Ens explicava dissabte a la nit a Preguntes Freqüents Marta Pascal que ella ha hagut de triar entre "principis" i "butaques".

Ens explicava, presentant el seu llibre, que Carles Puigdemont és algú a qui no se li pot portar la contrària.

Ens va parlar de la por que va sentir quan aquell 17 de setembre, ella va defensar anar a eleccions en lloc de declarar una independència "que no anava enlloc". Va sentir por per les crítiques que van fer, segons ella, els seus companys de política.

Segons Pascal no era possible oposar-se al que Puigdemont i alguns que avui són a la presó consideraven. I ella, que era al capdavant del PDeCat, va sentir que havia d'expressar la seva oposició. I que en aquell moment, no era l'única a discrepar. Assenyala al seu llibre i ens ho va dir també al plató que hi havia més persones que eren crítiques com ella però que no diuen el mateix en públic.

Ens va explicar que en aquell moment va haver de prendre una determinació: elegir entre la butaca i els seus principis. Segons ella, va optar pels últims.

Va fer un repàs crític al que significa JxCat, assenyalant aquells que sense ser "de partit" han arribat a la formació gràcies a "el seu activisme i els seus comentaris a les xarxes socials". Ho va dir amb menyspreu evident. I en la seva intervenció va posar èmfasi una vegada i una altra en la seva militància al PDeCat, referint-se a la Crida i a JxCat com a formacions en les quals no es considera del tot representada.

En el seu perfil de Twitter diu que és senadora del PDeCat. Tanmateix, en realitat és senadora de JxCat. Va assumir el seu càrrec el maig de 2018, per designació autonòmica. En aquell moment, els diputats de JxCat no volien votar perquè Pascal fos la seva senadora, i va ser, precisament Puigdemont qui els va convèncer perquè votessin al seu favor. Ho van fer, amb l'advertiment que consideraven que Pascal era (i seria) deslleial amb el projecte. I Pascal va resultar senadora.

Va triar la butaca i la va obtenir gràcies al suport del "terrible Puigdemont", una cosa que ella mateixa em va reconèixer i per la qual va dir estar "agraïda". Em va respondre quan li vaig preguntar sobre què li diria precisament a aquests diputats de JxCat que van votar per ella encara pensant que seria deslleial. La seva resposta bàsicament va ser que si ells són diputats és perquè el PDeCat va fer possible que JxCat existís. I amb les seves mans va venir a dir que "una cosa venia per l'altra".

Marta és una política jove que té una trajectòria política clara: passar de les joventuts al partit, diputada regional i senadora. Discurs aparentment contundent i pretesament valent. Parla bé: parla molt bé. Però hi ha una cosa que no encaixa.

No encaixa dir que tries els principis a les butaques, des de la butaca. No encaixa atiar algú assenyalant-lo com a una persona que pràcticament elimina el dissident, i reconèixer alhora que la butaca la tens gràcies al fet que ell ha demanat que et donessin suport. No encaixa una trobada amb Rubalcaba en un moment crucial i determinant. No encaixa amb un discurs que es desfà entre els fets.