Aquest cap de setmana estàvem pendents de les pageses i els pagesos perquè alguns han patit —sense comptar les hores de retenció a l’AP-7— per arribar a pistes i la majoria hem estat pendents de les notícies per tornar a la feina. Al final, gairebé en el darrer moment, el Govern de la Generalitat i la pagesia van arribar a un acord. Si més no, els talls de carretera anunciats per dilluns es van desconvocar i es va posar sobre la taula la revisió de molts dels punts conflictius per al sector.

No hi ha cap mena de dubte que cal evolucionar i el fet en ell mateix és característic de la vida; ara bé, així com no totes les condicions de vida han de ser millors que la mort, tampoc totes les evolucions són positives. No entendré mai, per més que ningú ho vulgui justificar —de fet ni explicacions es van demanar sobre el tema—, com es va poder aprovar a Catalunya que les piscines podien estar plenes i que els pagesos no podien regar.  

I que no em diguin que la població calia que estigués fresca —el tema de les morts per les altes temperatures és recurrent als diaris—, perquè hi ha altres maneres de refrescar-se, o millor dit, de no sobreacalorar-se. El que sembla que es va prioritzar, per sobre de tot, va ser la temporada turística sense gairebé cap protesta, perquè la massa crítica que s’ha creat entorn dels pisos de temporada no existeix per a altres aspectes col·laterals a la massificació de visites i a l'excessiva terciarització de la nostra economia.   

La mirada curta, populista, de solució al símptoma i no a les causes, de cap o poca reflexió i de cicle de quatre anys ens fa mal a cada legislatura, però, especialment, ens fa perdre un munt d’oportunitats de benestar

Suposo que en el món simplista en què actualment vivim, es va posar a la balança —potser ni això, els camins de les decisions són més inconfessables del que es vol admetre o volem saber— quanta gent ocupa un sector i un altre. De fet, dit a l’engròs tot és fàcil, o si més no ho sembla si volem passar per alt les arestes i, en aquest cas en concret, a mi em semblen molt grosses. La mirada curta, populista, de solució al símptoma i no a les causes, de cap o poca reflexió i de cicle de quatre anys ens fa mal a cada legislatura, però, especialment, ens fa perdre un munt d’oportunitats de benestar a mitjà i moltes més a llarg termini. Som una societat immersa en la cultura de la immediatesa, i la contribució de la política en aquest valor no es pot menystenir; tant per la importància de les contribucions com per la magnitud de les conseqüències negatives en les nostres vides.

No parlaré aquí de quin és el model de pagesia que hem de tenir, no és pas un tema que jo domini, tot i que he estat molt contenta de veure que es crearà una nova categoria d'explotació agrària de caràcter familiar per protegir aquest model central, de passat i de futur, de la nostra producció agrícola, ramadera i pesquera.

Tinc clar que un territori que no produeix aliments per a la població que l’habita és un territori que tard o d’hora perdrà la seva autonomia, ja no dic res de tenir independència política. És molt més bàsic encara, tot i que els dos aspectes són estructurals per a la pròpia sobirania. Estic dient que el món, com l’estructura de classes, es polaritzarà en productors i no productors —en aquest cas en països productors del sector primari— molt més del que ens pensem ara mateix, per molt que podrem menjar coses que no necessitaran ni de la terra ni de les pageses i pagesos.

Cuidar la pagesia, la nostra pagesia, va més enllà de cuidar el paisatge. Encara que entenc que en una societat terciaritzada, depenent del turisme, això tingui la seva importància, la qüestió bàsica va de poder tenir alguna cosa a taula. De tenir de manera saludable, assequible i sostenible la diversitat i riquesa de productes que necessitem per mantenir no només la vida, sinó una bona vida.