La setmana que ve comencen els Jocs de la Mediterrània a Tarragona. Encara no és oficial que Felip de Borbó hi vagi, encara que tot apunta que hi serà, ja que va formar part de la preparació de l'esdeveniment, i va assistir a la constitució de la comissió d'honor.

El president Torra tampoc no ha confirmat encara la seva assistència, encara que tot apunta que, de la mateixa manera, hi serà present. Però des del seu entorn han manifestat, de moment, que totes les possibilitats estan obertes.

És una situació que la diplomàcia i el protocol no saben bé com adreçar, ja que la majoria social de Catalunya ha dit ja en diverses ocasions que és republicana. I ho repeteixen contínuament: el projecte que encapçalen Torra i Puigdemont, des de l'exili, és un projecte republicà.

Per molt que des de Madrid es vulgui posar èmfasi a les paraules "independentista, separatista, secessionista" o el fet d'entossudir-se a donar a entendre que Arrimadas va guanyar les eleccions, la realitat és una altra.

Perquè el que està succeint a Catalunya no és cap altra cosa que la proclamació de la república.

I això és el que posa nerviosos els amos i senyors d'Espanya, aquesta que ells veuen com una, grande y libre. Que resulta que no és una, perquè hi ha milions de ciutadans que se senten abans catalans, bascos, gallecs, valencians, andalusos, etcètera, etcètera, que espanyols.

I resulta que no és grande, perquè de moment la grandesa es mesura de manera subjectiva i, jutjant pels qui ens representen, està molt lluny de ser motiu d'orgull haver hagut de treure un govern corrupte que no se n'anava de cap manera, tenir una justícia que està quedant en evidència davant del Tribunal Europeu de Drets Humans, una població empobrida (més de tres milions de nens per sota del llindar de la pobresa), i, en definitiva, un sistema que no se sosté.

I això que és libre... Mireu: que ho diguin a les desenes de milers de persones sancionades en virtut de la llei mordassa; que ho diguin als centenars de milers de famílies que es troben en un atzucac a causa de la seva situació de pobresa i amarrats a hipoteques xuclasang.

De llibertat, res de res. I això per no entrar a analitzar a qui es deu cadascú en aquesta pell de bou, començant per aquests mitjans de comunicació que haurien d'informar la societat per fer-la crítica i lliure, quan en realitat estan mentint i manipulant-la perquè s'odiïn els d'aquí i els d'allà i així tenir-los entretinguts, mitjançant el futbol, mentre els de sempre s'ho maneguen.

Per molt que s'entossudeixin a tapar-ho tot amb una bandera, fora estan cada vegada més informats del que passa dins. I per desgràcia, des de fora ens arriba informació més veraç del que succeeix a la nostra pròpia terra.

El cas és que al Rei no l'esperen amb els braços oberts a Catalunya.

És comprensible, si ho jutgem a partir d'aquell discurs que va fer el 3 d'octubre, tan aplaudit per la gent de la dreta i l'extrema dreta.

Aquell dia Felip va prendre partit i va deixar constància que, per ell, una part de Catalunya ja no era Espanya. Perquè després de les agressions que els nostres cossos i forces de seguretat de l'Estat van clavar a ciutadans demòcrates (compte, que no eren independentistes, ja que les garrotades se les van emportar també els que votaven que no volien trencar amb Espanya), Felip va decidir serrar els punys i la mandíbula, asseure's al costat d'un quadre en el qual es feia referència a més violència i que no va donar lloc a dubtes: si en volien més, els catalans republicans en tindrien més. Que per a això ell era el cap d'estat.

El problema és que aquell dia Felip no només es va guanyar el rebuig d'una part de la societat catalana, aquella que s'estava curant les ferides; sinó que també es va guanyar el punt final de molts republicans, i no republicans, que esperaven d'ell un discurs de Nadal, d'aquests de "convivència, cordialitat, diàleg i tots iguals..." i en realitat es van trobar una cosa molt diferent. I no independentment del que pensi la gent per les terres d'Espanya, allò de pegar a la població no ens ha agradat gens ni mica. Per molt que ho hagin maquillat, amagat o dissimulat. No ens ha agradat aquí ni ens ha agradat a Europa. Encara que també els mitjans tractin que no arribi aquesta informació.

Així doncs, en una de les visites de Felip el van rebre amb xiulets, cassolades i l'himne de Riego. Però en algun informatiu van voler explicar-ho d'una altra manera. Ja veuen vostès fins a quin punt podem arribar.

Poca solució té això, tret que el Rei faci ús de la democràcia i ofereixi el seu tron a un referèndum, amb totes les garanties de ser auditat, això sí (tant el referèndum com el tron). No estaria malament que ell mateix es presentés a presidir la república, per què no. Ja que li hem pagat uns estudis que no estan a l'abast de qualsevol, faria bé de tornar-nos amb feina allò perquè l'hem format. Però per a això hauria de fer algun examen de consciència social, i sobretot, democràtica, per tractar d'entendre de què parlen en realitat aquests més de dos milions de catalans i moltes altres que no hem pogut encara comptabilitzar-nos. Que surti i pregunti. Que faci algun tipus de manifestació pública sobre la sentència que posarà a la presó el seu cunyat. Que digui alguna cosa. Que surti i que s'apropi a dialogar amb nosaltres, els humils mortals de sang vermella i cor a l'esquerra.

Li explicarem que els morats de l'u d'octubre, el vermell de la sang que les àvies van mostrar, i el groc que recorda els que fa vuit mesos que són a presó per defensar la llibertat i la democràcia de forma pacífica, signifiquen una cosa: que ja és temps de república. No estaria malament que Torra li ho comentés divendres vinent a Tarragona.