Abans de marxar a Grècia, vaig anar a dinar a casa de la historiadora Anna Sallés i li vaig demanar llibres per llegir aquest estiu. Em va deixar dos llibres de Theodor Kallifatides. El primer, Timandra, el vaig devorar durant el viatge d’anada i em va fer recordar tota la història antiga que he estudiat. Un cop vaig arribar a l’illa, vaig seguir escrivint el que serà el meu nou llibre sobre les dones del vi. Les mènades eren les dones posseïdes o furioses que componien la cort de Dionís. No disten tant de les mares intenses que clamen perquè comenci l’escola. Tenir fills és el més semblant a fer una mudança o quan treballar et semblen les noves vacances. Hi ha un ingredient màgic i que tot ho canvia, que és l’amor dels nens. I quan t’adones que es poden comptar amb els dits els estius que els teus fills voldran passar amb tu, ho mires tot d’una altra manera.
El nom més comú de les seguidores del déu del vi són les bacants, com en l’obra d’Eurípides. Dones èbries, desvergonyides, de quan, 2.800 anys enrere, l’ésser humà i el vi compartien escena. Hi ha coses que sempre tornen. L’ús d’àmfores per emmagatzemar el vi data del segle XV aC a Síria. Els fenicis feien servir fang cuit, però eren, sobretot, els egeus de Creta els que varen començar a dominar el transport i l’art de tapar els vins per conservar-los més bé. La mida estàndard dels romans era de 39 litres. Ara, la moda és fermentar el vi en aquests recipients de forma ovalada i coll estret. En comptes de la preponderància de la fusta, la protagonista és una fruita que té més interacció entre el vi i, sobretot, menys oxidació. La meva varietat grega preferida és l’agiorgitiko, perquè és com una columna jònica i ho té tot sense ser pesat. Just compartim a Koufonísia una gran conversa amb una parella on ell és un director de teatre grec i ella una traductora al grec originària de Geòrgia, el bressol dels orange wines, i aquests recipients que anomenen qvevri. Parlem molt sobre les diferents traduccions dels llibres. Tots coincidim: Murakami es mereix el Nobel. El seu últim llibre, La ciutat i les seves muralles incertes, també m’ha acompanyat, com la seva lectura és onírica. En el mateix esmorzar, pregunto al dramaturg: “I tu, per què no has fet mai Antígona?". “Perquè ja l’ha fet tothom”, em contesta. Ifigenia, Medea, Electra, Hècuba, Alcestis són algunes de les dones de la tragèdia grega que cal rellegir. El mateix déu del vi ho era també del teatre, de la nit i de la música, en contraposició a Apol·lo (aigua, logos, dia). Al Museu Arqueològic d’Atenes hi ha una sala on es congreguen els ptolemaics, el món hel·lènic i el romà. Perquè Osiris va ser desmembrat com Dionís, com Jesucrist, i després es van menjar el seu cos i la seva sang. Sí, a mi també em sona a la comunió.
És bonic ser just a l’hora de la derrota, però més bonic és ser-ho quan guanyes
A Itàlia, pàtria del Vaticà, se celebra Ferroagosto com si fos Nadal i és una festa pagana instituïda per l’emperador August l’any 18 aC, encara que quasi tots els italians es pensen que celebren el dia de l’Assumpció de la Mare de Déu al Cel. El vi a l’antiguitat no era com l’ambrosia que ens imaginem (en el meu imaginari seria com un Eszencia de Tokaji). Era més aviat dolç, perquè el sucre fa que es conservi millor. Però sense romantitzar: eren vins que no duraven més d’una collita i que estaven oxidats. A l’Antiga Grècia, hi havia una regla d’or: el vi no es podria prendre sol. Em refereixo que no es podia prendre sense barrejar amb aigua o neu i tampoc sense companyia. Tot l’ordre el posava el rei del banquet, el mestre del vi, que triava tant la quantitat d’aigua en el cupatge com el nombre de copes per filosofar. Amb els anys, de filosofar es va passar al sexe desenfrenat amb les famoses bacanals romanes. Precisament Demèter, la deïtat de la fertilitat a Mesopotàmia, estava representada sempre per una vinya.
Penso en com ens ha marcat la cultura grega, fins i tot, en els maridatges de similitud. Com deien els presocràtics: allò semblant estima a allò semblant, una carn al forn estima un vi amb pes en boca. Encara que és millor pensar en un vi blanc fresquet d’assyrtiko si has d’acompanyar una amanida de cogombre amb feta. Oblida’t del vi de retsina, que ha passat a millor vida. I si llegeixes cava, a una etiqueta de vi grec, no vol dir escumós, sinó vi de bona taula. De res.
Aquest estiu no ha estat erm de notícies. Fa tres anys ens vàrem horroritzar quan els talibans van arribar al poder i continua augmentant, i sense cap control internacional, el seu odi cap a les dones lapidant les que consideren adúlteres. Cató, en època romana, deia que era lícit travessar una dona amb l’espasa si havia begut. Per què sempre som les dones les boges i les pecadores? Qui estigui lliure que tiri la primera pedra. Però el pitjor som les que ens omplim la boca d’assenyalar els pederastes, però no fem res amb els madurets d’Orient Mitjà que compren nenes a partir dels nou anys per fer amb elles el que els roti. Nou anyets, és l’edat que té la meva filla.
Hi ha injustícies que no vull deixar passar. Com escriu Kallifatides a El setge de Troia (on la compara amb la Segona Guerra Mundial) la pena no té ni pàtria, ni fronteres. Ni a Gaza, ni a Ucraïna. La guerra de Troia, com totes les guerres, només fa que canviar el nom i l’escenari. La Ilíada és un dels més bells poemes antibel·licistes. És clar com l’aigua, i el va escriure Homer, un home cec. I el protagonista és igual que sigui Aquil·les o Ulisses: les batalles sempre són font de llàgrimes i mai ningú hi acaba guanyant. La mateixa Acròpolis ha estat temple grec, església cristiana i mesquita. En aquests trànsits, quantes dones s’han quedat com les cariàtides per por de moure’s. És bonic ser just a l’hora de la derrota, però més bonic és ser-ho quan guanyes. Com ho hem vist aquest mes en els Jocs Olímpics.