La decisió de rearmar els 27 estats de la UE, proposada per la Comissió Europea, es basa en una inversió conjunta de 800.000 M€ (650.000 M€ de fons estatals que no computarien per al compliment de les regles d'estabilitat pressupostària i 150.000 M€ de crèdits de la UE als estats membres —EM—) i té el seu origen en la decisió de l'extremista Administració Trump de no assumir la defensa europea i pactar pau i modus vivendi a Ucraïna amb el règim autoritari rus de Vladímir Putin.
Va pel bon camí la UE? Sembla que no, perquè la decisió no està basada en un diagnòstic de perills i febleses i en una anàlisi de recursos i fortaleses. Però convé que analitzem detalladament els dos elements que mouen Europa —diuen— de cara al rearmament. La deserció parcial dels EUA i l'entitat, real o imaginària, del suposat perill rus.
Els EUA de l'Administració Trump faran servir el seu poder (ja sigui el hard power militar, ja sigui el soft power del comerç i de la diplomàcia) per als interessos de la seva proposta política MAGA (Make America great again), és a dir —a aquestes altures de la història universal—, per a endarrerir la decadència dels EUA com a superpotència, ara molt vinculada a la pròpia falta de cohesió de la ciutadania nord-americana respecte a un grup de valors democràtics i civilitzats bàsics. En aquest context, molt aviat es desenvoluparà una ràpida guerra comercial entre els EUA i la UE, parcialment esmorteïda els primers anys per la despesa militar europea en proveïdors dels EUA, fins que la UE no desenvolupi campions regionals en les àrees tecnològiques que necessita la seva defensa. En aquest context, l'OTAN que coneixem des del 1990 patirà una mutació determinant i la UE no tindrà cap altra opció que articular una política de defensa conjunta i autònoma. El problema de la defecció dels EUA pot esdevenir una gran oportunitat per a Europa.
Quant a la Rússia de Putin, constitueix de debò una amenaça respecte a la UE? No manca en l'opinió pública europea qui atribueix, amb part de raó, a l'OTAN la responsabilitat respecte d'algunes de les reaccions militars russes dels últims anys. La mateixa República Ucraïnesa, des d'una legítima prevenció a la russificació dels tsars i del PCUS soviètic, va oblidar obrir la mà a les minories russòfones i es va basar, de vegades, en minories xovinistes que van obrir les portes a l'agressió russa de Crimea i a la guerra encetada el febrer del 2022. Sigui com sigui, l'agressor del 2022 és Rússia i això és indiscutible, essent, a més, evident la manca de respecte de l'exèrcit de Putin envers la població i les infraestructures civils ucraïneses al llarg d'aquesta desventurada guerra.
La UE no tindrà cap altra opció que articular una política de defensa conjunta i autònoma
Vigent un acord a Ucraïna (que serà avantatjós per a Rússia amb la complicitat de Trump) quines seguretats tenen els nostres socis europeus Finlàndia, les tres repúbliques bàltiques, Polònia o Moldàvia de no ser agredits per Rússia, que ara defensa que Groenlàndia pertany a l'espai vital dels EUA? Quin és l'espai vital rus en el qual creu Putin? Ningú no recorda l'agressió dels tsars, des de Pere el Gran a principis del segle XVIII contra Suècia i la confederació lituanopolonesa que va determinar l'annexió de Finlàndia, gran part de Polònia, els països bàltics i Ucraïna i les successives polítiques de russificació? Tampoc les agressions de Stalin a Polònia i Finlàndia el 1939, l'annexió de les repúbliques bàltiques el 1940, l'ocupació militar de mig continent europeu el 1945 i la repressió dels moviments d'alliberament democràtics hongarès —1956— i txec i eslovac —1968—? Malauradament, una agressió expansionista russa cap al seu occident no és pas improbable.
Però, això vol dir que la Comissió Europea l'encerta amb el seu improvisat paquet financer i amb la seva publicitat de la por del kit de supervivència? No, tret que es pretengui desenvolupar una operació d'enginyeria financera que destini recursos a finalitats poc transparents i molt lucratives per a determinades elits de Brussel·les.
Els riscos de la defecció dels EUA i de l'agressió russa requereixen que Europa reaccioni. Però no cap al rearmament dels 27 EM, sinó cap a l'autonomia estratègica europea que el que necessita és una única política de defensa que coordini les diferents forces armades en un únic sistema de defensa cívic-militar. Abordar el rearmament des dels EM europeus i no des de la mateixa UE (i des del seu propi pressupost) determinarà el desaprofitament de molt recursos importants, en comptes d'optimitzar-los en un únic sistema de defensa com a eina d'una autonomia estratègica. Un exèrcit europeu o, si més no, una coordinació europea de la defensa, vol dir menys despesa militar.
I, en aquest context, cal recordar alguns números. Els EM de la UE aporten en aquests moments 1,5 M enfront de poc més d'un milió de militars russos. Els EM de la UE van invertir (atenció, no hi comptem el Regne Unit), l'any 2023, 279.000 M USD en la seva defensa, enfront dels 109.000 M de Rússia el mateix any. Molt abans que imposar percentatges del PIB o definir números per estat, seria bo estudiar les necessitats des de la cerca de l'autonomia estratègica i la coordinació europea de la política de defensa cap a un únic exèrcit europeu. Veure el que tenim en conjunt i no per parts.
Cal també reivindicar un enfocament europeu molt més defensiu que ofensiu. Enfocament que no sols és més barat, sinó que, en prioritzar la IA, la ciberseguretat, els satèl·lits i la protecció de les xarxes elèctriques i de telecomunicacions i de les infraestructures terrestres, els resultats d'aquesta inversió també li donarà impuls al conjunt de l'economia i enfortirà les nostres tecnologies. Perquè l'autonomia estratègica europea vol dir també contractar proveïdors europeus.
Des de la perspectiva gallega (i considero que també des de la catalana o la basca), és evident que una única política de defensa europea determinarà una via cap a l'autonomia estratègica europea amb capacitat de mobilitzar recursos també per a fins civils i constituirà l'única eina eficaç enfront d'un rearmament general dels EM de la UE que afecti el nostre Estat de Benestar. A més a més, la pitjor opció per als interessos de Galícia, Catalunya o Euskadi seria avui el rearmament de les Forces Armades espanyoles i demà situar-les al centre de les polítiques públiques, fins i tot imposant de nou alguna forma de servei militar obligatori, totalment innecessari en la perspectiva europea i que podria constituir un potent agent desnacionalitzador per als nostres països.