Quan Aragonès va ser investit president, recordava aquell moment de la fumata blanca del Vaticà per indicar que ja s'havien posat d'acord. "Habemus president", em vaig dir. I em va donar per cantussejar, de manera gairebé inconscient allò del "gaudeamus igitur"... "Vivat et res publica, est qui illam regit". Un cant conegut pels qui participàvem en els cors universitaris.
L'himne universitari per antonomàsia, conegut com a Gaudeamus igitur (Alegrem-nos, doncs), en realitat es deia, segons diuen, De brevitate vitae (sobre la brevetat de la vida). La lletra parla de la necessària alegria i gratitud a la vida, al coneixement, a l'Estat, als seus governants, a la Universitat, als mecenes. I posa èmfasi en el fet que la vida passa ràpid, per la qual cosa cal estar ben desperts per beure-la assaborint-la.
"Pereat tristitia, pereant osores" (mort a la tristesa, mort als que odien), un al·legat que torna a assenyalar, al final del text, com és d'important apartar-se dels qui sembren controvèrsia i generen divisió.
Ja al seu dia, quan vaig estudiar per primera vegada la cançó, recordo que em vaig sorprendre amb la lletra. Em va encantar. Em va semblar un text magnífic que posava en relleu el que és veritablement important: la joia de la vida, del coneixement, l'alegria, la fraternitat, el comú. I de tant cantar-lo, algunes de les parts em van quedar gravades. A diferents veus. Em van venir de cop en veure la investidura, en analitzar el moment, en estudiar l'acord firmat el 17 de maig, en llegir la carta de Puigdemont a la militància de JxCat.
El nou Govern és un conjunt de veus que s'han de sumar per crear harmonia, i sorgeix en un moment en què les diferents parts s'han distanciat cada vegada més, i s'han oblidat del director, de la partitura, volen interpretar les coses cadascú a la seva manera i tracten d'imposar la seva veu com la més important
Tot aquest moment té molt d'això que recull el Gaudeamus, perquè, d'una banda, l'alegria de l'independentisme davant dels fets objectius: un 52% de suport a les urnes, una majoria sense precedents. Com la que ha tingut Pere Aragonès en la seva tercera sessió d'investidura. I, tanmateix l'evidència de la divisió, de la distància, dels rancors entre els socis del govern.
Recordo el director del cor de la universitat que ens explicava la lletra per poder interpretar la cançó de manera adequada: on calia cantar alegres, on calia donar-li "gravetat", on calia suavitzar i on havíem d'"atacar" amb contundència. Que important que és el director en un cor, sigui dit de passada. Perquè de la seva tasca depèn que totes les veus sonin com un tot, que ningú no desafini, que es mantingui el ritme.
Fa uns dies vaig reprendre l'activitat coral. És de les coses que més t'omplen d'energia: cantar amb d'altres i sentir que el que aconsegueix el grup és meravellós. Cadascú ha de fer, al detall, el que li correspon, sense sortir del guió: els que porten la veu cantant són acompanyats per la resta, seguint les pautes marcades a la partitura i les directrius de la directora o director.
Perquè la peça resulti bé, és imprescindible treballar-la, que cada veu es trobi còmoda conforme a la seva tessitura, que hi hagi disciplina i, sobretot, que qui dirigeix sàpiga fer-ho. La meva directora sap perfectament la importància del bon clima dins del cor, l'energia que ha de fluir per poder cantar, i la seva tasca de cohesió.
Qui dirigeix ha de tenir un absolut domini de l'obra: totes les seves veus, tots els seus matisos. I ha d'anunciar a tots la tasca que hauran de realitzar, amb temps. Què significa això de l'antelació? En música es diu "l'anacrusi del director".
L'independentisme ha de ser afinat, necessita la figura imprescindible d'un director d'orquestra, més enllà del Govern, que unifiqui totes les veus, que se sàpiga bé la partitura i com s'ha d'executar
Quan veiem els directors d'orquestra moure els braços, ho fan una unitat de temps abans del que s'ha d'executar. Van una mica avançats i van així tota l'estona. Com explica la gran directora Elisa Gómez, "el mestre es manifesta com un expert comunicador a través del cos de la versió musical que té al cap, alhora que representa el paper de mitjancer entre orquestra i públic, ajudant els oients amb els seus moviments a entendre la música que està sonant".
El nou Govern és un conjunt de veus que s'han de sumar per crear harmonia. I sorgeix en un moment en què les diferents parts, els diferents integrants, s'han distanciat cada vegada més, i s'han oblidat del director, de la partitura, volen interpretar les coses ad libitum, o sigui, cadascú a la seva manera i proven d'imposar la seva veu com la més important. I així no hi ha manera que es pugui cantar alguna cosa que soni decent. És més, es pot passar de l'experiència tan agradable que suposa l'harmonia, a sentir el malestar que genera el desafinament, que és el que s'ha sentit en els últims temps.
L'independentisme ha de ser afinat, necessita la figura imprescindible d'un director d'orquestra, més enllà del Govern, que unifiqui totes les veus, que se sàpiga bé la partitura i com s'ha d'executar, que compti amb el respecte i el reconeixement de tots els integrants del cor i que pugui anar teixint la xarxa que ha de mantenir unida una societat cada vegada més fragmentada.
Que sàpiga anticipar-se als esdeveniments i vagi marcant la necessària anacrusi.