M’agrada Ayuso perquè posa les coses molt clares sobre la taula; de fet és difícil que n’hi hagi una de certa, però escoltar-la permet prendre el pols de l'opinió pública espanyola de la qual ella exerceix com a capdavantera i abanderada. A més de verb lliure davant els mateixos dirigents del PP que ja fa temps que no poden frenar-la.

El seu punt de mira és ara Sánchez, el president del govern espanyol. De fet, sempre, però cada vegada més. No només ell, tot el seu govern, molt més que no pas l’independentisme; en el que s’havia focalitzat per sobre de tot temps enrere, encara que tampoc perdi punt en aquesta causa. No tinc pas dubte que en aquesta redirecció dels seus atacs furibunds no només hi té a veure un canvi de l’escena política, sinó que la seva actitud contra l’actual president del govern s’ha fet molt més agra des que la seva parella ha estat denunciada per negocis il·lícits.

A Espanya la hisenda comuna no ho és pas per a tots els territoris, ni per a tota la ciutadania, i a més està blindada aquesta desigualtat per la mateixa Constitució espanyola

No vull posar-me ara amb les parelles, ni la d’Ayuso ni la de Sánchez, ni amb les causes obertes; especialment perquè aquest és un pastís molt més gros en el que la mirada s’hauria d’ampliar a familiars de grau divers, de les i els polítics, i de les i els membres dels partits, i a totes les ramificacions que té —algunes fins i tot legals, si més no de façana, però en cap cas ètiques—, i que cal abordar amb profunditat i molt de detall. No crec que em desmenteixin les dades, amb investigació fiable, si dic que fer de polític o ser membre d’un partit augmenta les probabilitats familiars, prou robustament perquè hi hagi significació estadística, no només de tenir càrrec, sinó de tenir feina, en un lloc de treball al sector públic. Aquest és un ascensor social del qual no convé parlar, queda millor explicar les oportunitats que dona l’educació, cada vegada menys també per això.

Ara bé, el que indigna Ayuso, si més no per no anar a la trobada del dia 25 amb el president del govern espanyol, és que “ja està en marxa el trencament de la hisenda comuna de tots els espanyols”, un greuge més dels molts que el govern de Sánchez genera a la ciutadania. Això ho diu en referència al suposat finançament singular de Catalunya.  A mi em costa entendre que es puguin fer afirmacions com aquesta en una Espanya que la hisenda comuna no ho és pas per a tots els territoris —País Basc i Navarra—, ni per a tota la ciutadania —família reial espanyola— i que a més està blindada aquesta desigualtat —li podem dir també singularitat— per la mateixa Constitució espanyola que suposadament és la garant de la unitat i el bé comú a Espanya.

Ara bé, aquesta vegada Ayuso no ha pogut superar García Page, socialista, president de la Comunitat de Castella-la Manxa i el seu rotund “els diners dels catalans són de tots”. Sort que encara voto a Catalunya —tot i que ja veurem quant em durarà amb un president a la Generalitat Marca España, perquè en el cas de l’Estat, potser, per tal de triar el millor dels pitjors, hauria de votar Ayuso—.