Com cada final i començament d’any, els diaris van plens de dades estadístiques i resums quantificables. Com que són dies de festa i molta gent redueix la seva dieta informativa, algunes dades interessants poden passar força desapercebudes. És el que ha passat, crec, amb les dades de l’"Anuari estadístic de la ciutat de Barcelona", fet públic per l’Oficina Municipal de Dades (OMD) de l’Ajuntament de la capital catalana els darrers dies de l’any passat. Segons aquest anuari, el primer de gener del 2024 hi havia a Barcelona un total d'1.702.814 habitants, dels quals 432.861 tenien una nacionalitat estrangera. Això suposa que més del 25% dels ciutadans de la capital té un passaport diferent de l’espanyol. És una xifra altíssima i sense precedents. Però hi ha una segona dada molt rellevant: un total de 918.006 persones que viuen a Barcelona no hi han nascut, la qual cosa supera el 50% del total. És cert que molts barcelonins han nascut a altres parts de Catalunya, però són exactament 116.782 persones. Al districte de Ciutat Vella, la majoria dels veïns tenen ja una nacionalitat estrangera.

Aquestes dades no tenen precedents ni són comparables amb altres ciutats globals del nostre entorn. Per exemple, a París, posada sovint com a exemple dels problemes convivencials i d’integració (o no) de la immigració, un de cada set residents té una nacionalitat estrangera, és a dir, un 14% dels parisencs. La diferència amb Barcelona és notable. Cap societat del món pot suportar aquesta situació, especialment si tenim en compte que no respon a un fet puntual o excepcional, sinó que és una tendència que s’incrementarà en els pròxims anys si ningú no hi fa res. La situació s’agreujarà encara més per la marxa constant de barcelonins de tota la vida cap a altres ciutats de la segona i la tercera corones, sobretot per la impossibilitat de poder comprar o llogar un habitatge. No dubto que aquesta situació pot tenir algun efecte positiu sobre la creació i ocupació de llocs de treball que els autòctons no volem exercir (en part per uns sous baixos i unes condicions que només accepten els nouvinguts, de manera que és un peix que es mossega la cua). O potser té un efecte positiu sobre la demografia, tenint en compte que els catalans no tenim prou fills ni tan sols per garantir el nostre propi relleu. Però jo hi veig alguns perills rellevants, que explicaré ara.

Han de venir menys immigrants i s’han d’integrar mínimament si volem que Barcelona continuï essent la nostra Barcelona

Un percentatge tan alt de nouvinguts fa difícil la seva correcta integració i inserció en la societat catalana, començant pel coneixement i ús de la llengua catalana. Si a sobre el Govern de Catalunya és incapaç de proveir prou places per aprendre català als immigrants, la situació ja esdevé grotesca. Més enllà de la llengua, hi ha el sentit de comunitat, de pertinença. Quants dels migrants coneixen la història de la ciutat, la seva manera de ser, el seu tarannà i els seus costums? Molts, ben segur que sí; molts d’altres, ben segur que no. Això afebleix la cohesió, el coneixement de l’altre, la identificació de barri, el “nosaltres” on no importa d’on s’arriba, però on sí que hem de caminar plegats. I, per contra, impulsa l’egoisme i l’individualisme, el campi qui pugui. En definitiva, això trenca l’esperit de la ciutat. També hi veig conseqüències negatives de tipus més pràctic, però igualment determinants. Per exemple, a falta de dades específiques per a Barcelona, sabem que un 20% dels habitatges comprats a l’Estat espanyol ho són per part de ciutadans estrangers, dels quals la meitat són residents i l’altra meitat no ho són. És fàcilment deduïble pensar que a la capital catalana els habitatges adquirits per estrangers superen, amb escreix, aquest percentatge. Que un estranger no resident compri un habitatge hauria d’estar prohibit en una ciutat com Barcelona, on el parc disponible és molt escàs i el preu és molt alt. Si no hi ha de residir, per quina raó vol un estranger un pis a Barcelona? Només hi ha tres opcions: per passar-hi uns dies l’any, per obtenir el “visat d’or” si paga més de 500.000 euros o per llogar-lo a un tercer, normalment a turistes. En un mercat tan tensionat i absolutament fora de control, on tantes famílies que hi volen viure han de marxar-ne, això no hauria d’estar permès.

Hi haurà, naturalment, qui dirà que tot això té un rerefons racista i ultra. Però és precisament aquesta censura imposada i aquesta por de parlar públicament de segons què (paradoxalment tothom en parla portes endins i amb els amics) el que esperona l’extremisme ultra. El problema és greu, existeix, és públic i es pot avaluar. També es pot resoldre, però la qüestió de fons és com es resol i qui el resol. Es pot resoldre amb seny, amb realisme, amb prudència i amb eficàcia, però requereix coratge i inhibir-se del xivarri interessat i partidista. O es pot optar per no resoldre’l i engreixar el sac de vots dels partits ultres, fins que un dia guanyaran les eleccions. Ja ho estem veient a diversos països de la UE. És per això que el traspàs de competències integrals a Catalunya és una mesura necessària i urgent. Condicionar el permís de residència i treball al coneixement de la llengua catalana (com passa als Estats compostos) és tan obvi que sorprèn que algú encara se’n pugui sorprendre. Els immigrants continuaran venint i això és inevitable. Però n’han de venir menys i s’han d’integrar mínimament si volem que Barcelona continuï essent la nostra Barcelona.