Ilerda (actualment Lleida), juliol de l’any 449. Fa 1.573 anys. En plena descomposició de l’Imperi romà, l’exèrcit de Basilius —líder de la bagauda (moviment d’esclaus i exesclaus fugitius)— assetjava i assaltava la ciutat romana d’Ilerda. Hidaci, bisbe de la diòcesi d’Aquae Flaviae (l’actual Chaves, Portugal), ho va documentar en la seva crònica. Basilius, convertit en una mena d’Espartac ibèric, va esdevenir l’enemic públic número u de les oligarquies propietàries provincials (els grans terratinents agroramaders) i de l’estat romà; i amb el moviment que va articular i les accions militars que va liderar, va contribuir poderosament a l’ensorrament definitiu de l’Imperi romà a la província Tarraconense. Basilius i les bagaudes són la bauda perduda d’un gegantí procés que, a la Tarraconense, va posar fi a l’antiguitat i va obrir el meló de l’edat mitjana.
El controvertit origen de Basilius
L’origen de Basilius sempre ha generat un intens debat entre els historiadors. Alguns, com Ramon d’Abadal, van apuntar la possibilitat que el líder de la bagauda podia haver estat un general romà d’origen hispànic que ambicionava els llorers imperials. Altres, com Laszlo Varady, van proposar que Basilius era un general visigot. Però la majoria dels investigadors contemporanis, com Abilio Barbero o Marcelo Vigil, estimen probable que el saquejador d'Ilerda era un element indígena que podia haver perdut la seva condició de llibert per l’impagament d’un deute o per la comissió d’un crim. En canvi, el que sembla que està fora de dubte és que Basilius era un personatge d’origen oligàrquic. D’altra manera no s’explicaria l’ascendent i l’autoritat que projectaria sobre la resta de fugitius i que el convertiria en el líder indiscutible del moviment.
Què era i on va sorgir el moviment bagauda?
Sembla molt probable que Basilius hagués articulat el moviment bagauda en alguna regió que coneixia profundament i, per tant, que podria haver estat l’indret que revelaria el seu origen personal. Però en l’actualitat, l’única cosa que sabem amb relativa certesa és que, a la província Tarraconense, el moviment bagauda va sorgir a la vall alta de l’Ebre, i més concretament a la ciutat de Turiasso (actual Tarassona, Aragó). Segons la crònica del bisbe Hidaci, el febrer de l’any 449 (cinc mesos abans del setge, assalt —i se suposa que, també, saqueig— d’Ilerda), les tropes de Basilius van ocupar aquella ciutat al peu del Moncayo i, a l’interior de la basílica (en aquell moment, la religió cristiana ja feia quasi un segle que era la confessió oficial de l’Imperi), van reunir, robar i assassinar un mínim de vint capitostos locals, entre els quals hi havia el bisbe de la diòcesi.
La bagauda era un moviment provincial o era un contagi extern?
Segons els investigadors, l’origen etimològic de bagauda seria bacauduru, que en les llengües cèltiques significaria “comunitat”; o borroka que en protobasc significa “lluita”. Aquest origen ens revela un aspecte fonamental. Els fugitius que integraven la bagauda eren elements d’origen indígena (de la Tarraconense) i de condició humil (la conservació de les llengües autòctones —si més no, de certes expressions— estava molt limitada a les classes socials més desfavorides, fins i tot a les que no havien tingut aquella llengua indígena com a pròpia). Aquell moviment es va nodrir amb fugitius d’arreu de la Tarraconense (del voltant de Tàrraco —la gran ciutat del territori— també). Però Basilius no va inventar res, perquè les bagaudes havien sorgit un segle abans a la regió de la Gàl·lia, com la resposta a la brutalitat social romana.
La bagauda, un moviment social i nacional?
Tot això ens obliga a plantejar un parell d’interrogants: estaríem davant d’un fenomen de delinqüència organitzada, abocada exclusivament al pillatge, als abusos de tota mena i als assassinats? o estaríem davant una revolució pilotada per les classes mes desfavorides de la societat que ambicionaven desballestar la “llibertat” (la imposició de la identitat romana) i “l’ordre” (la imposició de l’estat romà) i restaurar el mapa anterior a la conquesta de la Lloba Capitolina? La composició sociològica de la bagauda de Basilius no és concloent ni excloent. Per tant, la resposta ha de venir de les fonts. I observem que pels grans propietaris latifundistes de la província (que eren, també, les elits polítiques), els bagaudes no eren més que uns delinqüents: fugitius convertits en bandolers i en assassins. En cap cas es diu que eren una amenaça política.
La bagauda, un moviment revolucionari?
Però, en canvi, les mateixes fonts suggereixen que Basilius tenia una idea política, que anava més enllà dels saqueigs i dels crims. O si es vol, que els saquejos i crims només eren part de la seva idea política. Durant una dècada (441-451) va assaltar i saquejar les riques i luxoses villae romanes de la vall de l’Ebre sense que ningú (les legions imperials o els exèrcits privats) el poguessin aturar. I, també, va assaltar i saquejar ciutats de mida mitjana, com les esmentades Turiasso i Ilerda o com Caesaraugusta (Saragossa). Tot això revela la gran capacitat organitzativa i militar que havien assolit Basilius i la seva gent. Molt més enllà del nivell que es pressuposa a una colla de lladregots i assassins. I també revela la irrupció d’un nou actor sobre aquell escenari amb la força suficient per signar acords polítics amb sueus i amb visigots.
Què feien els sueus i els visigots a la Tarraconense?
Els sueus i els visigots havien penetrat a la Península com a nacions federades de l’estat romà. Això volia dir que havien pactat amb l’aparell imperial i amb les oligarquies provincials, reforçar (més aviat, substituir) les decrèpites legions romanes, que la fallida del sistema impositiu romà havia reduït a la mínima expressió. En temps de Basilius, els sueus, transitaven per la Tarraconense camí del seu destí, al quadrant nord-oest de la Península. I els visigots, que havien assajat un establiment a Barcelona (415), sovint feien incursions a la Tarraconense des del seu regne de Tolosa de Llenguadoc. En tots els casos, venien reclamats per les oligarquies latifundistes de la Tarraconense per restablir “la llibertat” i “l’ordre” romans. O, quan no els veien, per signar cobdiciosos pactes polítics i militars amb els enemics de la Lloba Capitolina.
La fi del moviment bagauda
Els investigadors sempre s’havien preguntat com va ser possible formar un moviment tan ampli en una etapa de reducció substancial de les masses esclaves. Durant les centúries del 300 i del 400 s’havia generalitzat el fenomen de la manumissió: la transformació de l’esclau en un fals llibert, és a dir, en un llogater en pèssimes condicions. I la resposta ens arriba, de nou, a través de les fonts. La bagauda de Basilius es va nodrir, també, de lliberts que, decebuts amb el sistema, es prenien la justícia pel seu compte. La bagauda, a la Tarraconense, va ser una revolució que va posar l’estat romà potes enlaire. Fins que els grans terratinents van decidir que pagarien més als sueus i als visigots, amb l’únic propòsit d’acabar amb un moviment que, més que una amenaça a l’estat (que els preocupava relativament), ho era per als seus interessos de classe.