El 19 d'octubre de 2017 es publicava en Diario16 l'entrevista que vaig realitzar el dia anterior al Catedràtic de Dret Penal, i col·laborador d'aquest diari, Joan Queralt.

El vaig entrevistar per diverses raons: primer perquè acabaven de ficar a la presó als Jordis, i la situació personalment em va generar tants dubtes jurídics i necessitava trobar respostes. Segon perquè durant la carrera, la meva passió va ser el Dret Penal i vaig estudiar, per pur plaer i gust el manual de Queralt, com a suplement a les lliçons magistrals que vaig rebre del Sr. Carlos García Valdés -un veritable luxe poder haver-lo tingut en directe analitzant els racons del Codi Penal i de la Llei Penitenciària-, i del seu mestre, Gimbernat. Queralt sempre em va agradar perquè se l'entenia molt bé, perquè tenia arguments molt útils per a un estudiant i perquè resultava molt proper en les seves explicacions. Per això per a mi era important que ell pogués explicar, i deixar per escrit en aquells moments, la seva anàlisi sobre tot el que estàvem vivint des de l'estiu de 2017. I finalment, vaig voler entrevistar-lo perquè les raons anteriors s'havien de contextualitzar en el fet que el catedràtic de penal era, a més, català, i no era com tots els altres penalistes que he conegut, contrari a la independència de Catalunya.

L'entrevista completa pot llegir-se aquí i en ella pot veure's clarament com, punt per punt, tot el que ens va explicar Queralt ha encertat en totes les anàlisis que s'han produït durant aquests anys.

En l'anàlisi d'avui he volgut rescatar una de les preguntes. Concretament la plantejada sobre el fet que l'Audiència Nacional no fos la instància que hagués d'investigar el delicte de sedició. Queralt em va respondre, literalment, el següent: "Es vulnera el dret al jutge predeterminat per la llei. La sedició no és un dels delictes competència de l'Audiència Nacional. La Jutgessa considera que la finalitat és alterar l'ordre constitucional, i per això entén que és competència seva. I això no és així. Són persones que es reuneixen i manifesten davant d'una sèrie de detencions i registres. I entendre que aquesta manifestació, en realitat, el que pretén és declarar la República Catalana, és anar molt lluny. Els delictes no els determina la finalitat si aquesta no està recollida en la llei. Potser hi ha qui encara es regeix pel codi del 44, és l'única explicació que trobo". Una explicació que, per als juristes, és incontestable. I en el dia d'avui, cobra més força i sentit si cap.

En aquell moment parlàvem dels Jordis. Encara no s'havia unificat la causa en el Tribunal Suprem; encara no havia aparegut el jutge Llarena en escena. Era 18 d'octubre i quedaven coses per venir. En la política, en l'activisme, però, de manera crucial, en el jurídic.

Al cap de pocs dies es van desencadenar els fets que van posar part del Govern en l'exili. Van sortir encara sense haver rebut cap tipus de notificació de denúncia. Van sortir lliures. Es va anunciar la denúncia contra ells i alguns van tornar a Espanya i d'altres, es van personar davant de la justícia d'un altre país. Es va demanar una euroordre. I va començar una nova aventura jurídica sense precedents. Un maneig de l'euroordre absolutament delirant, fins i tot vergonyant. No em perdré ara en les tortuositats de les tres retirades de l'euroordre. Només enfocaré a què va passar divendres: a la segona resolució judicial que contesta un tribunal d'un altre país europeu. I en dic dos perquè la primera es va produir a Alemanya, on respecte a Puigdemont es va rebutjar el seu lliurament pel delicte de rebel·lió i el de sedició, oferint la possibilitat de fer-ho per ser investigat per presumpta malversació.

La resposta va ser memorable. Llarena va retirar la petició al costat de la rebequeria que comportava no poder jutjar-lo pel que ell presumptament pogués estar "desitjant", sinó pel que la justícia alemanya considerava. A un jutge imparcial no se li hauria passat pel cap, ni de bon tros no retirar la petició: hauria acatat el veredicte de la justícia alemanya, col·legues seus al marc europeu, i hauria tirat milles per continuar amb la seva feina, que no és cap altra que la d'instruir una causa. Sense valorar res més. Però evidentment no va ser així. Volien tenir Puigdemont i jutjar-lo per tot, per cop d'Estat, per sedició, per rebel·lió, per desobediència, per malversació. I si no era possible fer-ho, la resposta davant de semblant presumpte superdelinqüent, és deixar-lo lliure. Té sentit demanar una ordre de detenció per després retirar-la? Les meves preguntes a Joan Queralt eren cada vegada més freqüents.

Té sentit demanar una ordre de detenció per després retirar-la? Les meves preguntes a Joan Queralt eren cada vegada més freqüents.

Res no tenia sentit. Les coses no es traduïen bé, no s'enviaven al lloc adequat, eren exagerades... El cas és que jurídicament semblava una mica tremendament desastrós. Com ho va semblar el judici al Suprem, on vam veure autèntiques sorpreses de girs inconcebibles de les normes jurídiques. Fer pivotar una causa penal sobre un delicte que va desaparèixer del Codi Penal fa anys, això és: la convocatòria d'un referèndum il·legal. Sigui com fos (jurídicament parlant), el Govern s'asseia al banc dels acusats de la Sala Segona del Tribunal Suprem. Durant els primers dies se sentia -poc o gens- la denúncia que aquest no era el tribunal que havia de jutjar els independentistes catalans. Però va ser igual perquè tot va tirar endavant.

En un moment donat, a part de la taula del Parlament els van treure d'allà per ser jutjats a Catalunya. Dic part per no dir "a tots menys a Carme Forcadell", a qui, durant el judici, semblava jutjar-se-li més per la seva presidència de la ANC que per la seva presidència del Parlament. Almenys, aquesta va ser la imatge que es va voler donar des de Madrid.

Hi va haver senyals evidents per tenir la certesa que en aquest judici hi havia molta política. Tots els processats estan implicats en una causa política comuna. I per aquesta raó, la majoria d'ells estaven aforats, per la qual cosa per jutjar-los, l'òrgan competent en primera instància, seria el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya com clarament s'especifica a l'article 57.2 de l'Estatut de Catalunya. I en cas de no estar d'acord amb la sentència, tenir la possibilitat de recórrer fins a arribar, finalment, al Tribunal Suprem. En aquest cas, el dret a recórrer estaria garantit. Però en aquesta ocasió no va ser així. I després de la sentència del Suprem no hi ha hagut possibilitat de recórrer en l'Estat espanyol.

El gener d'aquest 2020, l'advocat Gonzalo Boye, va escriure l'anàlisi titulada "Incompetents". En ella explicava que el Tribunal Suprem no era competent per cursar el suplicatori contra Puigdemont i Comín, com tampoc no ho era per continuar amb la causa en contra dels exiliats. Perquè, ho explica Boye molt bé, són causes judicials separades.

La incompetència del Suprem per emetre l'euroordre va ser precisament la raó argumental del jutge belga per denegar el lliurament de l'exconseller Lluis Puig. Una qüestió absolutament processal. Res d'interpretació, res de política. És procediment pur i dur que, en altres països s'aplica sense escarafalls. Aquí, doncs miri vostè, depèn de qui ho "interpreti", perquè resulta que ara ja s'interpreta fins i tot l'únic que no tenia interpretació en Dret, això és, el Procesal.

Em pregunto si ara el govern espanyol recordarà les paraules de la seva vicepresidenta quan donava a entendre que, si la justícia no facilitava el lliurament dels exiliats, prendrien un altre tipus de mesures, des del mateix govern espanyol, respecte al Govern belga. Una afirmació que podria sonar a amenaça, d'un govern a un altre govern (conflicte internacional), per motius d'índole política, que a més evidenciarien una cosa descoratjadora: que a Espanya la separació de poders ni tan sols es respecta per dissimulació, sinó que a més es dona per fet que a Bèlgica el govern és culpable de no influir en els seus jutges, fent-li responsable i objectiu de les suposades amenaces. Per flipar.

Es va començar forçant el Dret i lluny de corregir-lo, s'està trepitjant. Pels independentistes, per l'emèrit, per la pandèmia... i gairebé ningú no s'adona que aquí, ja no hi ha Dret ni drets.