Aquest dijous el Barça va fer públic l’anunci de la nova equipació per a la temporada 2024-2025. Àmpliament elogiat, al vídeo de gairebé dos minuts hi apareixen el pa amb tomàquet, els castellers, la senyera i el Barça mateix, que, com a aglutinador nacional al voltant del futbol, sempre fa la feina. Quan perd, també. En un moment de replegament nacional com el que ens ha tocat viure, sembla que els comuns simbòlics sobre els quals sustentar l’imaginari de la identitat són cada vegada menors en quantitat. I cada vegada més simbòlics també, i, per tant, menys compromesos. No hi ha cap nació del món que hagi pensat que per sobreviure li calgui renunciar a la simbologia pròpia, però amb la catalanitat sovint passa que reduïm la identitat a uns símbols comuns prou simpàtics perquè ser català no suposi mai ni una renúncia, ni una incomoditat. Fins i tot la persona més catalanòfoba del país es pot mirar amb bons ulls un pa amb tomàquet, perquè ens entenguem. El risc, doncs, és el de pensar que fins i tot els que ens hem replegat per tornar-nos a desplegar, no ho estem fent sobre pilars que, més enllà del gest i del sentimentalisme, no aguanten res.

Fa uns dies, l’Andreu Barnils feia una entrevista a VilaWeb a en Miquel de Palol, l’escriptor que ha vist com El jardí dels set crepuscles (1989) de sobte prenia una nova vida. Al final de tot de la conversa, l’escriptor hi explicava que “Si tu vols ser una nació, has de ser un país. Si tu vols ser un país, ho has de demostrar amb els teus fonaments culturals i identitaris. I d’entrada, que no et faci por el concepte d’identitat (...) La identitat l’has de tenir, si és que pretens tenir tot allò. Si no, doncs deixem-ho córrer, tornem a ser quatre províncies que ens deixin ballar sardanes, publicar un llibret en català i ja està. La independència, un estat, una estructura estatal, ha de reposar sobre una identitat col·lectiva”. Em va fer pensar que una de les conseqüències de la repressió política acarnissada, sobretot quan és recent, és que per no renunciar a la teva identitat d’una manera que tampoc t’aboqui als lleons, inconscientment la buides d’allò que és directament extrapolable al camp polític. Que no se’m malinterpreti: els símbols que ens semblen més superficials d’allò que som també ens expliquen. Però ens expliquen, precisament, per tot el que els aguanta per sota, per allò que ha fet que acabin esdevenint representatius.

Si el moment és de replegament —i em sembla que, políticament, és força innegable que ho és— hem de saber i entendre sobre què ens estem replegant. El pa amb tomàquet no fa d’escut davant la incessant dinàmica espanyolitzadora. Els castellers, tampoc. Són els comuns que, de pell, ens fan sentir part d’aquesta comunitat política, però per entendre’ns identitàriament, per arribar al moll de l’os d’allò que ens explica i que és prou robust per sustentar tots els símbols que ens interpel·len, ens cal alguna cosa més. Aquesta setmana s’ha fet viral un tuit de Paul Skallas en què incitava les elits econòmiques a prendre Barcelona perquè és “massa bonica per abandonar-la als natius”. Una de les respostes al tuit era la d’un senyor enfadat perquè no entenia que les illes de cases de la quadrícula de Cerdà no fossin ben bé quadrades, això és, que els xamfrans estiguessin escapçats.

Amb la catalanitat sovint passa que reduïm la identitat a uns símbols comuns prou simpàtics perquè ser català no suposi mai ni una renúncia, ni una incomoditat

Rere la quadrícula de Cerdà hi ha una manera de pensar i de fer les coses, un caràcter, que és en certa manera seu, i en certa manera nostre. Que s’explica per la seva unicitat i per la nostra —la de llavors— col·lectivitat. En la quadrícula amb els xamfrans escapçats, hi reconeixem una manera de pensar que ens evoca. Més enllà de la caricatura, més enllà del mem i més enllà de la perspectiva derrotista que ens fa odiar-nos, el buidatge identitari dels anys i de la repressió ens ha desvinculat d’una catalanitat estructuradora del pensament i del tarannà, ordenadora del món, que encara ara es filtra en tot allò que ens representa. Aquest és un lloc sòlid sobre el qual tornar i replegar-nos, si és que ara és inevitable que ens toqui fer-ho. Rere la Hiparxiologia de Pujols, rere la clarividència de Rodoreda, rere el pionerisme de Monturiol, rere la prosa de Pla, rere l’excentricitat de Dalí, rere les formes i els colors de Gaudí, rere l’afany pagesívol de la Irene Solà… Rere tot el que ens ha explicat al món d’una manera única i nostra, què hi havia de col·lectiu? Com els sediments de la seva catalanitat els van sustentar el pensament abans que els productes del seu intel·lecte passessin a formar part de l’imaginari comú? A tots ells la catalanitat els va forjar com a mínim una part del caràcter, i d’aquesta forja n’hem tret uns fruits que han engreixat el sentit de la identitat. Si la nostra catalanitat també la fa una manera concreta de tenir el cap endreçat, el català mitjà, avui, està desvinculat d’aquesta autoconsciència identitària.

Més enllà dels quatre símbols —que, repeteixo, no es valen cap desmereixement— amb què identifiquem la nostra nació, avui la identitat s’ha anat deslligant del seu caràcter. Ara planem sobre una cosa més concreta i acotada, però també més superficial. No hi ha replegament nacional sòlid ni sobre un espetec de Casa Tarradellas ni sobre Plats Bruts, malgrat que també ens expliquin. Per desplegar-nos amb tota la força, hem d’arribar al moll de l’os del caràcter d’allò que som, que és el que la història i l’ocupació ens ha negat, perquè és l’únic que veritablement té una extrapolació política que qüestiona el sotmetiment als espanyols. Parlem una altra llengua, però també entenem el món d’una manera pròpia. O em sembla que almenys els grans catalans així ho van fer. Cada vegada que aquesta diferència de tarannà s’ha traslladat al món de la política, la repressió política l’ha capada. És en aquest tret identitari que d’entrada pot semblar abstracte que hi ha l’únic replegament prou ample i amb prou substància per no esdevenir un miratge d’autodefensa sense riscos. És aquí, em sembla, on identitàriament i col·lectiva ens cal tornar.