Els cretins diuen que una imatge val més que mil paraules, sentència estúpida que no es fa certa ni amb l’ordre invers, perquè una tona de mots o una sola fotografia poden significar ben poca cosa (i més encara en aquest present nostre, on la fiabilitat dels mots i de les instantànies ha mort, mercès a allò que la ironia macabra dels multimilionaris tecnòlegs anomena intel·ligència artificial). Tot i això, és ver que una foto —per molt manipulada que sigui— encara té el poder de resumir tota una tesi doctoral i de saturar els límits del llenguatge. Tot això ve a tomb arran de les imatges de centenars de turistes envaint la calçada del passeig de Gràcia, aprofitant (o saltant-se) els semàfors verds dels vianants amb l’única intenció de perpetrar una selfie a l’entorn de l’espantós enllumenat nadalenc. Certament, diria que no existeix imatge millor per definir la idiotesa humana.
Empro el terme idiota en el sentit més literal del mot. A saber, aquella persona incapaç de sortir de si mateixa, perfectament actualitzada en aquest format cursi d’autoretrat on el que menys importa és el paisatge, la localització o fins i tot el teló de fons; l’únic que demana és la sobrerepresentació del propi rostre en la pantalla. No és casualitat que la lluita desaforada pel selfie guanyi la partida a una norma tan bàsica (i binària, per molt que molesti als apologetes de la sexualitat fluïda) com és el semàfor. Immortalitzar la pròpia cara en un paisatge ha esdevingut un quelcom molt més transcendent que les normes més elementals del passeig. Si tresqueu al passeig de Gràcia, creieu-me, sobta veure la manada de tanoques que envaeixen apressadament el bell mig del carrer, mentre s’hi falquen per retratar-se estrafent els llavis segons el cànon estètic inventat per un enviat especial del maligne.
Aquesta 'selfie city' encara resulta més insultant si comparem totes aquestes imatges pretesament glamuroses que es pengen a la xarxa amb les traves cada dia més agòniques que hem de passar els barcelonins per sobreviure a la nostra ciutat
La invasió de les manades del mal gust és tan sabuda que les autoritats municipals de Barcelona ja no tenen ni la decència d’enviar la Guàrdia Urbana per dir als nostres visitants que fotin el favor de comportar-se i deixin d’envair un espai que no els pertoca. De fet, els responsables barcelonins no s’hi posen gaire, car ja els va bé que la capital del nostre país sigui una espècie de selfie city on la gent només ve a retratar-se i a gastar una mica de pasta. És una visió inframental que també escau al nostre estimat Govern (insisteixo, ho escric en majúscula per inèrcia), que acaba de promoure una campanya nadalenca on es diu, juro per Déu que no faig conya, que “els carrers de Catalunya són com un gran centre comercial ple de vida on hi pots trobar de tot”. Heu llegit bé: la indignitat dels nostres líders polítics es resumeix en la seva dèria de convertir l’espai públic en una suma de botigues.
Si servidor es presentés a alcalde de la ciutat de Barcelona (cal reconèixer-ho: és inimaginable, però us divertiríeu molt), el punt primer del meu programa electoral seria un manament clar, distint i ben tangible: fer tot el possible perquè els barcelonins puguin tornar a caminar tranquils per la seva ciutat sense cap tipus d’interferència humana o estètica, especialment sense horterades. No imagino cap capital del món civilitzat permetent que un dels seus carrers més dignes (em nego a escriure la xaronada adjectival “emblemàtics”) sigui envaït per una multitud de fanàtics del telèfon mòbil. Però, de fet, la malaltia del retrat perpetu s’escampa per arreu d’una Barcelona que —a dia que passa— se li va posant més rostre de decorat instagramable. Ben aviat, els privilegiats que encara hi podrem viure serem vistos com una molèstia inservible dins del decorat del selfie perpetu dels invasors.
Aquesta selfie city encara resulta més insultant si comparem totes aquestes imatges pretesament glamuroses que es pengen a la xarxa amb les traves cada dia més agòniques que hem de passar els barcelonins per sobreviure a la nostra ciutat. Insisteixo de fa temps (en va, com sempre) que la capital del país està patint un èxode de ciutadans que, tot i el seu barcelonisme militant, ja no poden pagar-s’hi més la subsistència. Per si això fora poc, la gent que pira de Barcelona ha de veure com als estrangers se’ls permet fer impunement l’imbècil, sense cap tipus de multa ni coacció, com si la nostra ciutat fos un videojoc sense normes i el carrer una zona més per ocupar a voluntat. Això de l’exili massiu serà una autèntica llàstima, i el més tràgic de tot és que no hi ha ni una sola veu municipalista que tingui la mínima entitat per redreçar la situació. Érem una ciutat olímpica. Ara som una selfie city.