Posar-se a discutir si Catalunya o Euskadi són nacions o no, o si “nunca lo fueron ni lo serán”, com diu Ayuso, fa la mateixa mandra que discutir els orígens mil·lenaris de la bandera de Madrid. Que una pelandrusca com Ayuso es permeti intentar enfotre's de nosaltres d’aquesta manera, només s’explica pel fet de no haver rematat la feina, per no haver aconseguit encara que en cap text legal (ni català ni espanyol) no apareguem reconeguts com a nació. El nostre més gran fracàs no és haver patit una repressió judicial i institucional arran dels fets del 2017, Ayuso ha de saber que el nostre càstig no ha estat infligit per Espanya, sinó per nosaltres mateixos: el nostre càstig és no haver estat capaços de transformar la nostra realitat nacional, i la nostra voluntat d’afirmació, en un text legal que tanqui la boca per sempre a perdonavides com aquesta. No ho oblidin: vostès no ens han castigat. Ens hem castigat a nosaltres mateixos no arribant (encara) on volíem.

Amb l’intent de l’últim Estatut, es va mirar d’introduir el concepte per a fixar-lo legalment, però la cosa es va quedar en un preàmbul que feia referència a un sentiment majoritari. Però els sentiments, ja se sap: són particulars, i singulars, com el finançament. El que ha de saber Ayuso, el que ja sap Ayuso, és que no és que molts catalans “no ens sentim” espanyols: és que no ho som. Ho recordava fa poc Gonzalo Boye en la seva resposta a la impresentable maniobra del jutge Aguirre per imputar al president, al seu advocat, a Alay, a dos periodistes i a altres persones suposats delictes d’alta traïció: aquest delicte comença dient “el español que”, i amb aquest començament ja és clar que anem malament, perquè (com deia Boye) cap de les persones de la llista no és espanyola. Ayuso s’agafa a la literalitat de la llei per convertir aquesta realitat en una cosa opinable: com que cap llei no ho determina, esdevé un terreny íntim, com la creença religiosa o la llengua familiar (aquells catalans que aquest estiu trobem als aeroports o a les ciutats del món parlant un català nacionalment identificador). Com que cap llei no ho determina, “no ho som”. Com que cap llei no ho reconeix, amb independència o sense, el concepte és una quimera. Té una part de raó: una realitat tan òbvia, si no acaba reconeixent-se pels de fora, corre el risc d’esdevenir amb el temps un mite o una reserva, un gueto, una cosa eternament pendent de demostrar. La llei no fa la cosa, però la manca de llei permet que provin de discutir-te la major. Ayuso sap que, sense ser nació, res del que va succeir l’1-O no hauria succeït mai. Sap que això no passarà a Madrid, ni a Extremadura. I sap perfectament que no va ser un caprici de quatre “polítics corruptes”. Però, encara que ho sap, tira del nostre defecte (el nostre fracàs) per negar-nos fins i tot l’existència. Així de fatxa es pot arribar a ser.

El que ha de saber Ayuso, el que ja sap Ayuso, és que no és que molts catalans “no ens sentim” espanyols: és que no ho som

Va ser Xavier Trias qui va reptar fa pocs dies Salvador Illa a dir que Catalunya és una nació. Em va sorprendre la llençada de guant. Donàvem per suposat que Illa —per espanyol o sucursalista que fos— aquesta causa la compartia, com l’ha compartida el PSC abans d’espantar-se per l’augment de l’independentisme. Trias es va atrevir a llençar aquest repte, sabent que Illa no respondria afirmativament: davant la pregunta sobre si Catalunya és una nació o no, Illa i Ayuso respondrien el mateix. La qual cosa encaixa malament amb la frase que va pronunciar el mateix Pedro Sánchez l’any 2017, que en efecte som una nació, la qual cosa li va valer tantes crítiques internes i externes que va haver d’introduir-hi el matís “cultural”. Una “nació cultural”: com Ayuso, un sentimento molt respectable però sense cap efecte legal ni cap veritable seriositat. I aquests, els socialistes, serien els teòricament sensibles a la “pluralitat”. Quan una via per a la solució del conflicte, ho he d’admetre, seria que Espanya reconegués nacionalment Catalunya i condicionés aquest reconeixement a un cessament (com a mínim temporal) de cap reivindicació d’independència. Però no: no veig per enlloc la possibilitat d’una Espanya on jo pugui dir, legalment, que soc català i prou. Per això, per moltes singularitats financeres que muntin o prometin, el fet incontrovertible que Catalunya és una nació sempre els acabarà esclatant davant dels nassos. Sigui per la via negociada o per la via unilateral, el tema sempre sobreviurà els seus il·lusos enterradors, perquè hi ha coses, pobra Isabel, que continuaran existint un cop t’hagin enterrat a tu. I al vostre rei, i a tots nosaltres. En canvi, veus?, sobre la teva Espanya no puc dir el mateix.