Fem un petit viatge en el temps. El juny de l’any 2006, tres mesos després de l’aprovació de l’Estatut, el primer govern tripartit agonitzava. El president Pasqual Maragall havia cessat el conseller republicà Joan Carretero i les tensions entre el PSC i ERC eren un serial que ocupava planes de diaris i hores del telenotícies. El debat estatutari havia deixat el país esgotat i el Govern trinxat. Davant d’aquesta situació insostenible, el 21 de juny d’aquell any, el president de la Generalitat va anunciar que dissolia el Parlament, avançava les eleccions i no es presentaria a la reelecció. En realitat, Maragall no va decidir lliurement que no es presentaria a les eleccions, sinó que va ser desplaçat pels famosos capitans del PSC en un cop de Palau. El partit socialista és una maquinària glacial de poder i són imbatibles a l’hora de fer aquestes coses, sense ni tan sols despentinar-se; els altres són només aprenents. José Montilla, llavors primer secretari dels socialistes catalans i cap visible del malestar del partit (tant a Barcelona com a Madrid) amb qui encara era president de la Generalitat, va ser proclamat candidat a la presidència. No era el millor candidat i ho sabia tothom, però l’objectiu prioritari era desplaçar Maragall, i no pas guanyar les eleccions. Els comicis es van celebrar el novembre i, tot i la pèrdua de vots i escons del PSC i ERC, es va repetir el segon tripartit i Montilla va ser president. Al PSC li va sortir rodó.

Pensar que un president pot tenir la bandera espanyola al despatx és no tenir clar què és la presidència de la Generalitat, la seva història i les seves conseqüències.

Faig aquesta petita introducció per explicar que el nou president José Montilla (durant un temps el seu equip va intentar absurdament que fos anomenat Josep Montilla), tot i ser un home absolutament previsible i orgànic, va ser capaç d’entendre amb una certa celeritat la magnitud del càrrec que gairebé li va caure del cel. Ser president de la Generalitat no és el mateix que ser president de Múrcia, de Cantàbria o de la Comunitat de Madrid. És molt més profund, és molt més transcendent. És més important, ras i curt. La prova és que els polítics espanyols deixen de ser presidents de la seva comunitat per ser ministres i els polítics catalans, deixen de ser ministres per a ser presidents de la Generalitat. Catalunya acumula ja 133 presidents (135 si hi afegim els dos nomenats pels carlins), que serien molts més si no fos pel Decret de Nova Planta. Com deia, Montilla va trencar la dita que l’hàbit no fa el monjo, i es va deixar impregnar per la litúrgia, el pes i la història del càrrec. Crec que ho va fer per convicció, i per això anys més tard no va votar l’aplicació de l’article 155 contra Catalunya. Només així s’entén que l’estiu del 2008 exclamés, davant del president Zapatero, la famosa frase: “Los socialistas catalanes te queremos bien, te queremos mucho, pero aún queremos más a Catalunya.” Ser president de Catalunya és una tragèdia grega, una road movie, és la porta de la cançó de Roger Mas “que quan l’obres ets un / que qui torna ja no ets tu”. I això val s’hagi nascut a Rupit, a Iznájar o a qualsevol lloc.

És aviat per dir-ho de manera categòrica, però em sembla que el president Illa no ha deixat que la significació profunda del càrrec l’imbueixi. Espero que ho faci, perquè m’estimo el meu país i respecto el meu president, i n’és conscient. És cert que ha pres alguna decisió en la línia correcta, com deixar de fer els discursos institucionals fora del Palau de la Generalitat; tots els presidents del món voldrien tenir una seu situada al mateix indret des de fa 600 anys per fer-hi els discursos. Anar a fer-los a una escola o un ambulatori és un acte de populisme i demagògia impropi de l’esperit català. Però, a banda d’això, les seves decisions de caràcter simbòlic no em semblen encertades. El seu primer viatge va ser anar de vacances a les Canàries (el president les hauria de fer a Catalunya, val a dir) per veure el president del govern espanyol. Deixant de banda que no sé si el president se n'ha d'anar de vacances immediatament després de ser elegit, la sensació que anava a rebre instruccions només prendre possessió del càrrec va quallar entre la ciutadania. La segona imatge va ser la recepció a l’alcalde de Barcelona al seu despatx del Palau de la Generalitat, amb una gran bandera espanyola al costat. Calia? En absolut. Cap president català ha tingut la bandera espanyola al despatx. Una cosa és tenir la bandera espanyola als edificis oficials i una altra és tenir-la al despatx. Ni tan sols la tenia José Montilla, per les raons que hem referit. Pensar que un president pot tenir la bandera espanyola al despatx és no tenir clar què és la presidència de la Generalitat, la seva història i les seves conseqüències. Només cal repassar la biografia dels presidents catalans del segle XX per veure que la majoria han patit presó, repressió o exili per causa del que representa una bandera espanyola. Veurem si el pas del temps fa veure les coses diferents. La prova del nou és aquesta: seria capaç el president Illa de dir públicament al president Sánchez que se l’estima molt, però s’estima més Catalunya, amb tot el que això vol dir políticament? Si hi ha un conflicte, i n’hi haurà, Illa prioritzarà Catalunya o Espanya? El govern de la Generalitat o el govern de l’Estat? Crec que tots sabem, ara per ara, quina és la resposta.