Poca gent recorda avui que hi havia una institució que es deia Corporació Metropolitana de Barcelona, que va existir entre els anys 1974 i 1987, que agrupava 26 municipis dels voltants de la capital catalana. S’ocupava bàsicament del transport públic, del sanejament i dels serveis hidràulics, entre altres qüestions tècniques comunes a tots aquests municipis. Fins aquí, cap problema. Però un bon dia, el llavors alcalde Pasqual Maragall va presentar una proposta de bandera i himne per a aquest ens administratiu, i va desfermar una tempesta política i mediàtica. No van mancar els que van reduir la proposta a una “maragallada”, una d’aquelles idees de vegades genials i de vegades peregrines a les quals ens tenia acostumats l’alcalde de Barcelona. Però allò no era pas una ocurrència ni una boutade, sinó un torpede dirigit a la línia de flotació del projecte nacional catalanista que encarnava i executava, en aquell moment, el president Jordi Pujol. La idea consistia a contraposar la gran Barcelona a Catalunya, com si les dues realitats, la catalana i la barcelonina, fossin necessàriament elements oposats i contradictoris, com si l’afirmació d’una anés en detriment de l’altra. En termes partidistes, en la mentalitat del PSC hi havia dues realitats: la Barcelona socialista i la Catalunya convergent. La resposta va ser contundent: la Corporació Metropolitana de Barcelona va ser dissolta i es va reconvertir, amb els anys, en un ens amb un gran poder, però amb un marcat caràcter tècnic. Fins avui.

Però aquella idea no va quedar pas enterrada. Els socialistes, auxiliats en aquest afer per ICV primer i pels Comuns després, van continuar somniant amb l’articulació d’una gran administració barcelonina. Aprofitant l’avinentesa que ara el PSC governa sol ambdues institucions, la idea s’ha recuperat; per això l’alcalde Jaume Collboni reivindica “la Barcelona dels cinc milions d’habitants” i reclama a la Generalitat de Catalunya que comenci a transferir-hi competències. L’alcalde de Cornellà, l’incansable i astut Antonio Balmón, ha verbalitzat fins i tot que la regió metropolitana “és tot el que hi ha a una hora i mitja en tren des de Barcelona”. Segons aquest projecte, gran part de Catalunya forma part de la regió metropolitana de Barcelona, des de Girona fins a Tarragona, i pràcticament fins a la ciutat de Lleida. Totes aquestes idees aprofundeixen en el mateix objectiu: aïllar la resta de Catalunya de la seva capital, convertir Barcelona en una ciutat global que no sigui capital de res i transformar la resta del país en un territori subsidiari. Per a la Barcelona que volen construir, la resta del país només és un territori que subministra treballadors, aliments, aigua i energia a la gran metròpoli, sense oferir-li res a canvi. No han après res de l’Espanya buidada? Convertir Barcelona en una ciutat de fam insaciable sempre serà en detriment del país, que quedarà reduït a una sèrie de comarques sense joves, sense feines qualificades i sense indústria, que només serviran d’esbarjo i jardí per als barcelonins els caps de setmana. Només hi podran treballar els qui es dediquin a l’hostaleria, a les granges de bestiar, als camps de cultiu i als horts solars, i els funcionaris que facin anar els serveis bàsics, per descomptat.

El PSC vol aïllar la resta de Catalunya de la seva capital, convertir Barcelona en una ciutat global que no sigui capital de res i transformar la resta del país en un territori subsidiari

Cap país del món té una capital on viu més de la meitat de la població. Catalunya té la sort de tenir una capital dinàmica, ben connectada, oberta al món, amb grans centres acadèmics i de recerca, amb classes mitjanes ben connectades amb la resta del país, físicament i emocionalment. I Barcelona té la sort de liderar un país de ciutats mitjanes, situades a unes distàncies raonables, industrial i fabril, amb una costa extraordinària i unes muntanyes esplèndides, amb un intens teixit cultural i associatiu a cada comarca. És la simbiosi perfecta, que ja voldrien molts d’altres països. Per això “la Barcelona dels cinc milions” no només és una idea anticatalana, sinó que és un error des de tots els punts de vista. És un projecte poc intel·ligent, nascut més a la contra d’una idea que no pas a favor d’alguna cosa. Catalunya només té futur amb una capital com Barcelona i Barcelona només té futur amb un país com Catalunya al seu costat. Amb Catalunya, Barcelona pot ser Copenhaguen, Amsterdam o Estocolm. I, sense Catalunya, Barcelona només serà Macau o Marsella.

Barcelona únicament té sentit si és la capital de Catalunya i treballa no pas per ofegar i fagocitar la resta del país, sinó per liderar-lo i ser-ne la locomotora. La “Cataunya-ciutat” d’inspiració noucentista que va assumir la Mancomunitat de Catalunya no era pas un país amb una gran capital xucladora i desertitzant, sinó un país en xarxa amb una gran capital al capdavant. És un error voler repetir l’experiència de Madrid a Catalunya, amb un sistema centralista i centralitzat, on tot ha de passar per Barcelona i les comunicacions només poden ser radials. Cal connectar més i millor el país, fent túnels al Pirineu i noves línies de tren; cal reforçar els aeroports de Reus i Girona, i els ports de Tarragona i Palamós. Tenint models propers de països en xarxa, com els Països Baixos o Suïssa, per què copiar el model fallit espanyol?