L’ús social del català com a llengua va de baixa i això es nota en molts àmbits, entre els quals els serveis que comporten atenció al públic, com per exemple el comerç. N’hi ha d’altres on és igualment perceptible la davallada (bars, restaurants, serveis personals, consultes mèdiques...), però em centraré en aquest sector perquè és un tipus de servei que qui més qui menys fa servir amb regularitat, fins i tot diverses vegades al dia.

Queden lluny aquells temps en què el comerç el regentava el botiguer-propietari de tota la vida o algú de la seva família, en un entorn de model de negoci que es transmetia de pares a fills i en què s’establia una relació quasi personal entre client i venedor. El comerç era quasi per definició (i per necessitat) de proximitat. Proximitat en el sentit físic i en el sentit emocional, formava part de l’espai de relació de les persones. I a la botiga t’hi trobaves que, amb naturalitat, fossin o no catalanoparlants, t’atenien en el 100% dels casos en la llengua del client. En ma vida no m’havia trobat, com ara em passa de vegades, que un depenent no et donés un “bon dia” i que no m’atengués en la meva llengua.

És cert que l’estructura de comerç tradicional ha canviat molt, fins al punt que els canals predominants en els entorns de ciutats són les grans superfícies i els establiments pertanyents a cadenes. On abans hi havia botiguers, avui és més fàcil trobar-hi empresaris comerciants (que no són a l’establiment) i empleats de comerç. Tanmateix, aquest canvi no és per ell mateix explicatiu del fet que en alguns comerços no t’atenguin en el teu idioma. L’activitat bàsica (vendre) segueix essent la mateixa que abans, és a dir, atendre persones que venen a veure i a comprar, sigui quin sigui el format o la dimensió de l’establiment. I l’atenció al client, un dels pilars del comerç, consisteix a generar proximitat i facilitats perquè qui ha entrat a la teva botiga acabi comprant. Així, encara que sigui de manera interessada, sembla de sentit comú fer-ho en el seu idioma, més quan en el cas de Catalunya el català és idioma propi i oficial.

És cada cop més habitual que empleats de comerç no donin ni el bon dia en català, i que tota la relació amb el client es faci en castellà. En molts casos són immigrants, però no sempre, perquè hi ha persones nascudes aquí que coneixen de sobres la llengua però que no la utilitzen o ningú els ha demanat que la utilitzin per a relacionar-se amb el client. Aquest fenomen s’ha estès de manera tan general als Països Catalans que, fins i tot a Andorra, que té com a única llengua oficial el català, l’atenció al client en català al comerç pràcticament hagi desaparegut, com també ho ha fet en tantes altres activitats, com la restauració.

Molts clients catalanoparlants, quan entren en un comerç i l’empleat se’ls adreça en castellà, fan el mateix que tanta gent fa a peu de carrer, que és canviar a l’idioma de l’interlocutor. Aquest és un símptoma més de la baixa autoestima dels catalanoparlants per la seva llengua

Ara bé, qui volgués culpar els treballadors espanyols, pakistanesos, sud-americans o d’on sigui, de la no-atenció en català a clients catalanoparlants, s’equivocaria. El problema no ve d’aquí i té les seves explicacions socials, polítiques i empresarials. Sense ordre de prioritat en la presentació, a criteri meu són les que segueixen a continuació:

  1. Les empreses signen contractes amb treballadors per fer unes tasques determinades i per fer-les de maneres molt concretes: al client se l’ha de tractar sempre de manera respectuosa, se li ha d’oferir la informació que demana, s’han de tenir actituds empàtiques, etcètera... i és facultatiu de qui contracta en el comerç establir que en aquella empresa al client se l’ha d’atendre en la seva llengua. És una norma que sembla elemental en aquells negocis que comporten relació directa amb el client.
  2. Molts clients catalanoparlants, quan entren en un comerç i l’empleat se’ls adreça en castellà, fan el mateix que tanta gent fa a peu de carrer, que és canviar a l’idioma de l’interlocutor. Aquest és un símptoma més, en aquest cas aplicat al comerç, de la baixa autoestima dels catalanoparlants per la seva llengua. Comercialment, la relació entre comprador i venedor està completament invertida: no és el venedor qui s’adapta al potencial comprador, sinó que és el comprador qui, almenys en matèria de llengua, s’adapta al venedor. Econòmicament no té massa sentit.
  3. Políticament, no hi ha ni la valentia ni la força per actuar com per exemple està intentant fer Andorra. El país dels Pirineus té en curs un projecte de llei que estableix que per viure a Andorra i treballar-hi caldrà acreditar unes nocions bàsiques de català, i en feines d’atenció al públic (com ara el comerç) caldrà saludar inicialment en aquesta llengua i conèixer-ne el vocabulari bàsic. No és gran cosa, però va en la bona línia de respectar la llengua del país, cosa que a Catalunya sembla impossible.

Aquest és el panorama en el comerç, extensible a tants altres àmbits. O ens hi posem, la societat, les persones, els empresaris i les administracions, o adeu a la llengua en un termini més curt del que podem pensar, per fer cap a replicar el que ha passat en nacions com Escòcia o Irlanda, lingüísticament absorbides.