Barcelona al límit

Els turistes no ens veuen. De vegades baixo caminant per passeig de Gràcia fins a la Rambla i, quan arribo al destí, me n’adono que qui ha estat esquivant gent he estat jo, i no ells. Ocupen l’espai d’una manera parsimoniosa, en grup, mentre viuen una experiència de la qual no formen part ni els barcelonins de tota la vida, ni els catalans que hi hem anat a viure, incentivats per un model —econòmic, territorial, cultural— hipercentralista. La versió que Barcelona ven d’ella mateixa al món és una deformació feta per atraure. Cada vegada que la ven, la ciutat es resta habitabilitat a si mateixa. Parlem sovint de com la capital se’ns va petrificant fins a convertir-se en un decorat inert, però el que fa atractiva Barcelona és la possibilitat de viure-hi una mena d’immersió al seu model de vida, de fer reels de l’Spanish slow life, de pensar que hi has trobat el desordre tranquil i el clima perfecte que aconseguiran que descansis. Més que bellesa superficial, la capital ven la possibilitat de sadollar una set de benestar concreta. Vivint el que creuen que és la nostra autenticitat, però, el model turístic actual fa que cada vegada Barcelona sigui menys autèntica. Deformant-se per ser consumida, la ciutat es deforma també per als barcelonins. A Barcelona s’hi viu amb angoixa. 

El debat sobre el turisme —i això inclou, evidentment, els expats— és un debat amb molts factors i moltes derivades que fa que sigui fàcil justificar no posar-s’hi gaire. “Tots fem turisme”, entesos, però no cada ciutat del món és la capital del meu país. I no cada ciutat del món procura guanyar-se el prestigi que creu que li manca —producte de no ser la capital d’un estat— a còpia d’engreixar la seva marca turística sense límits. L’abstracció amb què es tracta la qüestió porta a la superficialitat i la superficialitat desemboca en un model de debat dual i viciat: progrés econòmic sí o progrés econòmic no. El problema, però, és que no hi ha prosperitat econòmica possible a llarg termini si el model econòmic actual no garanteix que hi hagi ciutat a llarg termini. El país es mira els problemes que requereixen canvis de model profunds de reüll. Fins i tot entre els votants o possibles electors dels partits que abracen aquest model de ciutat amb una mirada menys crítica, hi ha qui és conscient que la Barcelona que s’està promocionant no només és insostenible, sinó que condiciona la quotidianitat, la relació íntima amb el lloc que hi tenen els qui hi habiten. Una vegada més, el que hauria de ser un debat públic acaba esdevenint un problema privat. La política s’espolsa els problemes del damunt i els trasllada als ciutadans. 

No hi ha prosperitat econòmica possible a llarg termini si el model econòmic actual no garanteix que hi hagi ciutat a llarg termini

De tot el que ha fet que Barcelona tingui el model turístic que té i de tot el que faria que poguéssim sortir-ne, la majoria només en coneixem allò que ens afecta en l’àmbit personal. Cada vegada que el diumenge a la nit un turista passa begut i cridant per sota el meu balcó, maleeixo la incapacitat que té aquest país i aquesta ciutat per abordar-se a ells mateixos. Avui baixaré caminant per passeig de Gràcia mentre hi ha no sé quin espectacle de l'F1 i m’hauré de creure que és bo per a la ciutat que això passi i, en conseqüència, que és bo per als que hi vivim. El model de ciutat actual, la idea de ciutat i del progrés a què ha d’aspirar, demana un acte de fe constant als barcelonins, els força a dir-se que cada contrarietat, cada moment en què entenen com el model turístic els afecta la seva vida diària, val la pena per un bé superior que encara no són capaços d’albirar. 

Afrontar el model turístic i remoure el rerefons que el converteix en un conflicte, sovint ha estat vist, en l’eix esquerra-dreta, com una prioritat de les posicions més extremes de l’esquerra. Però tot el que afecta els fonaments comunitaris i els amenaça, tot el que desfà l’estructura col·lectiva que aguanta el país i, sobretot, tot el que implica protegir la qualitat de vida dels ciutadans en tots els àmbits, és enraonat d’afrontar des de posicions conservadores. De fet, és imperatiu que sigui tractat en aquests termes si no volem que conservadorisme i liberalisme, en un país amb una dreta desestructurada i desballestada ideològicament com el nostre, siguin sinònims. No cal haver votat la CUP —de fet, cada vegada hi ha menys gent que vota la CUP— per adonar-se que a cop de grans esdeveniments esportius i de Vivaris, fa la sensació que la capital se’ns escola de les mans, que està desconnectada de la resta del país i que molts barcelonins hi viuen militantment resistint la pulsió d’anar-se’n. A Barcelona no només s’hi lluita amb més acarnissament la batalla nacional en termes culturals, sinó que també s’hi lluita posar les bases d’un model de país que no ens converteixi en els criats del turisme. Avui, “Barcelona viu del turisme” és sinònim de “Barcelona mor pel turisme”, i sembla que, rere les grans proclames, ningú no té l’esma de revertir-ho.