No és el primer cop que l'argumentari de la dreta catalana coincideix amb el de la dreta espanyolista. Sense que necessàriament es coordinin. I no serà l’última. Senzillament es retroalimenten.
Sense anar més lluny, amb l'anunci d'eleccions anticipades. Ara resulta que la convocatòria electoral del president Aragonès s'ha fet —d'acord amb el PSOE— per complicar la vida al president legítim Carles Puigdemont. Amb el mateix PSOE amb qui Puigdemont manté ara un frondós diàleg, el que ara també ha deixat de ser un anatema. Tant que Waterloo fa lluir totes les trobades amb ostentoses fotos a desgrat del mateix PSOE que no comparteix aquest entusiasme per publicitar-ho tot. Constaten que en treu profit el PP i que excita la parròquia més exacerbadament espanyolista. Per no parlar de la decisió determinant de la presidenta Erra d’ajornar la votació per esperar un diputat de VOX. Decisió deliberada i a petició de la bancada nacionalista per evitar que prosperessin els comptes. Sense la maniobra d’Erra els comptes eren una realitat.
Segons aquesta versió, difosa des de Waterloo, els comuns haurien estat els ximples útils de la trama ordida per republicans i socialistes. Els mateixos comuns que han fet saltar la banca per l’encabronament per Barcelona. Fan president Collboni amb el concurs del PP i Collboni els ho agraeix vetant Ada Colau. Maniobra que no ha desagradat als republicans, tips de Colau que per mantenir l’alcaldia primer (2019) i condicionar-la després (2023), no ha dubtat a pactar amb les dretes —davant de les quals fan tants escarafalls— per enviar primer Ernest Maragall a l’oposició. I després a Trias-Maragall.
I tot això, malgrat que és obvi que la convocatòria electoral va agafar Pedro Sánchez amb el pas canviat. I que el PSC s’hi havia posat més que bé per aprovar els comptes d’Aragonès per desbrossar així el camí del de Madrid. Tant és així que hores abans els portaveus socialistes havien dit del dret i del revés que aprovarien els pressupostos. O que Albiach retragués a Aragonès haver parlat amb Sumar per facilitar aprovar els comptes. O Batet exigint solemnement des del faristol que es convoquessin eleccions immediatament per ‘patriotisme’.
El rol que juga Puigdemont al seu Consell, només té una utilitat pràctica i és enaltir el mateix Puigdemont. La broma que el Consell juga el paper de punt de trobada de l’independentisme és una burla
Tant és l’evidència però. El Club de Waterloo viu en una altra lògica. Per cert, pregunta a l’aire. Per què la direcció juntaire parla de Puigdemont com ‘el referent moral’ si tothom sap que no es mou un paper a Junts sense el seu consentiment? És un líder absolut, plenipotenciari però interessat a mantenir la ficció a farsa per dibuixar l’aura de Puigdemont com un referent transversal sense responsabilitats de partit. Cap dirigent polític exerceix avui un poder tan omnipresent com Puigdemont a les seves files. Ni Pedro Sánchez al PSOE. El mateix rol juga Puigdemont en el seu Consell, que només té una utilitat pràctica i és enaltir el mateix Puigdemont. Servir els seus propòsits. La broma que el Consell juga el paper de punt de trobada de l’independentisme és una burla. Pur sarcasme. Només cal recordar la intervenció de Puigdemont en el cinquè aniversari de l’1 d’Octubre. Un dels espectacles més tristos que s’ha viscut des que Puigdemont va marxar francesament a l’exili.
Val a recordar totes les aberracions que des de Waterloo i les seves terminals es van arribar a dir quan es va reformar el Codi Penal per eliminar la sedició i reformar la malversació i els desordres públics. El missatge aleshores no podia ser més pervers. I bèstia. PSOE i ERC s’havien coordinat, amb els jutges, per extradir Puigdemont. Quan el cert és que gràcies a aquella reforma, un tipus noble com Josep Rull, entre d’altres, va quedar habilitat per a tot. Quina pena que no hi hagi cent Rulls! Tot seria més raonable. I la unitat estratègica de l’independentisme deixaria de ser una quimera. Rull no és un cas excepcional. Hi ha més talent o honradesa. Evidentment. Com Oranich. Com Giró. Com Buch. Com Alsina. O el mateix Turull, quan no és captiu de Waterloo.
Però dissortadament, el cert és que mana Waterloo i la seva estratègia de confrontació caïnita sense contrapesos. I que des de la cort del Legítim s’han difós tantes maldats i tan salvatges que ens hi hem avesat. Com allò que Marta Rovira era poc més que de vacances a Suïssa. O quan s’exigia "Obriu les presons!" quan la clau en tot cas, en darrera instància, la tenia el president Quim Torra. O totes les misèries per no admetre que era la ‘Doctrina Junqueras’ la que paradoxalment havia blindat l’europarlamentari Puigdemont. Uns cardaven la llana mentre els altres se n’enduien la fama.
Què es pot esperar ara després d’aquests antecedents si no és més del mateix?
Aquesta campanya amenaça de ser el Dia de la Marmota. Una evocació de la lletania de 2021 i sobretot de 2017. "Si voleu que torni el President, voteu el President". Quina mandra! És la roda del hàmster. Aixecar la DUI i validar el mandat de l’1 d’Octubre.