Pel bé dels nens

Dels creadors de la pel·lícula “em porto genial amb el meu ex”, arriba: “ho has de fer pel bé dels nens”. És increïble com canvien les persones quan et separes! “Heu d’aconseguir que sigueu com amics davant dels nens”. Com si els fills fossin ximples! “Quedàvem per veure la cavalcada amb els nens i, mentrestant, ens estàvem dient el nom del porc per missatges”, m’explica una amiga. La finalitat sempre ha de ser pel bé dels nens. Sí, és veritat. Que la mare i el pare estiguin tota l’estona reprimint les llàgrimes també els fa mal. Saps quin és el problema? Que si no et feia cas quan estàveu casats, imagina’t un cop divorciats!

“Pel bé dels nens”, el que has de fer és protegir-te, denunciar i tenir un contacte zero perquè no continuï amb el maltractament. I mentrestant —i ho demano si us plau— abstenir-se de donar consells gratuïts i recordar que, al final, el que volem tots és ser el màxim de feliços possibles. Jo també em pensava que seria millor ex del que soc, però soc el triple de bona del que ho seria qualsevol altra amb més autoestima i menys paciència. Que bonic que era el futur que teníem en el passat, oi?

També hi ha parelles dotades de gran intel·ligència emocional que sí que ho han aconseguit. Però no ho normalitzem, ni ho romantitzem. La meva parella mateixa es porta fantàsticament amb la mare del seu fill gran; també val a dir que ja fa més de vint anys que estan separats. Jo també em porto genial amb l’Elvira, perquè és molt bona gent i fem celebracions familiars conjuntes. El problema és dels que no aconseguim ni intercanviar dues frases sense retrets amb el nostre ex i ens sentim doblement frustrats. Primer, perquè també desitgem el millor per als nostres fills i és realment trist que, malgrat l’esforç de comptar fins a cent, de les teràpies psicològiques, de canviar un milió de cops d’estratègia, d’haver-te triturat mil cops la llengua, de preguntar altres punts de vista, de les renúncies contínues, la resiliència no sigui possible. Això que dos no es barallen si un no vol no sempre és així quan t’acaba sortint un bonus track en forma d’una malaltia autoimmune. Perquè si no compleix la llei amb una sentència, imagina’t per on es passa la llei moral. I després ets vastament jutjada per la societat com una nena petita que no sap cedir. “El que sigui més generós que pari”, els suplico als meus fills quan es barallen. Després, quan rasques, d’aquests que diuen que es porten d'allò més bé amb les seves exparelles, també hi ha una mica de màrqueting. Ja que queda superbé dir que et portes divinament amb el teu ex “pensant només en el benestar dels nens”. Sumant, així, punts a la vergonya dels que, per causes majors, no ens hi podem portar. O els que, a canvi d'un bon xantatge emocional o monetari, aconsegueixen la pau. Si el teu ex et degués milers d’euros, si no complís el règim de visites, si s’hagués emportat els teus fills amb furgoneta sense permís, si insultés els teus pares, si no et deixés que els nens fessin cap extraescolar o anessin al logopeda o al psicòleg, et portaries bé amb ell? Si vols ensenyar-me el camí, puja als meus talons! Tots aquests exemples, però, són glòria comparats amb els casos en què hi ha abusos sexuals i violència física, amb una llei dèbil que poc pot fer o que arriba quan ja és massa tard.

Queda superbé dir que et portes divinament amb el teu ex “pensant només en el benestar dels nens”

Entenc que la feina dels advocats és guanyar, però hi ha casos i casos. Hi ha molts drames familiars en els divorcis que no poden esperar. Després de veure les defenses del cas de la Gisèle Pelicot dient que no l’havien violada perquè pensaven que estava morta, ja no em sorprèn res. I atenció: que no sorprengui no vol dir que no faci molt, MOLT de fàstic. Feta la llei, feta la trampa, però, sobretot, si es triga tant a fer justícia, ja és en si mateix una forma d’injustícia. Els delinqüents triguen tants anys a ser castigats —si finalment se'n pot demostrar la culpa— que no tenen gens de por. I algú que no té por de res ni respecte per res us asseguro que fa molta, MOLTA por. Les víctimes continuem sobrevivint sense cap defensa, a mercè de la sort. Després ens convertim en un número més. O MOLT pitjor: ens assassinen o ens maten de per vida amb la violència vicària. Als o a les que són més afortunats o afortunades, se les escanya econòmicament i se’ls carrega la criança dels nens, que, vist amb perspectiva, és un mal menor.

És veritat que has de triar millor el tema dels teus pensaments que quan penses en el teu outfit, i amb un mood diferent del que vas triar el o la miserable de torn. El que no cal és caure en la trama de ser una Ms. o un Mr. Wonderful: no tothom és bo i no hem de jugar a putxinel·lis sempre junts. El que cal és lluitar contra els abusadors i la gent que no es comporta bé. El “no ens hi podem ficar” que responen algunes escoles per la seva política educativa és molt semblant als ciutadans que senten suplicar ajuda a la veïna apallissada i posen la televisió més forta per mantenir-se'n al marge. Quan ho dius en veu alta, és ben curiós com és la societat: quedes tu com una rancorosa i ell, el lladre psicopàtic, com una víctima i no com un lladre. Perquè falsejar un sou mileurista davant d’una piscina infinity, a casa meva se’n diu robar. Perquè, a partir dels 40, potser no pots llegir la lletra petita de les receptes, però els idiotes els veus de molt lluny. El “bonisme” també desencadena una ràbia bestial quan es comprova que ni així funciona amb els troglodites emocionals. Al final, el teu missatge s’acaba desdibuixant quan no arriba a les barreres mentals dels receptors. Jo, de petita, també em pensava que el millor era portar-se bé amb tothom. De gran, t'adones que no cal. No ets tu, som tots.