S’ha posat de moda asfixiar el català. Què hi farem, en aquesta vida, no es pot tenir tot. Et distreus un moment i et trobes a tot de gent intentant asfixiar la teva llengua materna. Per què? No en tinc ni idea. Mai he pogut entendre per què hi ha gent que s’aixeca amb ganes d’asfixiar llengües. Jo, no sé si soc un cas excepcional, però, normalment, m’aixeco amb ganes de prendre’m un cafè d’Etiòpia i cruspir-me un parell de llesques de pa amb tomata amb un bon tros de llonganissa de pagès. Hi ha d’haver gent per a tot, suposo.
Fa anys i panys que intenten asfixiar el català, i, tot i que veuen que no poden vèncer els pronoms febles, continuen insistint. Aquest tipus de gent no es cansa mai d’asfixiar llengües, és com una addicció per a ells. Suposo que algun dia s’adonaran que el català és tossut i fort com un roure i desistiran; però, mentrestant, hem d’anar aguantant les seves impertinències absurdes i constants.
L’altre dia, sense anar més lluny, un senyor va tocar el timbre de casa. El primer que vaig pensar, quan el vaig veure, és que em venia a vendre alguna cosa, però, sorprenentment, no va ser així, em va dir que venia a asfixiar el català. Li vaig dir que passés, que es posés còmode, que fes com si estigués a casa seva. S’ha de ser educat amb tothom. Ara no me’n recordo si em va dir que venia del PSOE o de VOX. Tant és, la qüestió és que la vam fer petar una bona estona i, després d’ordenar-me vint vegades que li parlés en castellà, no me’n vaig saber estar i li vaig dir el nom del porc. Se li havia ficat al cap, d’una manera malaltissa, que parlar català era una mostra d’adoctrinament ideològic. No hi va haver manera de fer-li entendre que no parlava català per fer-li mal, sinó perquè era la meva llengua materna.
Estava convençut que els catalans volíem adoctrinar tota la població mundial perquè parlessin només en català, ballessin sardanes i es convertissin en castellers
Esgotador, tot plegat. Estava convençut que els catalans volíem adoctrinar tota la població mundial perquè parlessin només en català, ballessin sardanes i es convertissin en castellers. Em va arribar a dir que havia descobert una xarxa de castellers (que es feien dir Els xiquets xirucaires) que reclutaven nens perquè es dediquessin a assetjar tothom que no parlés català i no portés espardenyes. Vaig agafar tanta por que vaig anar corrents a comprar-me unes espardenyes.
La veritat és que ja començo a estar una mica tipa d’haver de demanar perdó cada vegada que parlo en català. Diria que ni els alemanys ni els francesos ni els espanyols han de donar tantes explicacions i disculpar-se tantes vegades per parlar la seva llengua materna. No voldria ser malpensada, però de vegades tinc la sensació que hi ha gent que té una espècie de fòbia a la llengua catalana. No sé si és per culpa dels pronoms febles o de la vocal neutra, però el pobre català sempre acaba rebent a tort i a dret, i, de retruc, nosaltres, els catalans. Entenc que costi aprendre’s tots els pronoms febles i, encara més, saber-los combinar, però, per aquest motiu, no cal asfixiar el català, només cal demanar ajuda. Segur que un cop aconsegueixin combinar-los bé, ho trobaran tan divertit i entretingut que els passaran les ganes d’asfixiar res. En tot cas, si han d’asfixiar alguna cosa, que sigui aquesta actitud intolerant que els caracteritza i que no els deixa viure.
Dit això, treure-los-els-n'hi-en. Quin d’aquests pronoms febles fa la funció de complement directe? És broma! Estava posant a prova les vostres neurones!, perquè, per qui no ho sàpiga, parlar més d’una llengua, a més a més d’augmentar el vostre grau de tolerància, augmenta la substància grisa, que, vulguis que no, sempre va bé. Vinga, doncs, fins a la setmana que ve!