Em crida l'atenció, des del principi d'aquest sainet del feliç màster de Cifuentes que es parli precisament de l'assumpte així: com "el màster de Cifuentes".

S'enfoca la notícia, a tota hora, com si l'escandalós fos que la presidenta de la Comunitat de Madrid ha obtingut un títol de manera irregular, cosa que, sens dubte és terrible. Tanmateix, segons la meva opinió, no se n'ha parlat prou i s'ha posat el focus moltíssim menys del que s'hauria d'haver fet sobre la Universitat Rey Juan Carlos i sobre el responsable que era al capdavant de l'entitat en aquell moment. Els que han vingut darrere també mereixen algun apunt.

Si analitzem una mica el suposat entramat que s'ha generat en aquesta universitat pública, el que em sorprèn especialment és que tot salti pels aires justament ara, i precisament per destrossar una persona concreta. No m'entengui malament, estimat lector. No pretenc amb això treure un gram d'importància al que hagi pogut fer la senyora Cifuentes. En absolut.

El que voldria dir és que mi, personalment, m'agradaria que aquesta qüestió es depurés degudament, amb tota mena de proves, amb llum i taquígrafs. Perquè molt em temo que no esquitxa només la presidenta de Madrid, sinó més aviat, podríem estar davant d'un assumpte realment interessant que podria posar en perill més d'un partit polític.

De moment, avui ja hem sabut que membres de partits polítics com Vox o les Joventuts Socialistes podien tenir descomptes molt interessants (de fins al 50%) en cursar estudis a la UJCR. Una cosa molt cridanera, tenint en compte que aquest tipus d'oportunitats no se li brindaven a un estudiant no afiliat a cap organització política. I parlem, recordi-ho a tota hora, d'una universitat pública.

A més, també ha sortit avui a la llum que més de dos-cents policies van obtenir un grau en Criminologia a la URJC per poder accedir en un any a llocs de comandament. I que, segons denuncien des del Sindicat Alternativa Policial (SAP), pot tractar-se d'una manera fraudulenta d'obtenir una titulació que tenia l'únic objectiu d'assolir ascensos a la cadena de comandament policial. L'assumpte ja està en mans de la fiscalia. Però el que sens dubte ha succeït ja ha estat el canvi del format d'aquests cursos, que en el seu moment eren excessivament curts i van haver d'ampliar-se al doble de temps. Però els títols que es van donar i els ascensos que es van obtenir ja estan donats.

Després de l'escàndol que assenyalava Cifuentes, va aparèixer Pablo Casado en escena. Assenyalat de passada, perquè sembla que ell també va cursar un màster a la mateixa Universitat. Tanmateix, malgrat que van saltar totes les alarmes en un primer moment, Casado va anar rabent i veloç a mostrar tots els papers que guardava com a prova dels seus estudis, deixant així (o provant de deixar així) en evidència Cifuentes. Gairebé no se li va notar.

Però amb el que potser no comptava Pablo Casado és que APEDANICA (Associació per a la Prevenció i Estudi de Delictes, Abusos i Negligències en Informàtica i Comunicacions Avançades) fes pública aquesta informació. Justament ahir ja es feien eco alguns diaris sobre el que APEDANICA posava de manifest: la titulació de Harvard. Aviat començaran a conèixer-se més detalls sobre això: més noms, i probablement, escàndols.

Què vol dir tot això? Entre altres coses, si es demostra certa la informació que està publicant-se aquests dies, tot apunta que algunes persones han obtingut titulacions oficials sense haver complert els requisits, i això suposa també que hi ha hagut personal que ha falsificat les notes, les firmes, els títols. Un entramat de corrupció que a més resulta especialment lamentable, ja que hi ha hagut milers de famílies que han patit veritables dificultats per poder donar als seus fills titulació que al seu torn els servís per trobar una feina que en la majoria dels casos mai no va arribar. Massa pervers per ser cert. Massa cruel que els qui han modificat les lleis per fer més difícil l'accés a la universitat pública s'hagin dedicat a beneficiar-se per la cara de les titulacions que d'altres han hagut de pagar a preu d'or (i terrible, a més, els que han quedat pel camí perquè no han pogut pagar-se uns estudis amb aquests preus). Tota una bombolla, una altra més, en la qual veurem desfilar la flor i nata d'aquesta Espanya que ja tant ens dol. No hi ha res de veritat, honest i net? Han corromput absolutament tot, fins i tot la universitat pública? Això és un drama.

De tota manera, com li deia al principi d'aquest article, caldria posar negre sobre blanc de qui hauríem de parlar, més enllà de Cifuentes i companyia.

Pedro González Trevijano era el rector de la Universitat Rey Juan Carlos quan se suposa que Cifuentes va fer el màster (ho va ser durant 11 anys). En aquests moments el senyor Trevijano és magistrat del Tribunal Constitucional (nomenat el 2013 pel PP). El 2012 va acabar el seu mandat (el tercer consecutiu) i la seva última candidatura va ser impugnada, amb sentència del Tribunal Superior de Justícia de Madrid. I és que el límit legal permès són dos mandats, tal com va confirmar la sentència. Va ser un altre candidat que el va denunciar, David Ríos. I segons aquest, per evitar que la demanda fos presentada, González Trevijano va intentar subornar-lo. 

Però no pensi vostè que els escàndols es van acabar aquí. No. El 2013 va arribar el nou rector: Fernando Suárez Bilbao. Per què es va fer conegut aquest il·lustre senyor recentment? Doncs per ser investigat per la justícia per un possible delicte contra la propietat intel·lectual. Dit d'una altra manera: 30 professors de la URJC el van acusar d'haver plagiat fins i tot en 11 publicacions diferents. El tema té el seu què, ja que Suárez va aprovar un sistema antiplagis perquè els alumnes no poguessin copiar textos de terceres persones; el més curiós és que aquesta mesura li esclatés a ell a les seves mans. Segons van denunciar mitjans de comunicació en aquell moment, Suárez havia reproduït sense citar paràgrafs, fins i tot pàgines completes, d'un text de Miguel Ángel Aparicio, exdegà de la Universitat de Barcelona, així com d'altres tants plagis més que van anar apareixent. Entre altres, textos que Suárez va incorporar d'altres persones en les mateixes proves d'habilitació per obtenir la seva pròpia càtedra, segons van publicar diferents mitjans. Per la seva part, el que va ser rector sempre ha provat d'explicar que tot s'ha degut a un "error humà".

Després de Suárez va arribar Javier Ramos. El seu nom és conegut en premsa per haver insultat el catedràtic Antonio Alonso públicament. I no només per ser públiques aquestes discussions tenen interès, sinó perquè vénen de lluny: precisament de quan Alonso va gravar a Ramos una conversa el 2010 en la qual, presumptament, oferia prebendes a una tercera persona a canvi que retirés una denúncia contra el rector Pedro González Trevijano. Fins i tot, Alonso va arribar a presentar una denúncia per suborn. L'interessant, a més d'aquesta discussió, és el que assenyala la informació publicada pel diario.es sobre els problemes que tenien entre mans: la via de contractació elegida pel procediment d'urgència, sense convocatòries públiques, de professorat extern, fet que ha estat denunciat en múltiples ocasions per diferents docents que han vist reduïda la seva jornada mentre es destinaven vuit milions d'euros per a aquest tipus de qüestions, que consideren massa opaques per a una institució pública.

Amb tot això que aquí li explico es poden treure algunes conclusions. I sens dubte, encara que Cifuentes suposi un escàndol, em sembla que no és només l'únic de la qual cosa s'hauria de parlar ni l'única dimissió ni depuració de responsabilitats que hauria de posar-se sobre la taula.