En parlava fa poc amb un grandíssim polític de la Transició a qui respecto i admiro a parts iguals. Em deia que el que li feia més basarda era la banalització del fet nacional. I vàrem iniciar una inconclusa discussió sobre la banalització de la política, que acabarem amb un dinar d'aquí a unes setmanes.
Fer banal, banalitzar, és no prendre’s alguna cosa amb la importància que es mereix. Posem-hi alguns sinònims —com trivialitzar o minimitzar— per veure-ho més clar. El polític en qüestió, estiguis d’acord o no amb el que va fer, servia a la política amb una actitud que només els que hem conegut els polítics dels anys 60, 70 i part dels 80 podem entendre. A la política, ja sigui des d’una opció de militància en un partit o en un sindicat, o en una associació, s’hi arribava normalment en aquells temps després d’uns anys de fer moltes coses. Gairebé sempre com un complement necessari de vocació de servei que afegies a l’activitat professional. Hi havia molt de polític vocacional i molt poc de professional. El cert és que el pes del sector públic i la complexitat de vegades atordidora de la realitat política actual ha creat una classe dirigent de polítics professionals de proporcions descomunals. S'ha girat la truita, i ara la política s’ha convertit en un món tan dens i desdibuixat que fa inútil reivindicar-ne un retorn als orígens.
Però el més curiós és que venim d’una dècada en què la política i el fet nacional han estat a primera línia informativa. Vaig viure primer amb il·lusió, després amb preocupació i finalment amb lassitud, com molts dels meus amics i coneguts que mai, mai, mai no havien sentit cap mena d’atracció ni per la política, ni pel fet nacional, em donaven extenses lliçons sobre què calia fer en economia, en dret, en geoestratègia i en la lluita de carrer per aconseguir la independència. Sense entrar a discutir ni com ni per què tota aquesta tertúlia avantatjada es va dissoldre, i compartint la part de culpa que tots arrossegarem durant dècades, el cert és que ara per ara, el fet nacional ens apareix com una joguina trencada. I els que encara volen continuar fent-la funcionar semblen viure en un univers paral·lel. D’aquí que pugui semblar, malgrat que no ens ho acabem de creure, que parlar d'independència soni, com a mínim, banal. Banalitzar és això: parlar d’independència sense reconèixer que la realitat no era trivial i que caldrà molt de temps per entendre i tornar a establir les bases de l’independentisme no banal, i no terrorista. Que la lluita armada ja sabem com acaba.
Si només posem cordons sanitaris a l’extrema dreta, estarem no només banalitzant la política, sinó obviant-la
De fet, la independència era una sortida a una realitat política que caldrà repensar. Perquè potser no passa res si ens passem uns anys banalitzant la política i deixant que els gestors arreglin una mica el país. Aquest és l’estil de Macron o de Sánchez: anar fent coses amb qui calgui, però administrar amb cert rigor la cosa pública. Temptador.
Temptador però arriscadíssim. Perquè hi ha qui, en comptes de banalitzar la política, la converteix en una lluita fanàtica. Recordem que els problemes habituals que patim tots els europeus no s’arreglen només gestionant. D'aquí a vint anys, tindrem una nova Europa amb la població més envellida i amb més immigrants que mai, més desindustrialitzada i més feble energèticament que mai, i més dèbil culturalment i més fraccionada que mai. La gestió del dia a dia és imprescindible, necessària, però no suficient, si volem sobreviure com a europeus. Davant d'això, hi ha una facció de partits perfectament organitzats que han optat per una forma totalment populista de fer política, però que pot ser molt eficaç electoralment, el missatge clar i gens banal de l’extrema dreta: “España para los españoles”. I on posa “España” poseu-hi “Catalunya, Alemanya, França...” N’hi diem extrema dreta en un intent de protegir-nos, apel·lant a la memòria històrica dels anys vint. Però els receptors del missatge gens banal de la teòrica extrema dreta no ho veuen així. I cada vegada tenen més electors. Per això, cal que la política afronti de cara, entre altres fets, la realitat de la immigració, de la desindustrialització, de la deseuropeïtzació. Si només posem cordons sanitaris a l’extrema dreta que sí que en fa bandera, estarem no només banalitzant la política, sinó obviant-la. Sense debats polítics seriosos i documentats, sense projectes polítics a llarg termini, la bona voluntat dels gestors i la bona fe dels il·luminats no evitarà l’arribada al poder de l’extrema dreta, com ja està passant a Alemanya, Àustria, Italià, França, Espanya, Anglaterra i els Estats Units. Això no és gens banal. I l’extrema dreta, com l’extrema esquerra, recordem-ho, només té un problema, que cal explicar a tothom: banalitza la democràcia.