Això del turisme fa gràcia una estona, però, quan veus que els polítics catalans destinen més recursos a la gent que ve a passar el cap de setmana que a tu —que vius a Catalunya—, ja no en fa tanta. Ja només ens falta vendre’ns les calces i els calçotets; perquè, la nostra ànima, ja la tenen. Ens desvivim pels turistes. Hem adequat els nostres pobles i les nostres ciutats al seu gust. Tot és igual a tot arreu; ha desaparegut la personalitat i la idiosincràsia de cada lloc. Cada dia de la setmana es fan activitats de tota mena perquè la gent que ve de fora no s’avorreixi mai: activitats per als amants de l’esport, per als amants de les borratxeres i les cremades solars, per als amants de la «cultura»; per als amants de la naturalesa… A Catalunya, ja hi ha més habitatges turístics que llars felices. Destinar la majoria d’habitatges al turisme ha provocat —de rebot o intencionadament (permeteu-me que me’n malfiï una mica)— que el preu del lloguer i de la compra d’habitatges es dispari. Qui es pot permetre pagar el lloguer d’un pis de quaranta miserables metres quadrats? No baixen de 700 euros al mes. Paral·lelament a aquest maltractament que rebem els ciutadans de Catalunya, els turistes tenen barra lliure per destrossar-ho tot i gastar tots els nostres recursos, entre els quals hi ha l’aigua (que no tenim). No voldria encetar el tema de l’aigua, però es veu que, pels turistes, sí que tenim aigua. Això sí, he de dir que els turistes són una gran font d’ingressos (no sé per a qui, però per a algú segur); potser l’única actualment, perquè les persones ben preparades dels altres àmbits estan emigrant a altres països per culpa de la precarietat laboral i no s’està creant un teixit industrial fort. No cal tenir cap doctorat per arribar a la conclusió que viure exclusivament del turisme no és el camí. La pandèmia de la covid ja ens va tirar alguna indirecta perquè ho entenguéssim, però sembla que no hem arribat a tant. Hauríem de ser una mica més autosuficients empresarialment; però jo no soc ningú per dir-ho.
Hem optat per un estil de vida que no té cap mena de sentit; que, més que portar-nos felicitat, ens porta tristesa i solitud
Hem venut les nostres ciutats i els nostres pobles al turisme. Som el parc d’atraccions dels turistes. Tenim bon clima, bon menjar i uns paisatges preciosos que hem permès que s’omplin d’energúmens sense empatia que els van deteriorant cada dia més. A Barcelona, ja no s’hi pot viure (a menys que tinguis un sou que supera els quatre zeros): s’ha convertit en una ciutat dormitori de turistes amb ganes de gresca, i l’únic que li queda de catalana és el pa en tomata. La marca Barcelona morirà d’èxit. Girona va pel mateix camí, tot i que s’ha optat per un turisme més esportiu i sa (aparentment). Pel que fa al català, cada vegada se sent menys, i no m’estranyaria que d’aquí a uns deu anys sigui residual, o que esdevingui un català simplificat sense pronoms febles ni vocals neutres. Si fem un cop d’ull a algun poble com Besalú (pobra gent), veurem que s’han convertit en museus de cera. En el cas concret de Besalú, sembla un pessebre medieval; de tan perfecte que l’han deixat, fa por trepitjar-lo i tot. Als pobles els falta vida i els sobren Instagramers.
Veig el futur de Catalunya bastant negre, no us enganyaré. De fet, veig tot el món bastant negre. Hem optat per un estil de vida que no té cap mena de sentit; que, més que portar-nos felicitat, ens porta tristesa i solitud. Ens passem el dia treballant per poder-nos gastar els diners en habitatges que no podem pagar i per escapar-nos un mes a l’any (o tots els caps de setmana que podem) a països que estan expressament preparats per als turistes i per a les fotos d’Instagram. Abans, viatjar era tota una altra cosa: anaves a un lloc a conèixer-ne la cultura; cada país era un món únic i irrepetible (i sense mòbils ni xarxes socials!). Ara, vagis on vagis, tot és el mateix. Quina gràcia té viatjar a llocs prefabricats, fugint d’una vida que no et convenç? Per cert, recordeu de tancar l’aixeta mentre us renteu les dents; els turistes us ho agrairan.