El més colpidor de l’escàndol de la policia política, l’anomenada Brigada Patriótica, organitzada des del ministeri de l’Interior per destruir adversaris polítics, és la sensació d’impunitat dels polítics i els policies implicats, atès l'escàs interès que ha mostrat el govern socialista i el Poder Judicial per desemmascarar la trama, i el silenci o la relegació de l’afer practicat pels principals mitjans, siguin afins o no tan propers al Partit Popular.

Han sorgit noves i greus revelacions sobre les activitats il·lícites sufragades amb diner públic de l’inspector en cap José Ángel Fuentes Gago, que actuava a les ordres de la cúpula policial durant el Govern del PP, amb instruccions del ministre de l’Interior Jorge Fernández Díaz i amb coneixement del president Mariano Rajoy. Tanmateix, l’inspector continua exercint de policia i cobrant fins i tot una condecoració retribuïda i, de moment, els seus superiors, funcionaris i polítics, gaudeixen de la vida com si res. Com és possible això en una democràcia tan proclamada? Potser l’hemeroteca ens ajudi a comprendre-ho.

Ens hem de remuntar a l’any 2012, que va ser clau.

El més de febrer d’aquell any, Iñaki Urdangarin, gendre del cap de l’Estat, és citat a declarar davant del jutge per la seva implicació un afer de corrupció política, el cas Nóos.

El mes d’abril del mateix any, el rei Joan Carles participa en una cacera d’elefants a Botswana en companyia de la seva amant, Corinna Zu Sayn-Wittgenstein. El monarca pateix una caiguda que obliga a un trasllat urgent i a una intervenció quirúrgica. L’incident esdevé un escàndol.

Les despeses sumptuoses del monarca coincidien en el pitjor moment de la crisi financera, amb l’economia espanyola fregant la fallida. La prima de risc espanyola es va desbocar fins al màxim històric: 638,42 punts al juliol.

Simultàniament, al partit que governava Espanya, el Partit Popular, li esclataven els casos de corrupció a tot arreu on governava, des del cas Palma Arena al cas Gürtel i uns quants més. L’alternativa, el Partit Socialista, tampoc aixecava el cap, sense lideratge, convalescent de la derrota de 2011 i amb el cas de corrupció dels ERO a Andalusia.

La Brigada Patriótica tenia com a missió destruir dirigents polítics sobiranistes i de Podemos, que eren els que desafiaven l’statu quo

Les protestes es van generalitzar arreu d’Espanya, però amb dues formulacions diferents. A Madrid sorgeix el moviment 15-M que desafiava el règim bipartidista per l’esquerre i des de Catalunya la insatisfacció genera un auge del sobiranisme fins al punt que el president Artur Mas, en negar-se Rajoy a negociar un nou pacte fiscal, convoca eleccions anticipades i incorpora al seu programa la convocatòria d’un referèndum d’autodeterminació.

La situació era, doncs, explosiva. L’Estat, el règim polític, feia aigües pertot arreu.

Quan va transcendir la guerra bruta contra ETA i tota la corrupció econòmica que l’acompanyava amb malversació sistemàtica dels fons reservats, Juan Alberto Belloch, magistrat progressista que va arribar a ministre de l’Interior amb l’encàrrec de netejar les clavegueres, va advertir contra la “mística antiterrorista”, que consistia a fer servir el pretext de la raó d’Estat i la lluita contra ETA per justificar la barra lliure amb els fons reservats i altres corrupcions. És un plantejament que sembla repetit amb el pretext de defensar la unitat d’Espanya i la monarquia.

La primera intervenció coneguda de la Brigada Patriótica va estar dirigida contra el president Artur Mas. Una setmana abans de les eleccions al Parlament de 2012, es va publicar un informe fals sobre evasió fiscal atribuïda al president de la Generalitat. En aquells comicis, Convergència i Unió va perdre 12 escons, però el Parlament va registrar una majoria sobiranista.

Durant els mesos següents, la situació política i financera d’Espanya no va millorar gaire i les protestes anaven creixent. La popularitat de la institució monàrquica va caure en picat i va registrar un 3,68 sobre 10 a l’enquesta del CIS d’abril del 2013.

Situats a l’any 2014, els indignats del 15-M, que solien onejar la bandera republicana, decideixen constituir-se en partit polític fent servir el color morat i les enquestes polítiques anuncien un èxit espaterrant de Podemos que trencaria el règim bipartidista. Fins i tot en alguns sondejos Podemos apareix com a primera força superant en estimació de vot a PP i PSOE.

Amb Catalunya desafiant l’Estat i Podemos amenaçant l’establishment polític i financer i reclamant un referèndum sobre monarquia o república, el règim fa un cop de timó. Abdica Joan Carles i Felip de Borbó esdevé cap de l’Estat amb un relleu poc celebrat.

Ningú està lliure de pecat, per això ningú llança la primera pedra. I tothom calla. Hi ha el que hi ha, però només la veritat ens farà lliures

Del que es coneix fins ara, la Brigada Patriótica tenia com a missió destruir dirigents polítics sobiranistes i de Podemos, que eren els que desafiaven l’statu quo. I com això era en defensa del Rei i de la unitat d’Espanya, els va permetre aprofitar l’avinentesa per guanyar alguns dinerons extra fent una altra mena de serveis: espiar Luis Bárcenas per neutralitzar-lo com a bomba de rellotgeria contra el PP, destruir una jutgessa que havia descobert la corrupció d’un ministre, treballar per al banquer Francisco González en la guerra bruta financera, elaborar dossiers de persones espiades per fer xantatge, comprar periodistes, etc.

El que passa és que els policies coneixen la llei i saben quan se la salten i per què. I solen ser previnguts. Utilitzen les missions dites patriòtiques per poder fer les altres més ben remunerades, però ho graven tot per si de cas algú els demana comptes i han de advertir que disposen de més munició contra el règim que Podem i els sobiranistes junts. Ningú està lliure de pecat, per això ningú llança la primera pedra. I tothom calla. Hi ha el que hi ha, però només la veritat ens farà lliures.