És un encert estratègic d’Esquerra Republicana centrar la seva proposta electoral en la reivindicació del concert econòmic, que —a hores d'ara, si més no— pot semblar un objectiu més "a tocar" que no pas la independència. A més, no són objectius incompatibles i, es miri com es miri, el concert genera un consens molt més ampli.

Pedro Sánchez ja es veu a venir aquesta batalla que, per la seva banda, és tant o més complicada que l’amnistia. L’amnistia és un problema amb els jutges. El concert econòmic afecta la distribució de recursos de l’Estat entre el mateix Estat i el seu entorn —les elits extractives— i també afecta el conjunt de les comunitats autònomes, tret d’Euskadi i Navarra, que ja funcionen pel seu compte.

Precisament perquè s’ho veia a venir, Sánchez es va afanyar a prorrogar els pressupostos del 2024 pocs minuts després que el president Aragonès convoques les eleccions. Sabia que el “finançament singular” és quelcom omnipresent en l’agenda política catalana i es preveia com un obstacle insalvable, atesa la competència entre ERC i Junts en fase milhomes.

Alguns ha fet befa de la reivindicació del president Aragonès recordant que això ja ho va plantejar Artur Mas, com si fos una pantalla superada, quan no ho està gens de superada. El concert econòmic va ser present al debat del primer Estatut (Ramon Trias Fargas i Heribert Barrera) i també de la proposta d’Estatut del 2006, que es va rebaixar en el tràmit parlamentari posterior, quan Alfonso Guerra va presumir de passar-hi el ribot, i el va acabar de desactivar aquell tribunal Constitucional d’infausta memòria. Després ho va tornar a intentar Artur Mas amb el concepte de pacte fiscal que va ser rebutjat per Mariano Rajoy propiciant —o provocant— la reacció sobiranista que va desembocar en el procés.

Que Catalunya pateix una discriminació financera ho han reconegut institucions declaradament contràries a la independència com la patronal Foment del Treball a l'època més conservadora i, per descomptat, ara que la presideix Josep Sánchez Llibre, que és qui més que ningú ha fet sonar totes les alarmes pels dèficits d’inversió de l’Estat a Catalunya. També ho ha fet repetidament el Cercle d’Economia.

Aquest mateix mes, vint institucions de la societat civil vinculades al món econòmic i empresarial s’hi han pronunciat inequívocament. Totes les cambres de comerç del país, les patronals Foment, ACTIC, FemCAT, el Col·legi d'Economistes de Catalunya, el RACC, Barcelona Global i el Cercle d'Economia, entre d’altres, denuncien que l'actual sistema de finançament autonòmic “frena el progrés econòmic del país”.

Amb l’actual model de finançament, assenyalen aquestes entitats, Catalunya és la segona comunitat (excloent-ne les comunitats forals) en termes de PIB per càpita, però se situa en el desè lloc en recursos rebuts i cau al lloc catorzè si es té en compte la diferència del cost de la vida.

La posició sobre quelcom tan concret i que entén tothom, com és el control dels impostos que paguen els catalans, igual com ara fan els bascos i els navarresos, identificarà els projectes electorals, perquè és una opció política molt significativa. Menystenir-la seria una frivolitat.

Precisament, el problema financer de Catalunya és el que ha obligat els darrers governs de la Generalitat a incrementar la pressió fiscal als catalans a un nivell proporcionalment superior al de qualsevol altra regió europea, fet que ha encarit el sacrifici fiscal dels contribuents i ha propiciat la deslocalització d’empreses. Això és tan obvi que els Governs de Madrid, el País Valencià i l’Aragó han vist l’oportunitat de desplegar estratègies comercials a bombo i plateret per atreure capital català als seus territoris.  

En els darrers temps, ha estat gairebé impossible trobar una idea que afecti de manera tan determinant el país i que generi un consens tan transversal i seria una frivolitat desaprofitar l’avinentesa. Observi’s que al País Basc fins i tot el Partit Popular ha defensat el concert davant l’únic partit que el posava en qüestió, Ciutadans, que va obtenir com a resposta sistemàtica uns resultats electorals irrellevants. Ves que Alejandro Fernández, el candidat del PP, no es tregui de la màniga la reivindicació fiscal catalana, atesa la posició de l’establishment econòmic. Si ho fes obriria una via d’aigua en el Partit Socialista, atès que el candidat Salvador Illa s’ha afanyat de manera incomprensible a tancar-se en banda a la idea del finançament singular. Ja ho va fer abans amb l’amnistia per haver de rectificar després quan li ha convingut al PSOE.

Els contraris al finançament singular de Catalunya sempre utilitzen l’argument de la solidaritat interterritorial, com si el sistema centralitzat fos una garantia de suficiència financera per a les comunitats, diguem-ne, més pobres. És un plantejament fal·laç i demagògic, perquè els diners dels contribuents catalans no se’n van a Extremadura o a Andalusia. Alguns polítics catalans també van caure en l’error considerant que el dèficit fiscal català era per pagar els subsidis clientelars a Andalusia i Extremadura. Res més incert. Els diners invertits en els subsidis als jornalers andalusos són xavalla comparat, per exemple, amb els 22.000 milions d’euros que va costar el rescat de Bankia, antiga Caja Madrid, amb fons públics i tots els gestors absolts de cap responsabilitat. O, un altre exemple, els 4.400 milions d’euros de la indemnització als inversors i a l’empresa concessionària del projecte Castor, aquell magatzem  de gas que provocava terratrèmols i que van ser indemnitzats en temps rècords. La concessió la va aprovar un govern del PSOE i les presses per pagar la indemnització, un govern del PP. Si l’establishment català reclama la financiació singular és precisament perquè no el conviden gaire a la festa madrilenya, tret dels que han optat per canviar la ubicació de la seva seu social fora del Principat.

Des d’algunes posicions que combinen l’independentisme i la frivolitat es comet l’error de considerar la reivindicació del concert econòmic com una opció claudicant respecte a l’ambició màxima de la independència, com si guanyar espais de sobirania fos una manera d’acomodar-se a Espanya. Això seria tant com pretendre que els catalans han de patir per mantenir la flama independentista.

La posició sobre quelcom tan concret i que entén tothom, com és el control dels impostos que paguen els catalans, igual com ara fan els bascos i els navarresos, identificarà els projectes electorals, perquè és una opció política molt significativa. Menystenir-la seria una frivolitat.