BCN, ciutat de fires, congressos, creuers i dels 50 violents de sempre. Tan comtals com la Sagrada Família.

No sabem qui són, ni d’on són, ni (com diria Perales) a què dediquen el seu temps lliure. Tampoc sabem si són els mateixos 50 violents que fa uns quants anys apareixen, fan la seva feina amb una gran professionalitat, i després desapareixen. El temps passa i potser ja són els fills. O els néts.

Els seus defensors, els que els justifiquen, els que els emparen intel·lectualment, no admeten ni una sola crítica. I encara menys, practiquen l’autocrítica. Defensen que la seva activitat és una escuma espontània que brolla del poble oprimit i combatiu que lluita i, sobretot, neguen que estiguin organitzats. Doncs, escolti, per ser la desorganització amb potes, Déu n’hi doret el domini que tenen d’alguns moviments tàctics de guerrilla urbana. Potser els adquireixen per via espiritual individualitzada i quan s’ajunten, es produeix un efecte rebot.

Els que aixopluguen els violents sempre tenen tota la raó perquè, pobrets, aquests xicots mai tenen culpa de res. És que els provoquen. I qualsevol censura a aquest discurs contemporitzador significa, d’entrada, escoltar-te (o llegir-te) que estàs venut a no-se-sap-qui, que no saps del que parles, que defenses als bancs i que justifiques la violència dels realment violents, que sempre són els altres. I els altres són els Mossos.

Els detractors dels violents, els que els deploren, en canvi, també tenen sempre tota la raó. Al 100%. Tampoc mai cap autocrítica. Les coses sempre es fan bé. Fins que es demostra el contrari i no hi ha més remei. Perquè en un Estat democràtic de l’era de Twitter i Periscope, la veritat sempre acaba surant. Tarda més o tarda menys, però sura.

I, sí, la feina dels Mossos és complicada perquè han de mantenir l’ordre davant de professionals de la violència i ells no poden creuar cap línia perquè són la llei. Però aquestes són les regles. Una putada, efectivament, però si estàs del cantó de la llei, no pots saltar-te-la. I si te la saltes, has d’assumir-ne les conseqüències. Si ets a la banda dels bons, no pots ser dolent.

I en aquesta guerra que dura des de fa anys i que té un fort component ideològic i polític sense solució, al mig hi ha casos com el d’Ester Quintana, exemple que resumeix tot l’explicat fins ara.

Ella no era ni dels uns ni dels altres. Passava per allà. I va perdre un ull. I els uns la van usar en benefici propi i de la forma més mesquina per comprar indulgència i blindar algunes actuacions injustificables. I els altres van fer el possible perquè no sabéssim el que havia passat.

I els 50 violents de sempre, o els seus hereus, encantats de la vida. A casa seva (o a casa de qui sigui, perquè per alguns això de la propietat privada és relatiu) mirant-s’ho amb un somriure d’orella a orella.