Pensava que havia llegit ja barbaritats prou grosses perquè no me’n sorprengués cap de nova, però sens dubte, l’autoanomenat sindicat Manos Límpias és un cas a tractar a part. Destacar tant en un panorama polític presidit per la tergiversació més roí i barroera de qualsevol fet o acció política i caracteritzat per la interpretació més irracional possible dels fets, no deixa de tenir el seu mèrit.
Aquests dies s’ha revifat la polèmica entorn de la relació, durant molt de temps presumpta, entre Joan Carles I —quan era cap d’Estat, i no sé si també després— i Bárbara Rey —l’actriu, cantant, presentadora i vedet—, de la manera més insana, discriminadora i poc democràtica possible. El que genera morbo són els detalls, la vida familiar de l’actriu i els detalls superflus de la relació, tot i que els diners puguin no semblar-ho; per deixar en un segon pla les implicacions de les diferents institucions de l’Estat, començant, evidentment, per la corona, en un escàndol polític de primer ordre.
Bárbara Rey va poder dir que no a la relació amb el monarca?
Però Espanya és Espanya i enmig de tot aquest fangar, Manos Límpias ha posat la cirereta al pastís, presentant una querella contra Bárbara Rey per revelació de secrets. Sí, sembla increïble però és veritat. No han denunciat a Joan Carles I, el cap de l'Estat, que és qui, en tot cas, ha de ser garant d’aquests secrets, ni tampoc l’ús de fons reservats, que són diners de tots els espanyols, ni moltíssims altres fets d’una gran rellevància política; han anat al cor de la qüestió, han denunciat a la temptadora “Eva”, origen, causa i motiu de tots els mals d’Adam. De fet, és de manual, no hi puc posar cap objecció, després de negar la major.
Els despropòsits de tota mena que es produeixen en la societat espanyola, de fa temps, però darrerament més, deixen una vegada i una altra al descobert, no només com està de podrit el sistema, sinó, particularment, quina és la mentalitat espanyola que perviu per sobre del pas del temps i de qualsevol tipus d’avenç social, econòmic o tecnològic. Per això, d’avenç polític, no n’hi ha cap.
En aquest panorama esperpèntic, estaria bé, de fet, seria proverbial, que les implicacions legals, en investigar els fets —és fàcil perquè hi ha molta gravació—, giressin de banda i per una vegada poguéssim considerar que sí, que la democràcia funciona, encara que només sigui de tant en tant, i que el sistema, encara que amb molta dificultat, dona mostres de poder-se regenerar. Tot i que d’esperança, poca, perquè ja sabem com van els judicis, especialment determinats processos que puguin afectar no ja a la unitat d’Espanya, sinó també als poders que la representen.
Ara bé, entremig de tot aquest panorama, a mi només em preocupa, o em preocupa especialment, una pregunta que no s’està fent en els debats: Bárbara Rey va poder dir que no a la relació amb el monarca? A mi no m’ho sembla i, per tant, als fets no se’ls està posant l’etiqueta que els correspon en molt més d’un sentit.