El meu veí de dalt em diu 'good morning' quan me’l creuo a l’escala, però jo li responc bon dia i ell no em contesta res, potser perquè no m’entén. Tampoc no arribaria a entendre mai, crec, la incertesa que sentim la meva senyora i jo cada vegada que un estranger com ell, amb pinta de tenir un bon salari, arriba amb quatre mobles d’IKEA a algun dels pisos de l’edifici de l’Eixample on visc. En una altra vida, m’encantaria trucar al timbre d’aquell 3r 2a amb un platet de fuet, una mica de pa amb tomàquet i un porronet de cava per donar la benvinguda als nous inquilins, però la vida que m’ha tocat viure és la de ser llogater a Barcelona i, per tant, assistir en directe al desnonament emocional d'una ciutat que es ven a trossos, com si les arrels fossin una nosa i no una força. Per això la majoria de joves que veiem perillar la nostra supervivència a Barcelona ens mostrem com un eriçó abans de fer-ho com el veí amable i educat que som, ja que l'autoprotecció és l’acte reflex natural davant la por d’esdevenir un escarabat fàcilment trepitjable per al teu arrendador.

Potser el meu veí de dalt em diu 'good morning' per això, perquè veu als meus ulls el mateix temor innat que sento quan al portal de casa em trobo amb un agent immobiliari acabant la visita amb algun matrimoni de nòrdics i pinta de tenir algun avi amb bones històries de la II Guerra Mundial per explicar. En un edifici on cada any hi ha quatre mudances per culpa del lloguer de temporada, sentir com a una estrangera vestida amb bona roba se li escapa un ‘so beautiful’ mentre mira els ornaments modernistes d’una escala atrotinada no és sinònim de celebrar l’arribada d’uns veïns que adoren l’obra de Jaume Torres Grau, sinó d’enviar-li un uàtzap a la meva parella dient-li que ja hem begut oli. No és la por cap a l’altre, però, sinó senzillament la certesa que aquells dos expats tenen un poder adquisitiu alt i que, per tant, si l’escala s’omple de lloguers més elevats, quan se’ns acabi el contracte la propietat no dubtarà ni un segon a fer-nos pagar un preu que ens farà impossible continuar vivint allà on voldríem poder arrelar.

Segurament el meu veí de dalt em diu 'good morning' i no para atenció al que li responc perquè se li'n refot arrelar o no a Barcelona, ja que el que per a ell és una ciutat de pas, per a molta gent de la meva generació és l’indret on cal ser si es volen complir alguns somnis. En realitat, aquesta és la diferència entre una ciutat normal i la capital d’un país: que a les primeres hi ha supermercats, farmàcies, hospitals, botigues, restaurants, escoles o parades d’autobús, però a les segones, a part de tot això, hi ha el pal de paller de la vida cultural, econòmica i social d’una comunitat nacional. Quina mena d’empreses, iniciatives socials o tendències culturals poden gestar-se a una metròpoli en la qual els veïns cada cop es coneixen menys, la meitat dels pisos d’un barri són d’ús turístic i l’apartament més econòmic al cercador d’Idealista demana 800 € per un baix de 24 m² sense llum natural a Camp de l’Arpa, però?

Cada vegada que el meu veí de dalt em diu 'good morning', penso que entre el meu sostre del 2n 2a i el seu terra del 3r 2a hi ha escassos centímetres, però que entre la seva Barcelona i la meva hi ha una distància sideral. El que per a ell és una ciutat còmoda, atractiva i acollidora, per a mi és un indret cada vegada més impersonal, amb comunicacions tercermundistes des de comarques i que, a més, expulsa als veïns que hi van néixer, hi treballen i no poden permetre’s viure allà on tenen les arrels. Segurament les arrels li importen un rave al meu veí, però, ja que als seus ulls Barcelona és sinònim de sopar ceviche a qualsevol restaurantet d’Enric Granados que no té res a veure amb la tradició gastronòmica local, anar a festivals com el Primavera Sound sense cap vincle amb la cultura musical catalana, pujar a veure el ‘Barca’ a Montjuïc sense saber què és la c trencada o que allà al costat hi ha un castell on van assassinar un president de la Generalitat i, en el millor dels casos, observar de manera exòtica manifestacions pacífiques dels ‘locals’ que li deuen semblar innocents gimcanes d’esplai.

És per aquest motiu que des de fa dies tinc por cada vegada que el meu veí em diu 'good morning', ja que aviat expirarà el meu contracte de lloguer i en matèria d’habitatge el futur encara és poc esperançador. Ara que es regularà per fi el lloguer de temporada, potser si per comprar un pis a Barcelona calgués abans tenir com a mínim cinc anys d’antiguitat al padró, per exemple, es podria evitar que passavolants sense interès a arrelar a la ciutat invertissin en habitatge per destinar-lo a ús rotacional i especulatiu, que és l’antítesi del que significa el verb arrelar. Potser així, qui sap, evitaríem que la ciutat esdevingui un immens hotel on ningú no sàpiga com es diu bon dia, què són els ous d’en Porcioles, on era la quinta forca, què és un capipota, qui era el Noi del Sucre o què significa la Rosa de foc. Perquè sí, és veritat, si Barcelona diu adeu als ciutadans que en coneixen les arrels, d’aquí a cent anys hi continuaran havent barcelonins nascuts a Sant Gervasi amb besavis d’Horta, és clar, com també barcelonins nascuts a Bristol amb besavis de Nova Delhi o nascuts a Buenos Aires amb rebesavis de Palerm, però potser ja no viuran a la capital de Catalunya. Potser, simplement, viuran a un indret sense batec, a una ciutat sense identitat i, en definitiva, a poca més que un preciós decorat sense memòria.