Cada dia costa més trobar moments d'autenticitat entre tanta remor que prenya el món. La globalització tot ho iguala —no sempre a l'alça, ni per a bé—, les xarxes socials tot ho distrauen i l'auge de l'extrema dreta arreu mos enfronta als pitjors fantasmes del nostre passat. Vivim un empatx d'informació o més aviat de desinformació. Mos falta temps. Mos sobren pantalles. La superficialitat s'ha instal·lat a la nostra societat com una plaga: importa més l'aparença que la profunditat. La pressa s'ha convertit en bona consellera i els projectes elaborats a foc lent que no seguixen la moda solen ser menystinguts. Cada gremi té les seues capelletes i en terra de cecs lo borni és lo rei, un refrany que es fa palès no només de forma figurativa.

Malgrat això, queden encara reductes genuïns. Un d'ells és lo silenci. Tan necessari i preuat. Tan difícil de trobar. I tan infreqüent que, un cop trobat, no sabem què fer-ne i rarament aconseguim sostindre'l un breu lapse. Un altre bastió és la natura, aquella que ens acull i que ens habita. La que ens proporciona bellesa i quietud, dos puntals més que el ritme frenètic del dia a dia acostuma a desatendre. Hi ha també, i per sort, un altre oasi: les persones, les paraules. Aquelles que són font en sequera, les que són nenúfars: flors blanques flotant en aigües tèrboles. Les que fan que hi brolle vida i llum. Algunes contemporànies. D'altres pertanyents a una època que sembla que es fon, però que encara reclama poder il·luminar l'estança de tant en tant.

En un món que es va desexistint i on la veritat s'ha abaratit tant, l'abraçada que s'han donat en vore's juntes ha estat la mostra de l'autenticitat que este món necessita

Este cap de setmana ma mare ha fet 80 anys i hem pogut reunir-la amb les dues germanes que li queden: Mercedes, de 94, i Pili, de 86. Les tres, per sorpresa, juntes per unes hores. La mare, la padrineta i la tieta. Cada nou encontre és susceptible de ser l'últim. Per salut, per distància. Perquè Mercedes, la gran, la que mos ha cuidat a tots, comença a quedar-se sense cera a la candeleta. Perquè Pili, la mitjana, que va emigrar de jove a França durant lo franquisme, viu a l'altra banda dels Pirineus i els viatges cada vegada costen més de fer. Durant 24 hores han estat dins la seua bombolla, repassant amics i familiars traspassats i parlant-ne a estones en present, com si encara hi fossen. En les poques sobretaules que han pogut compartir, la remor del món de la qual parlàvem al principi ha desaparegut. Ni mòbils, ni trivialitat, ni pressa. Han mirat fotos antigues en paper, han conversat, han anat a espai.

A pesar que el pou de la seua memòria els hi va a velocitats diferents, saps que tot lo que les rodeja és de veritat, sense artificis, ni filtres. Los que les hem acompanyat i fet possible la retrobada, hem pogut contemplar l'exemple de tres dones d'una generació que ho va haver de donar tot i amb la qual sempre estarem en deute. Si de vida n'hi ha només una, la seua no ha estat precisament la més justa. Han garbellat emocions, l'únic tresor intangible i indeleble. S'han regalat temps, sabedores de la incertesa del rellotge. Quan a la llista dels absents hi tens més noms que al full dels qui t'acompanyen, la consciència que pots ser la següent te deu donar una profunditat diferent. En un món que es va desexistint i on la veritat s'ha abaratit tant, l'abraçada que s'han donat en vore's juntes ha estat la mostra de l'autenticitat que este món necessita.