La major part de la meva vida he estat veí de Barcelona. Allí he estudiat, he exercit diverses feines, tant en l’àmbit públic com en el privat, i hi he viscut la vida i el camí que hom hi fa, amb plenitud, tot gaudint de les oportunitats que una gran ciutat et pot proporcionar.

Però fa tres anys que vaig decidir anar-me’n. Cadascú coneix els seus cicles vitals, i vaig considerar que el meu en una gran ciutat s’havia acabat. Després d’haver viscut en diverses etapes de la meva vida a Boston, París i Barcelona, la meva capacitat de viure una vida trepidant havia anat disminuint, i necessitava menys soroll i més proximitat, i per això, després de quaranta-set anys d’absència, vaig decidir tornar a viure a Lleida, davant la sorpresa, i estupefacció en alguns casos, dels meus amics.

Com quasi totes les decisions a la vida, canviar de residència té aspectes positius i negatius, però el que és important és que, en el balanç, l’haver sigui més gran que el deure. I, de moment, és així.

D’altra banda, les comunicacions ferroviàries i per carretera entre Lleida i Barcelona són prou fluides, tot i que menys del que sembla aparentment. Sigui com sigui, pràcticament cada setmana acabo baixant a Barcelona per un tema o un altre, perquè hi conservo amics i relacions, i perquè formo part encara de diverses estructures culturals de la ciutat (del Liceu al Museu d’Història de Barcelona, del Museu Marès a la Fundació Barcelona 1989 o a la Impulsa Talentum, per citar-ne només algunes).

Si t’has de quedar a pernoctar a Barcelona per un tema de feina, d’oci o per acompanyament d’un malalt, l’Ajuntament de Barcelona et cobrarà una taxa turística

Afirmava que les comunicacions terrestres són fluides, però no tant com sembla, perquè el darrer tren Barcelona-Lleida surt a dos quarts de deu del vespre i, si vas al teatre o a l’òpera o a la presentació d’un film, no el pots agafar, i t’hi has de quedar a dormir.

Però pitjor ho tenen els que han de quedar-se uns dies a Barcelona perquè tenen un familiar o un conegut proper ingressat en un centre hospitalari, i l’han de vetllar o acompanyar durant uns quants dies. Això fa que hagin d’allotjar-se en un hotel, amb el cost econòmic que representa. De la mateixa manera que hi han de fer nit els que tenen un sopar de feina o una reunió a primera hora del matí, perquè fins fa poc era molt difícil aconseguir un bitllet per als trens que surten a les set i a les vuit del matí des de Lleida. I tampoc no tens gaires garanties de puntualitat estricta.

De manera que si t’has de quedar a pernoctar a Barcelona per un tema de feina, d’oci o per acompanyament d’un malalt, l’Ajuntament de Barcelona et cobrarà una taxa turística que va incrementant-se amb el pas del temps.

És cert que el cap i casal de Catalunya té un greu problema de sobresaturació turística, d’oferta d’oci (megaconcerts de cantants o grups de fama internacional), i de fires i congressos, i això comporta que ben sovint sigui difícil aconseguir una habitació disponible. És també cert que els turistes, sobretot, i els firaires i congressistes, generen despeses a l’Ajuntament de Barcelona i molèsties als veïns, i cada vegada en més punts de la ciutat. I que, per tant, em sembla bé fixar una taxa a pagar per a aquests turistes per tal de recaptar fons que compensin, tot i que em sembla que escarransidament, les despeses generades.

Ara bé, si un català de la resta del país, de fora d’això que es coneix com l’àrea metropolitana, ha de pernoctar a Barcelona per qüestions de feina o d’acompanyament d’un malalt ingressat en un centre hospitalari, es podria afirmar que està a Barcelona per turisme? La resposta és no, perquè la majoria de les grans companyies i dels grans centres sanitaris es troben a Barcelona i no es pot escollir anar-hi o no anar-hi. Per tant, haurien de pagar una taxa turística? Em sembla que la resposta assenyada és també negativa.

Potser queden lluny els temps (a començaments del segle passat) en què els gestors de la Fonda Espanya feien anuncis proclamant descomptes especials d’allotjament als residents a les comarques de Lleida, però no estaria de més recuperar aquestes iniciatives. En tot cas, formulo la pregunta que encapçala l’article: “Barcelona vol continuar sent capital de Catalunya?”. I centro avui la qüestió només en el tema de la taxa turística.

Si ho vol ser, les autoritats municipals haurien de procurar tractar aquest tema amb un concepte de discriminació positiva respecte a la resta de catalans. Mentre s’hagi d’anar a Barcelona per tantes i tantes gestions (sanitàries, administratives, econòmiques, etc.), potser caldria que a la Casa Gran reflexionessin sobre el tracte que cal donar als catalans que vivim lluny del Tibidabo.

Ho dic des de l’estima a la ciutat on he viscut més anys de la meva vida, però des de la convicció que caldria afinar les mesures genèriques per no generar greuges. La resta de catalans, em sembla, no hauríem de pagar la taxa turística, si Barcelona vol continuar jugant el paper de cap i casal, de capital de Catalunya. Si més no, demano que els qui decideixen hi donin alguna volta.