Quan l'Antonio de la bacallaneria va abaixar la persiana per sempre, al costat de l'estanc, vaig guardar silenci perquè no m'agrada el bacallà. Ben mirat, tampoc trobaràs pas a faltar comprar una paperina de cigrons cuits, vaig pensar mentre allà hi obria una botiga de roba. Quan més endavant el Pere de Ca n'Amigó va dir-nos que tancava el restaurant, just sota casa, també vaig callar davant el soroll de les obres per convertir el local en una hamburgueseria cool d'autor. És ara, amb els anys, que enyoro aquelles escalopes a la milanesa i m'adono que ja és quasi impossible trobar menús diaris com el seu, a 10,95 € amb primer, segon, postres, pa i beguda, i a més servits per algú que t'atén en català. Quan fa un any van desmuntar el rètol del Kyoto per posar-hi el del Burger King, a la cantonada, tampoc no vaig dir res. Ja compraràs al MediaMarkt allò que fins aleshores sempre havies anat a buscar allà, vaig dir-me. Però quan fa un mes vaig dirigir-me a la copisteria de la Rosa per imprimir una foto antiga, sortint de casa la meva mare, vaig veure que ara era el cinquè supermercat 24 h de la mançana i aleshores, de sobte, sí que vaig sentir un inefable silenci ben a dins meu.

Potser va ser així perquè tot d'una vaig entendre que aviat no quedaria ningú que estampés més enllà de la memòria el pessic de barri on vaig viure durant gairebé vint anys, a Pare Claret amb avinguda Gaudí. El pòster que volia imprimir per posar dins un marc és una fotografia del meu millor amic i jo sota la torre Eiffel, el 17 de maig de l'any 2006. Els dos hi sortim amb la samarreta del Centenari del Barça, aquella meitat blava i meitat grana de l'any 1999, potser perquè tots dos som d'aquella generació que vam néixer en un segle però vam acabar creixent en un altre de molt diferent i en què totes les coses, sobretot, van el doble de ràpid. "Ja fa més anys dels anys que teníem quan vam anar a la final de la Champions a París", va comentar-me ell per privat quan vaig etiquetar-lo a la foto, una imatge ja mítica i que religiosament cada any publico per Sant Belletti. Tenia raó, ja que fa divuit anys d'aquell dia inoblidable en què tots dos teníem disset anys i aquelles dues samarretes Nike, avui, potser costen 300€ a les botigues vintage del Raval.

Tampoc el centre de Barcelona no és el que era aleshores, lògicament. Al carrer Tallers, sense anar més lluny, ara ja no hi ha heavies o punks comprant discos, sinó guiris fascinats per tornar a casa seva amb relíquies genuïnes d'una ciutat que creuen autèntica i que, en realitat, cada dia és més idèntica a la resta de metròpolis d'Europa. "La nostra nostàlgia ja és major d'edat", vaig respondre-li jo per DM mentre uns col·legues, per un grup de WhatsApp, m'enviaven un tuit dels veïns del Parc Güell manifestant-se contra la desfilada privada de Louis Vuitton allà. En veure'l, vaig recordar les vegades que havia pedalat la meva bicicleta amb rodetes entre dragons de Gaudí, quan el parc era això, un parc, i de sobte la meva nostàlgia es va acabar convertint en una mena de reivindicació íntima: cal que la rosa de foc torni a cremar si no volem convertir definitivament Barcelona en un plató o un parc temàtic al servei de gent que potser estima la ciutat, però no els seus habitants. És a dir, cal reivindicar el desig de preservar-ne la identitat genuïna, que en el fons és la millor manera de respectar-ne la memòria.

Dimarts, quan finalment vaig decidir imprimir la foto amb el meu amic a una altra copisteria i la vaig penjar d'una vegada per totes al meu despatx, em vaig adonar que en aquest últim mes he vist com en altres barris passava el mateix que en el tros de ciutat en el qual he viscut mitja vida. A Sant Andreu, el Versalles ha hagut de tancar per no poder pagar el lloguer i al front marítim, d'aquí a tres mesos, la Setmana del Llibre en Català haurà de canviar d'ubicació per culpa de la Copa Amèrica. Mentrestant, passejant ahir amb la meva mare per l'avinguda Gaudí, vaig pensar que la perfumeria de la Maria Dolors ara és una laundry self-service, que a la tocineria de Castillejos amb Indústria ara hi ha un club cannàbic i que el cafè Andrea, l'únic bar on tenien els quintos a 1 €, ara ha canviat d'amos, es diu La Font de Gaudí i cobra 6 € per les dues humils tòniques que vam beure.

Sens dubte, Barcelona ha esdevingut una ciutat que sembla viure només mirant cap als de fora, oblidant als de dins, per això, mentre al passeig de Gràcia s'hi fan exhibicions de Fórmula 1 o l'Ajuntament treu pit que el Tour de França 2026 surti de Montjuïc, els veïns de la Barceloneta han de demanar acreditació per arribar a casa seva per culpa d'una competició de vela. La realitat, agradi o no, és que ni ells, ni la meva mare, ni jo som ja la prioritat de ningú, malgrat que Jaume Collboni ens digui cada dia que tot això que passa és "a favor de la ciutadania". De quina? La realitat, en definitiva, és que la ciutadania no existim, ja que els barcelonins fa massa temps que hem deixat de ser veïns de Barcelona per esdevenir, a contracor, figurants d'aquest enorme film estranger sense subtítols en què s'ha convertit la ciutat. La pregunta no és per què, però. La pregunta és: fins quan? Potser ja és hora que cremi alguna cosa més que les rodes d'un Ferrari davant la Casa Batlló.