Arribarà un dia que els principals carrers de Barcelona s'assemblaran tant a aquest carrer Joaquim Costa que, més que carrers, seran com qualsevol zona comercial de l'aeroport, creu-me. Hi haurà botigues amb productes gens artesanals i sense cap vincle amb la ciutat, bars que només són franquícies de cafeteries i locals dedicats a l'última febre d'aquell moment, ja siguin cigarrets electrònics, carcasses de mòbil o perruqueries canines. Això és el que vaig explicar-li al Domenico, un amic meu de Siena que treballa com a Strategy&Operations Manager a Amazon Logistics, l'única vegada que vam anar al Two Schmucks, el setè millor bar del món segons els TheWorld's 50 Best Bars. D'això ja en fa més d'un any, però no oblido aquell vespre: mai a la vida havia estat en un local de Barcelona on no m'atenguessin ni en català ni en castellà, on el 100% de la clientela no fos de Barcelona i on la carta, evidentment, estigués únicament escrita en anglès.

Arribarà un dia que els pisos més bonics de la ciutat només podran llogar-los gent com tu, Domenico, vaig dir-li. Gent amb sous vuitanta mil euros l'any i per a qui un lloguer de dos mil euros al mes com el que tu pagues al Poblenou no suposa cap maldecap. Ja passa ara: per cada família que ha d'abandonar la casa on viu per un augment del lloguer de 300€, una corrua de professionals i nòmades digitals nascuts a qualsevol racó del món truca a l'agència immobiliària per demanar veure'n el pis. Passa al Poblenou, a Ciutat Vella i evidentment a Gràcia, però també comença a passar a Sants, Sant Andreu o el Clot. "Amb els veïns del meu edifici del carrer Mirallers tinc la mateixa relació que amb el típic guiri amb qui comparties habitació en un hostal de lliteres quan eres jove: jo els dic 'hola' i ells em diuen 'hi!'", vaig dir-li, atès que en aquell moment jo residia al cor del Born, on vaig sobreviure durant tretze mesos que no recomano a ningú.

El Paradiso i el Sips són la cara d'una ciutat que té per creu una oferta de qualitat de vida pels seus veïns més amarga que un còctel massa carregat de cynar

Arribarà un dia que Barcelona tindrà bars amb els millors còctels del món, però sense barcelonins que se'ls beguin, vaig comentar-li aquella nit. Un any després de fer de Nostradamus amb un negroni a la mà i ara que el Paradiso ha estat guardonat amb el premi a millor cocteleria del planeta, cosa que evidentment celebro, segueixo pensant-ho: sense que ells en tinguin cap culpa, el Paradiso i el Sips -tercer al rànquing dels TheWorld's 50 Best Bars- són la cara d'una ciutat que té per creu una oferta de qualitat de vida pels seus veïns més amarga i desagradable que un còctel massa carregat de cynar. Això és així. Si vols viure joiosament al centre de Barcelona, no pretenguis tenir llum natural amb un lloguer baix, no pretenguis viure sense soroll amb un lloguer baix i no pretenguis tenir una escala que no faci olor de pixum, de tifa de gos o de cervesa bruta amb un lloguer baix. Tampoc pretenguis trobar gaires ferreteries a prop, forns de pa artesanals o bars on fer un entrepà i un quinto per menys de cinc euros. Tampoc gaires tallers mecànics, colmados que no siguin ni gourmets ni supermercats 24h o perruqueries on no calgui tenir el First Certificate per demanar que et tallin les puntes i et retallin els costats.

Arribarà un dia, vaig dir-li, que la globalització ens fotrà una bufetada a la cara, com a catalans, perquè mentre la globalització seguia el seu implacable curs i gent com tu arribàveu a Catalunya per guanyar-vos bé la vida, Domenico, nosaltres estàvem pendents de defensar urnes per poder votar, de no defallir després de ser esclafats i de salvar les molles de la immersió lingüística sense adonar-nos que els teus fills, els fills dels teus companys de feina i els fills de la majoria de gent d'aquest bar estudiaran a escoles privades internacionals i potser mai no parlaran la llengua de Barcelona. No només això, sinó que potser mai no comprendran per què pesats com jo encara donem la tabarra defensant la quimera que Catalunya és una nació i que el català pot ser una llengua de prestigi. No ho comprendran perquè no tindran ni amics ni mitjans de comunicació seductors que els ho expliquin, ja que la natalitat entre els joves catalans provoca el mateix entusiasme que un whisky on the rocks als ulls d'un abstemi i l'oferta audiovisual infantil en català és menys atractiva que un Tom Collins sense gel. Per sort, un any després, sembla que el Super 3 comença a posar-se les piles.

Arribarà un dia, de totes maneres, que aquells Erasmus que van enamorar-se de la ciutat però mai no van aprendre català tornaran a Barcelona, per bé que ara ja no seran estudiants que van a fer pintes de 3€ al pub George Payne d'Urquinaona, sinó expats amb abonament complet al Primavera Sound cada any i que beuen còctels a llocs com el Two Schmucks on som ara: refinats locals de turistes i per a turistes que evidentment s'ubiquen a un carrer de turistes, checks marcats a un mapa i sovintejats per gent que no té gens d'interès en saber si allà hi havia o deixava d'haver-hi la seu històrica de la CNT, en saber que el Raval abans es deia Barri Xino i era un barri de treballadors, en saber quina obra de teatre fan al Goya o al Romea o en saber que ben a la vora hi ha les redaccions de diaris que no llegiran mai com el Vilaweb o l'Ara.

Barcelona sense Catalunya no és més que un parc temàtic, una atracció turística i un decorat ple de llocs atractius als quals anar, però sense cap identitat al darrere

Arribarà un dia que això serà així. Pensa-hi, vaig dir-li, segur que no tens cap company de feina anglès, francès, italià o alemany que concebi el gal·lès, el cors, el napolità o el sòrab com una llengua de prestigi amb la qual es pugui treballar, estudiar o comunicar-se, ja que l'enteneu com un dialecte regional i absurd que només serveix per parlar amb les cabres o per cantar rondalles que us explicava la vostra àvia. Cap de vosaltres, però, s'atreviria a viure a Praga o Riga sense fer el mínim esforç d'aprendre el txec o el lituà, perquè aquestes sí que són llengües vàlides pel sol fet que són necessàries. La diferència rau en un detall simple però transcendental: República Txeca i Letònia, per dir dos exemples al vol, no només són un estat propi amb una legislació que protegeixi la seva cultura, sinó que no formen part d'un estat que, a més, constantment pretén esborrar-los culturalment del mapa, fent-los desaparèixer.

Arribarà un dia que la Barcelona cosmopolita i global estarà tan desconnectada de Catalunya que ja no hi haurà poetes que li escriguin l'enèsima Oda a Barcelona de torn, sinó ja directament una elegia com a tal, ja que com va intuir el gran Valero Sanmartí, Barcelona sense Catalunya no és més que un parc temàtic, una atracció turística i un decorat ple de llocs atractius als quals anar, però sense cap identitat al darrere. Caldrà posar-se les piles, perquè un país no pot prosperar si els que arriben de fora per fer-lo prosperar no el conceben com a país, i en l'era de la globalització, el màrqueting ferotge i els noms en anglès com a panacea de tot, somiar que Catalunya tingui punch internacional sense Barcelona fent-ne de motor és tan absurd com pretendre que Barcelona tingui un storytelling buit de catalanitat. Arribarà un dia que entrar a la setena millor cocteleria del món i no saber si estàs a Londres, Amsterdam o Nova York serà molt més normal que topar-se amb un veí a l'ascensor de casa i dir-li 'bon dia', vaig dir-li al Domenico. "Sei pazzo", va dir-me somrient mentre feia un glop al seu Gimlet. Tan pazzo, tan boig, que aquell dia que algun dia arribarà resulta que ja fa temps que ha arribat.