Aquesta setmana Barcelona és de color vermell. Des de la catifa del glamur d’un photocall fins al vermell del perill de viure al carrer, amb el hashtag #votinvisible2024. Perquè la justícia tardana també és una forma d’injustícia, i no hi ha cap llei per abordar el sensellarisme a Catalunya. Però comencem pel dilluns. Juntament amb l’actuació programada de Rozalén, hi va haver l’aparició sorpresa de Stay Homas. Precisament, la cantautora d’Albacete és llicenciada en psicologia i màster en musicoteràpia: les seves cançons abracen i serveixen per guarir-se. “No vaig poder parar de plorar”, diu Dulceida i la seva panxeta a les seves xarxes socials escoltant el miniconcert que aquesta gran artista va obsequiar als assistents de la Gala People in Red, comunament coneguda com a Gala de la Sida, però que realment està dedicada a les malalties infeccioses (VIH i coronavirus incloses). És la tercera edició a la qual he assistit, però és una gala que sempre havia seguit i a la qual havia desitjat anar. Sobretot quan veia Martina Klein lluint els seus vestits vermells (aquesta edició, com la Shakira a la MET, anava de Carolina Herrera) i Àlex Corretja, amb els quals vàrem compartir uns bailoteos davant del DJ Fede Sardà. Va acabar que la Klein li va regalar a l’actriu Cristina Brondo l’Scalextric que els havia tocat. Aquesta edició no vam tancar la festa, però vàrem arribar ben aviat per veure la grua tan instagramejable de la Fura dels Baus. Com a sommelier, us haig de parlar del maridatge. És increïble com el Nandu aconsegueix que el punt de la carn sigui perfecte per a 750 assistents i que els vins de Cadaqués de Martín Faixó (començant pel cava rosat, continuant pel Picapoll i acabant pel Perafita) estiguessin a l'altura de la intensitat gustativa, des dels aperitius fins a les exquisides postres.
A la foto principal veureu a la família Clotet. No només perquè són els amfitrions, sinó perquè la Natalia i l’Aina van ser, de lluny, les més ben vestides. Paraula de Wines and the City. I també perquè brillaven amb la llum de qui triomfa: la Clotet amb el seu recent premi a Canneseries com a millor intèrpret per Això no és Suècia, i la Sánchez per l’èxit amb Sueños de Libertad. A la portada, Bonaventura Clotet també lluïa amb altres protagonistes, com Andreu Buenafuente o Nandu Jubany. Però qui escriu la història d’aquesta gala, que ja va per la catorzena edició, és Laura Duran (vestida de Rita Miller), que fa que un Joan Manel Serrat i un Marc Giró acompanyat de Santi Villas brindin per la mateixa causa. Quins cotis hi ha de la Gala? No puc dir tot el que es va dir a la meva taula amb Gerard Guiu, Joan Vehils i Carme Barceló, entre d’altres. Però sí que tots els números de la rifa es van acabar venent i repartint premis. Vestits de Jesús Peiró, bosses de mà de Valentino... i, fet el sorteig, la guanyadora va ser Jessica Goicoechea (n'hi ha que tenen sort!). Tot i que Barcelona sigui solidària, aquesta és de les poques gales existents i que Madrid ens enveja. Tant, que l'endemà, les teles generalistes espanyoles la van ometre de les notícies destacables, malgrat els 815.000 euros recaptats.
I ara és quan em titlleu de frívola (l’etern retorn Nietzscheà) i faig el gir de guió per parlar de la gent que no en té ni per a un bocí de pa. He estat anys col·laborant amb les germanes de la caritat al Raval servint àpats i sé de què parlo. Precisament, una de les coses que més em va impactar i alliçonar va ser comprovar com gent que només podia gaudir d’aquell àpat al dia (o a la setmana), em demanaven que els canviés el pa integral per un de blanc. Tenia vint-i-cinc anys, i per mi era més important servir-ho ràpidament per intentar alimentar com més persones millor (la gran majoria eren homes). Una de les germanes de la caritat em va renyar. “Si vol un pa diferent, vas a la cuina i el demanes, encara que triguis més a servir”. “A part de donar menjar, els hem d’escoltar i fer-los sentir que les seves necessitats són importants, encara que a tu no t’ho semblin”. He pensat molt en aquell moment. Com quan nosaltres tenim un cotxe i en volem un altre nou de trinca, quan l’important és tenir un mitjà de transport. Perdoneu la simplicitat de l’exemple, però és el que li vaig explicar a la meva filla quan, fa uns anys, vam anar amb Bel Olid a llegir llibres al Casal dels Infants “als nens que no tenen coses”. I que cada any fan una gran recaptació per als joves del barri amb la seva nit al Liceu.
Aquest dimecres, la Vita també em va acompanyar a la Fundació Arrels, perquè, igual que veu la seva mare fer-se fotos a la catifa vermella, ha d’entendre que les xarxes socials no només serveixen per lluir-se, sinó també per donar visibilitat a qui no la té. Vaig deixar el meu Twitter al Jesús Marcos per donar-li veu. Està afònic pel càncer de gola que pateix. La iniciativa ha sigut de la Fundació Arrels, amb l’objectiu que diferents professionals cedíssim el nostre perfil als sensesostre perquè poguessin fer públiques les seves necessitats peremptòries als diferents partits polítics. Més de 1.300 persones dormiran al carrer aquesta nit a Barcelona, mentre nosaltres estem pendents de les eleccions d’aquest cap de setmana. El cost de viure a ras és de vint-i-cinc anys menys d’esperança de vida. I surti qui surti el diumenge, cap partit no té al seu programa com solucionar el problema dels sensesostre. “No em donis peix, ensenya'm a pescar” és una gran frase. El Jesús fa dotze anys que viu en un pis, però ha estat trenta malvivint al carrer. Nen abandonat a dos anys i maltractat a l’orfenat, en Jesús va acabar esdevenint ludòpata. Fa uns anys que està net gràcies a la teràpia i ens va ensenyar vídeos de l’obra de teatre en què està participant a 76 anys. A la meva filla la va emocionar tant, que li va regalar l’abraçada que cap net li ha pogut donar.