui el seu ímpetu arrossega sovint a l’excés. Així, difícilment podrà desempallegar-se mai d’aquell missatge sobre les “155 monedes de plata” en què tractava Puigdemont de traïdor. Va ser el 26 d’octubre del 2016, un dia abans que l’aleshores president de la Generalitat proclamés efímerament la independència. El darrer esgavell de Rufián —que és també, almenys nominalment, regidor de Santa Coloma— s’ha produït fa uns pocs dies, quan va acusar els de Junts de voler les competències en immigració per a Catalunya amb intencions “xenòfobes”. A Rufián l’encanta també assegurar que Puigdemont farà president Feijóo, perquè uns i altres són “la dreta” (per a ell, “dreta” és un insult).  

Gabriel Rufián és el resultat d’una època —dels anys d’acreixement del procés, d’una ERC també envalentida— que ha quedat enrere. Igualment, em sembla, l’obsessió per la batussa constant i agra amb Junts no és ni el que la gent vol ni el que convé en aquest moment. Rufián, això sí, és una celebritat, algú molt conegut a Madrid i en el conjunt d’Espanya. El que cal preguntar-se és si avui, en termes polítics, això ajuda molt, bastant, poc o gens Esquerra Republicana. Naturalment, aquesta és una reflexió que haurà de fer ERC i, particularment, Oriol Junqueras, a qui, és veritat, Gabriel Rufián, encara que fos amb certa peresa, va donar suport en la reconquesta del poder a ERC.