Fa quatre anys, en una de les decisions més arriscades de la meva vida, vaig decidir celebrar Sant Jordi passejant per una de les ciutats catalanes amb més mala fama de lletjor: El Vendrell. Quan li vaig explicar al subdirector d’ElNacional.cat que faria la contra crònica de la diada a la capital del Baix Penedès, de fet, recordo que em va donar un copet a l’espatlla i em va dir ànims. Més que anar al Vendrell, semblava que me n’anés a la guerra. L’article va publicar-se amb un títol pel qual la meva àvia paterna m’hagués fotut un mastegot, “El dia més bonic de l’any al poble més lleig del país”, però el titular era irònic, segurament perquè la ironia era la meva gran arma vital en aquell moment: feia un mes que el meu pare havia mort i, per sort o per desgràcia, el sarcasme va ser la cuirassa amb la qual vaig protegir-me del món durant aquella etapa de la vida en la qual vaig comprendre que l’amor, desgraciadament, també és comprar una rosa el 23 d’abril per anar-la a deixar davant el marbre fred d’una làpida al cementiri.

Si havia decidit celebrar Sant Jordi fent aquell reportatge era precisament per això: per regalar-li de manera pòstuma al meu pare, vendrellenc de soca-rel, el capítol del llibre que ja mai no podria llegir. Malgrat que el 99% dels lectors cliquessin a la peça creient que es trobarien la crònica d’un pocavergonya malparlant d’un poble lleig, el que s’hi van acabar trobant era justament el contrari, gairebé una carta d’amor, ja que els titulars pesca-clics serveixen per això: per enredar i prometre una cosa que finalment no és. Com el Vendrell, vaja, que lluny de ser el poble més lleig de Catalunya, resulta que és precisament el que conté més bellesa concentrada en pocs quilòmetres quadrats. O com Sant Jordi, és clar, que no només és el dia més bonic de l’any, sinó que de tan bonic que és, es passa de rosca i converteix el seu encant en una trampa que ens fa confondre-ho tot: comprem amb orgull roses que s’han cultivat a Colòmbia, malgrat tenir la senyera a l’embolcall, i barregem el concepte llibre amb el sentit real que amaga la paraula literatura, malgrat saber que Toni Cruanyes no serà mai Pere Calders.

La bellesa és encegadora i fa ombra a tot el que creix al seu voltant, sigui bo o dolent, per això aquest any vaig decidir tornar al Vendrell, però no el dia de Sant Jordi, sinó el fosc, dissortat i mai prou valorat 22 d’abril. Crec que no he llegit mai cap novel·la ni cap trist tuit que parli de res succeït aquell dia, ja que jo no sé si mai va existir un drac que volgués cruspir-se una princesa, però sé que el cavaller Sant Jordi, abans de matar la fera, va assassinar involuntàriament el 22 d’abril. Hi ha, però, alguna cosa poètica en la desgràcia de ser irrellevant i gens memorable, perquè passi el que passi en aquell dia, sembla que mai ningú li farà cas. El 22, no ens enganyem, és un dia que existeix per aportar una única missió: fer que tothom tingui la mirada posada en l'endemà. Només qui veu la vida amb les ulleres de la poesia posades sap estimar la bellesa soterrada en la vigília de les coses, per això només a un lloc com el Vendrell és possible que el dia abans de Sant Jordi, que és el dia que no existeix, s’hi celebri un sarau digne de ser recordat: la Balconada.

Confesso que no hi havia assistit mai, però també confesso que des de dimarts passat, dubto que mai més ignori que el 22 d’abril existeix. Sobretot, però, no oblidaré que possiblement la millor cosa que es pugui fer a Catalunya aquell dia, abans de les papallones a l’estómac per a l’endemà o de la nit donant voltes al coixí pels nervis, sigui anar al Vendrell, plantar-se al xamfrà del carrer Progrés amb el carrer Santa Anna, asseure’s a una cadira i mirar amunt, una mica amunt, fins a trobar el balcó de l’habitació d’Àngel Guimerà, gairebé a tocar paret per paret amb el balcó de l’habitació de Pau Casals. Des de fa quatre anys, cada 22 d’abril d’aquella balconada en surten uns quants poetes o cantants per dir-hi versos, en una estampa shakespeariana digna de Romeu i Julieta i que enguany va tenir a Maria Callís, Pau Alabajos, Laia Malo, Eduard Marco i Ponç Pons com a protagonistes, amb Gemma Ventura com a mestra de cerimònies i un centenar d'assistents, a baix, amb una copa de vi Jané Ventura d’inspiració sagarriana a les mans,

Fins aquell moment no sabia que escriuria aquest article, però quan el poeta menorquí Ponç Pons va dir que s’havia enamorat del poble i que volia demanar la doble nacionalitat menorquino-vendrellenca, vaig pensar en la placa noucentista del carrer Baixada de Sant Miquel que diu "No embruteu les parets" i per què el nom del Vendrell segueix tan embrutat per un mite fals. Una ciutat que acull tres museus, dues cases natals plenes d’eco i un altar parroquial signat per Jujol no és una ciutat lletja, sinó una ciutat amb un idioma propi, com el dels sentiments difícils que costen d’entendre. Com els pares. Com el dol. Com l’amor. Potser per això només al Vendrell és possible que el 22 d’abril sigui un dia tant o més bonic que l’endemà, com una festa secreta per als qui saben mirar, que no vol dir veure. I potser per això, dimarts passat, vaig entendre que hi ha dies que no surten als calendaris, però que porten escrit el nom d’algú que estimes i que t’ha fet ser com ets. I que aquell balcó, sense saber-ho, era el balcó de Guimerà, però també de la meva àvia Enriqueta, del meu pare i de totes aquelles persones que no es veuen, però hi són. Com les imatges amagades entre els versos d’un poema.