Cada vegada som capaços de mirar més enrere en el nostre origen, i ho fem en dos sentits: recercant a la terra els ossos dels primers homínids, que ja podem remuntar al milió quatre-cents mil anys, i escodrinyant en l'espai exterior el lloc en què les galàxies es van formar a partir d'una misteriosa primera explosió, que va generar el temps a més de l'espai fa la barbaritat de tretze mil vuit-cents milions d'anys. No hi ha res que pugui ser més místic: els set dies bíblics de la creació del món simbolitzen que som el centre, en la mesura que mirem i donem sentit al nostre món, però que la història de la humanitat és una petitesa respecte a la d'aquest univers creat. Som el centre d'un conjunt còsmic, donant sentit a les fórmules de sant Francesc ("germà sol, germana lluna, germà llop, germà riu") que ens recorden que cadascun de nosaltres i tot el que ens envolta ens hem anat diferenciant a partir d'un mateix i únic element estel·lar, i que aquesta distinció de l'humà respecte de la resta, misteri sobre misteri, el va dotar de cervell colossal, llenguatge doblement articulat i sentit transcendent de l'existència, les armes amb què conquerir el seu entorn, el planeta blau.
Aquesta realitat, a la vegada física i metafísica, no forma part del nostre coneixement vulgar, malgrat l'importantíssim paper que en aquest sentit tenen la literatura i el cinema de ciència-ficció; una ficció, per cert, que de manera exponencial ho va deixant de ser. Si fóssim capaços de comprendre aquesta dimensió comuna essencial, potser la major part de la competència que ha generat el progrés de la humanitat no s'hauria donat, no hauríem mutat com ho hem fet a partir d'un dit prensor i un desenvolupament cerebral inaudit que Kubrik descriu a 2001: una odissea en l'espai, enllaçant la primera eina humana i una nau espacial. Aquesta competència humana, i la col·laboració han possibilitat construir un telescopi, el Webb, que ha obert finestres per als nostres ulls a aquest origen del misteri. Hauríem estat, sense aquesta insondable partícula divina diferencial, per a bé o per a mal, com una pedra, com una planta, com un animal més. Però no ho som, fem ciència i filosofem.
En aquest temps nostre en què les titulacions universitàries es pensen per al mercat laboral i on les llengües i el pensament clàssic són erradicats dels plans d'estudi, on trobarem espai, ocasió i capacitat per preguntar-nos alguna cosa més enllà de la mecànica dels processos?
La ciència es pregunta pel com dels processos. Ara mateix està especialment entossudida a saber com es genera l'energia i com emmalalteixen les nostres cèl·lules, però el perquè d'això i de tantes coses és una pregunta reservada a la filosofia. En aquest temps nostre en què les titulacions universitàries es pensen (sense èxit en molts casos) per al mercat laboral i on les llengües i el pensament clàssic són erradicats dels plans d'estudi preuniversitaris, on trobarem espai, ocasió i capacitat per preguntar-nos alguna cosa més enllà de la mecànica dels processos? Aquesta mena de subjecte que cada cop més som la majoria, acrític en el sentit profund del terme, és carn de canó per als populismes, però també per a l'andanada de conceptes buits farcits de correcció política amb què les pells sensibles eviten qualsevol reflexió més enllà de l'hedonisme.
Altres civilitzacions, abans que la nostra, van veure també com la seva màxima esplendor tecnològica era l'avantsala del declivi, i la humanitat es va estimbar pel precipici del relativisme moral, la venda de la llibertat a canvi d'una seguretat mai total, o l'acumulació de poder en unes poques mans. Unes civilitzacions acomodades en el fet d'haver assolit cotes inaudites de benestar i tan cegues que no veien que aquestes cotes no estaven a l'abast de tots. La ironia, mai la casualitat, ha posat alhora davant dels nostres ulls les restes de l'origen de la humanitat a Atapuerca i els vestigis de l'origen de l'univers a través del James Webb. Som una i la mateixa cosa, pols d'estrelles, fills del mateix Déu, que, sotmesos a l'engany de la caverna platònica, hem oblidat la nostra condició comuna. Que Atapuerca i el Webb no serveixin per obviar aquesta veritat, sinó per fer-la més evident als nostres ulls i recuperar el sentit de la nostra existència.