Vaig néixer a Barcelona i vaig viure al barri de les Corts fins que els pares varen traslladar els mobles i la vida a Vallvidrera, poble que forma part del barri de Sarrià-Sant Gervasi i que fa temps que demana tenir un 080 independent del 08017. Ser considerat un llebrenc, topònim de la gent de Vallvidrera, m’ha costat pràcticament una vida i ara ja puc dir que m’he guanyat els galons per ser-ho. Confesso, però, que tampoc em feia perdre la son ser un llebrenc de pedigrí, perquè em vaig arrelar a aquest poble des de l’instant en què vaig posar els peus als boscos de Vallvidrera, a la plaça de Funicular, a Casa Trampa o a una escola, la Nabí, que deu el seu nom als versos de Josep Carner.
Jo soc de Vallvidrera, però em declaro devot de Barcelona, un hooligan de la capital de Catalunya que pateix de tot allò que defineix a un paio de Can Fanga: seny, rauxa i ciclotímia en estat latent. En resum: o Barcelona és l’hòstia o és una merda. Aquesta visió que no entén d’equidistància, fa que visqui la ciutat amb una actitud poc saludable i he patit els vuit anys de govern Colau amb un estat de crispació que feia recomanable escapades extraterritorials per veure si el problema el tenia jo —és possible— o una batllessa i la seva tropa que mai no es varen creure Barcelona com la capital de res, sinó com una ciutat més dins l’engranatge d’una cultura global i molona, on Catalunya i la seva llengua, la catalana, eren circumstancials. L’ús indiscriminat de les xarxes controlades per la batllessa demostraven, amb els seus missatges guais, que tenien una visió més genuflexiva que inclusiva davant els migrants. La preocupació dels Comuns per la cultura catalana és com l’alvocat: marida amb tot i amb res, però fa modernet.
Des de fa un temps passejo gairebé cada dia per Sants i corglaça comprovar que l’ús del català és gairebé inexistent a un dels principals barris barcelonins. El retrocés de l’ús de la llengua al carrer va començar amb la forta arribada d’immigrants als anys seixanta —seixanta anys més tard, molts encara no saben ni dir bon dia— i ha rebut un cop quasi mortal amb la nova onada arribada a principis d’aquest segle. I no parlo de magrebins, pakistanesos o africans, sinó de sud-americans i centreamericans que varen desembarcar a Barcelona enlluernats amb la cantarella del retorno a la madre patria —Espanya, evidentment—, on l’espanyol és la llengua única, i contemplen el català com miren el quítxua, una extravagància inútil d’una regió extravagant. Aquesta actitud illetrada cap a una Espanya plurinacional li ha anat de conya tant al PP com al PSC-PSOE, i no diguem a Vox, com també als amants de l’alvocat cultural i de tota aquesta farsa dita "cultura de la diversitat", on la cultura catalana sempre queda relegada a la invisibilitat.
El migrant ja fa prou en buscar-se la vida lluny del seu país, i la responsabilitat d’integrar-lo és més nostra que d’ell, amb l’ús de la llengua al carrer, en la seva defensa innegociable i en l’exigència als nostres governants que es posin les piles. La política lingüística del català que varen fer tant l’antic tripartit, com l’antiga Convergència i les posteriors escorrialles processistes, han sigut un fracàs manifest. Barcelona n'és l’exemple, i amb el president Salvador Illa controlant la Generalitat amb ànima de president de la Diputació, i amb Jaume Collboni al capdavant de l’Ajuntament, res no fa pensar que, en qüestions de defensa de la identitat, canviarà alguna cosa.
Sense el català com a fet diferencial, Barcelona acabarà convertida en València, una sucursal de Madrid
Des del vessant lingüístic, el català està en parada cardiorespiratòria a Barcelona. I en relació amb la marca Barcelona, tinc dubtes sobre què en vol fer, de la ciutat l’alcalde Collboni, un home que em crea certes incerteses des que el vaig veure en un premi literari en qualitat de regidor i en què es va passar tot l’acte mirant el mòbil. Hi ha tants recels sobre la seva capacitat com a batlle, i en minoria absoluta, recordem, que és possible que ens sorprengui. Pitjor que la seva antecessora no ho farà i, sembla que, amb certs focs d’artifici com la Copa Amèrica, està retornant la moral a la sempre ciclotímica ciutadania barcelonina. Sense el matrimoni entre el capital privat i el públic, Barcelona és un joguet trencat en un país, Espanya, bolcat en la radialitat.
A mi, aquestes mandangues de la Copa Amèrica o qualsevol esdeveniment de ciutat nou-rica i obnubilada amb les seves virtuts, m’agraden, ben segur perquè em vaig criar en una Barcelona bastant tronada. Però aquella ciutat dels setanta i vuitanta, la del Zeleste, la del Bikini o la de vetust Estadi Municipal, tenia una identitat més definida que l’actual. En aquells temps precaris, els barcelonins teníem més arrelada la nostra identitat, i estàvem més segurs que ser o no ser depenia de la nostra tenacitat a preservar els nostres orígens, coneixedors de les nostres febleses i les nostres virtuts, una de les quals una llengua que feia de Barcelona la capital de Catalunya. Sense el català com a fet diferencial, Barcelona acabarà convertida en València, una sucursal de Madrid, una ciutat més dins d’aquesta madre patria amb ànima de madrastra.
Collboni va ser un dels responsables, com a soci de govern d’Ada Colau, de la Barcelona amb gust d’alvocat, aquella que tenia intolerància al capital privat per una visió anacrònica de la història i que, culturalment, agermanava el catalanisme amb el pujolisme, el gran dimoni ancestral de les formacions que van integrar Comuns. Una obsessió malaltissa que els va fer preferir pactar amb un representant de l'oligarquia espanyolista, com Manuel Valls, que no pas deixar governar Xavier Trias. La Barcelona de Trias podia ser una mica carrinclona, però no tenia el gust insípid de l’alvocat.
A Barcelona calen alcaldes amb ànima i intel·ligència maragalliana, que sàpiguen fer jugades magistrals. Els Messis polítics són tan escassos com els futbolístics i Collboni no és Messi, però cal saber si, almenys, té la intel·ligència d’un mig centre apanyadet.