A l’aparador català s’hi exposen les lluites que travessen l’afany de la nació per definir-se. Per això a les botiguetes de records de la Rambla hi ha imants de sevillanes. Per això ens preocupa la desnacionalització de Barcelona. Per això ens indigna que Barack Obama esculli visitar el Moco i no qualsevol altre museu en què el patrimoni cultural català tingui una posició d’honors. El Moco no explica res de Catalunya. Ni tan sols explica res de Barcelona. El Moco podria ser a qualsevol altra ciutat del món i funcionaria de la mateixa manera que aquí: per a Instagram.

Prenem l’excepció com a regla i ens enganyem pensant que amb la Sagrada Família, Montserrat i Dalí en tindrem prou per salvar una posició cultural distinta de l’espanyolitat als ulls de l’estranger

Quan viatgem ens relacionem amb una faceta del país visitat diferent de la dels que hi viuen i n’han heretat la cultura i la història durant generacions. Al foraster li arriba una versió simplificada del capital simbòlic del país perquè, aprofitant el poc temps, ha de decidir què vol emmagatzemar com a record de la seva estada. És sobre aquesta versió simplificada que ens entén el món, el punt comú de totes les subjectivitats, contextos culturals particulars i llegats històrics, l’eix on desembocarien un alemany i un xinès, un senegalès i un mexicà, un australià i un eslovè en parlar de Catalunya. En aquest mirall ingenu s’hi reflecteixen els equilibris de poder que tensionen el país perquè, sense força ni autoestima per definir-nos —renunciant a projectar-nos al món des de la catalanitat—, l’espanyolitat i la globalització assalten l’espai que no lluitem per conservar.

Ens escarxofem en la comoditat de pensar que tenim les coses fetes, com si no haguéssim tingut les instastories petades d’obres del Moco des que el van obrir

Per això ens agrada tant que Bruce Springsteen subtituli les cançons en català i pronunciï un senzill “Bona nit!” o que Barack Obama es vincli davant el pare Manel Gasch, abat de Montserrat. Ser vistos com volem ser vistos ens treu l’angoixa de sobre, ens dona el reconeixement internacional que no hem sabut guanyar per la via política i ens regala una esperança silenciosa, una que ens xiuxiueja: no és impossible viure al món sent catalans i que el món ho entengui. És des d’aquí que prenem l’excepció com a regla i ens enganyem pensant que amb la Sagrada Família, Montserrat i Dalí en tindrem prou per salvar una posició cultural distinta de l’espanyolitat als ulls de l’estranger. També és des d’aquí que ens escarxofem en la comoditat de pensar que tenim les coses fetes, com si no haguéssim tingut les instastories petades d’obres del Moco des que el van obrir, com si invertíssim cada cap de setmana al MNAC coneixent el patrimoni artístic de casa nostra, com si tots i cadascun dels habitants de Catalunya tinguessin la sensibilitat lingüística que té Springsteen i com si a una part del país anar a Montserrat no li semblés cosa de casal d’avis.

Ens enganxem als gestos benintencionats, delerosos d’autoestima, perquè tot el que volem és la mica de normalitat que dona ser al món sense formar part d’una història d’extinció lingüística i cultural

Tenim ganes d’escurçar la distància entre com som vistos i com volem ser vistos. A l’hora de la veritat, però, el conflicte de fons ho impedeix i fa que molts ens mirin amb la meitat d’admiració —o interès de cap de setmana, més aviat— amb què ens ha mirat Barack Obama aquests dies. Ens enganxem a la validació simbòlica i als gestos benintencionats com els morts de gana —delerosos d’autoestima— que som perquè tot el que volem és la mica de normalitat i calma que dona ser al món sense formar part, almenys una estona, d’una història d’extinció lingüística i cultural fins que, desensucrats, tornem a la lucidesa de saber que l’única manera de veure’ns als ulls dels altres i agradar-nos-hi del tot és, per ara, deixar-los de mirar.