La Constitució espanyola, a l'article 56.3, confereix inviolabilitat al rei. Impunitat davant les lleis, siguin aquestes penals, civils o administratives. Això s’ha interpretat com que aquest no té cap responsabilitat per actes delictius. Siguin delictes comesos en l’àmbit públic o en l’àmbit privat, el rei no pot ser detingut ni jutjat. Fa un temps, la mesa del Congrés dels Diputats va rebutjar una proposta per limitar aquesta inviolabilitat excloent-ne els actes privats. Aquesta manera de veure’s impune, segons el que es va coneixent, sembla que va imprimir a Joan Carles I una manera de comportar-se molt allunyada de l’exemplaritat que el seu càrrec exigia i també de la moralitat. Qualitat si no obligatòria, desitjable.
Aquestes darreres setmanes han tornat a aparèixer informacions que el comprometen amb accions presumptament delictives i allunyades de l’exemplaritat en el camp econòmic i familiar: una fundació a Abu Dhabi i fotos amb presumptes amants. Segons el que han publicat diversos mitjans, la fundació a Abu Dhabi podria servir per deixar l’herència als seus descendents sense que ningú hagi de pagar tributs a Hisenda. Això ja ho fan els plebeus. L’origen de la fortuna és desconegut. Pel que fa a les seves amants, podríem dir que ja s’espavilaran. De fet, és un secret a veus reconegut per tothom des de fa una colla d’anys. Espanya no és l’únic país on això fins i tot té un cert reconeixement per una part de la gent. El que és cridaner del cas de les amants és que ara n’han sortit algunes fotografies i això s’ha interpretat per part del monarca com una traïció. Perquè, pel que es veu, aquesta inviolabilitat implicava també el silenci de tothom i dels mitjans de comunicació. És a dir, no només va interpretar un article de la Constitució que volia imposar al monarca un comportament exemplar com un salconduit a actuar com un delinqüent, sinó que a més es va exigir el silenci còmplice de tothom. Polítics, empresaris, jutges i mitjans de comunicació. I així ho van fer. Fer passar bou per bèstia grossa. Amagar la veritat. Ser còmplices de la putrefacció de la primera institució de l’Estat durant anys i panys des del 1978.
Suposo que algun dia sabrem quin va ser el seu paper real en un episodi clau de la Transició espanyola: el cop d’estat de l’any 1981. I si també és mentida?
Si en l’àmbit moral, en el seu comportament personal, en l’àmbit econòmic i en l’àmbit tributari tot està ple de situacions obscures tapades pel silenci de tothom, no fa preveure un comportament exemplar en l’àmbit institucional o polític. Sabem que tenia amants. Sabem que ha hagut de marxar d’Espanya per possibles delictes financers. Suposo que algun dia sabrem quin va ser el seu paper real en un episodi clau de la Transició espanyola: el cop d’estat de l’any 1981. I si també és mentida? És a dir, i si el que ens han explicat que va passar no és el que realment va passar? Seria el cop de gràcia definitiu a un règim del 78 que trontolla més del que sembla. Potser tot plegat va servir perquè una o dues generacions pactessin estabilitat. Però això no és acceptable pels d’ara. La Corona té un problema que és un greu problema per a l’Estat. Ja que és qui en garanteix la unitat i qui d’alguna manera vetlla pel compliment de la Constitució. I això pot caure.
Fins ara només s’ha modificat la Constitució espanyola per garantir la continuïtat de la Corona en favor de la princesa, que no era un noi. Però amb els vents que bufen, podria passar que per salvar l’Estat s’hagi de modificar la Corona. Veurem en quin sentit. En tot cas, això vol dir tocar la constitució, tan intocable que sembla. I quan es destapi la caixa dels trons, veurem què passa. A l’independentisme li recomanaria estar pendent del que s’ha vist que és una baula feble del règim del 78.