Diu el diccionari en la seva primera accepció que una persona cínica és aquella "que diu mentides amb desvergonyiment i que menysprea els valors morals". Diu, també, que la hipocresia és "l'actitud de la persona que fingeix tenir unes idees o uns sentiments determinats, però que en realitat en té uns altres de contraris".
Quan el nostre ordenament jurídic diu que tots som iguals davant la llei, no seria forassenyat pensar que aquesta sentència, des de la perspectiva de la realitat pràctica, és cínica. Perquè, efectivament, pot entendre's que tots hem de complir el que posa a la llei, la qüestió és el que diu la llei per a cadascú en cada cas. I la llei no ens veu a tots com a iguals. Per tant, potser és un error d'interpretació el que ens fa pensar que la llei és igual per a tothom. Perquè no és així, i potser aquesta màxima no vol dir això, sinó que, senzillament, la llei se'ns aplica a tots: i caldrà veure el que la llei ens té guardat per a cadascun de nosaltres.
I després, quan una estudia Dret, ha de saber que la llei s'ha d'interpretar partint de principis diferents. Hi ha la literalitat, hi ha la jurisprudència, hi ha principis sociològics, hi ha els contextos de cada moment... Així que la llei s'aplica partint del que es consideri en cada moment; i està vist que un tribunal pot declarar-te culpable i un altre absoldre't. Tu ets el mateix, els fets que es valoren també, però qui ha d'interpretar les lleis i la seva aplicació són persones diferents. Dependrà, llavors, de com entengui la manera d'aplicar-te la llei qui t'ha de fer complir-la. Davant la llei és possible que siguem tots iguals, el que no és igual és qui te l'ha d'aplicar i els criteris que pot tenir en compte.
Què diu la llei sobre el rei emèrit? Doncs que fins al 2014 tot el que hagi fet en funció del seu càrrec no pot ser jutjat. És inviolable. La llei ho estableix així. I com a tots se'ns ha d'aplicar la llei, ja se sap que a Joan Carles l'hi aplicaran. Una llei només per a ell, però llei al cap i a la fi. I la manera d'interpretar-la també és interessant, perquè hi ha qui considera que més enllà dels actes que va dur a terme com a cap d'estat, la immunitat no seria d'aplicació. Hi ha qui entén que la immunitat és un escut que el fa intocable per a qualsevol cosa. Interpretacions, nois.
Llavors caldria saber si l'escàndol que ara surt a la llum, aquest dels gairebé cent milions que li va regalar suposadament un rei àrab i que van ser ingressats en un compte a Suïssa, responia a les seves funcions com a cap d'estat o si, al contrari, era cosa de ser un ciutadà normal i corrent amb amics generosos. Perquè esclar, si et fan aquest regalàs com a Joan Carles, caldria pensar si hi va haver delicte fiscal. Per a això caldria tenir en compte si és cert que després es va utilitzar la llei d'amnistia fiscal de Montoro: però no ho sabrem perquè la llei determina que no es pot conèixer la identitat dels qui van portar quantitats sorprenents de diners des dels paradisos fiscals. Una altra vegada, la llei. S'aplica la llei, no ho veus?
Si, al contrari, aquests milions poguessin tenir alguna cosa a veure amb les funcions del cap d'estat, ens trobem amb la immunitat que estableix la llei. Una altra vegada la llei. S'aplica. Ho veus?
Quin atzucac més curiós. Faci el que faci, per on ho faci, resulta que hi ha una cobertura que empara Joan Carles. La cobertura de la llei. I no es pot investigar res perquè diuen els lletrats del Congrés que obrir una comissió per saber de què va tot això va contra la llei. Així que cal aplicar la llei un altre cop, i partint d'ella, no es pot conèixer què ha fet o deixat de ser fet el monarca. Perquè aquí s'aplica la llei. No ho veus?
Quan el Rei parla que es combatrà la corrupció, segur que ho diu seriosament. I ho diu pensant que tots hem de complir la llei. No veus que ells l'estan complint? Doncs tu també: complir la llei significa que a tu, si te la saltes, t'investigaran, t'obriran un procés judicial i caurà sobre tu tot el pes de la llei. I la llei per a tu o per a mi és probablement la que determina que cal sancionar-nos si ens hem saltat alguna cosa o hem fet el que no podíem fer. Per a la monarquia també funciona la llei: el que passa és que ells tenen una altra llei. I exigeixen que es compleixi, esclar, perquè la llei determina que són inviolables. Per això és tan important el compliment de la llei per ells. Per això són tan constitucionalistes, precisament perquè la Constitució és el marc que els garanteix que tots complim la llei: tu la teva i ells la seva. El que passa és que ho havíem entès malament. O pensaves que la llei que se t'aplica a tu o a mi és la mateixa que se'ls aplica a ells, els de sang blava? El problema, si has entès això, és teu (i meu). No de la llei, que diu molt clar el que diu.
Dir que vivim en una democràcia consolidada no és fals: perquè "aquesta democràcia" s'ha consolidat a força de passar per sobre del poble
Potser el problema el tenim precisament amb la llei. Amb la manera de fer-la. Amb els qui redacten les normes perquè aquestes siguin precisament així; diferents per a uns, diferents per als altres
I podríem pensar que la llei en el seu moment es va redactar per garantir que els qui després arribessin i es posessin a fer més lleis, mai no poguessin modificar la principal, la que establia el marc de tot el funcionament d'un sistema que protegiria sempre la monarquia i beneficiaria els qui estiguessin d'acord que tot fos així. Dit d'una altra manera: deixar-ho tot lligat i ben lligat era això. Precisament la redacció de normes que tinguessin per objectiu blindar una sèrie d'institucions que suportessin les escomeses de qualsevol manera democràtica de neutralitzar-los. Els percentatges parlamentaris, la llei electoral, la mateixa Constitució, estan mil·limètricament pensades perquè uns es perpetuïn, siguin immunes, inviolables i inqüestionables mentre els altres es trenquin el cap intentant ventilar-ho tot.
I per a això precisament es van establir les maneres d'elegir els que ho dirigeixen tot: des del sistema judicial, des de les forces i cossos de seguretat, des de l'exèrcit, des de les llicències per als mitjans de comunicació, la tributació, les lleis penals i penitenciàries... Tot, per molt que pugui ser esmenable, té un límit: un mur blindat que no permet que el més fonamental sigui tocat. I això, evidentment, es va fer perquè unes quantes famílies visquessin tranquil·les, com un rei, sense que els altres poguessin qüestionar-les. Van deixar ben fixats els pilars d'un sistema desigual, injust i explotador, perquè van tenir quaranta anys per dissenyar-lo. Si estaves del seu costat, tot venia rodat. Si hi estaves en contra, et destrossaves (o destrossaven) la vida.
L'aparent "normalització" de tot això mitjançant un engany més, anomenat "Transició" va ser la mentida que van teixir amb la col·laboració còmplice dels qui ens van fer creure que representaven el poble sense privilegis. Aquests que avui es passegen en iot i s'indignen quan es plantegen modificacions que tendeixin a democratitzar aquest tinglado que van muntar. Aquests "pares de la Constitució" que van negociar i van pactar perquè la cosa quedés dissimulada i no s'hagués de rendir comptes de tota la barbàrie comesa des d'un cop d'estat i una dictadura aberrant.
I com tot en aquesta vida, al final les coses se saben, el trist és el que podem fer ara que es destapa tot davant dels nostres ulls. No crec que sigui casual que Corinna hagi de denunciar Joan Carles fora d'Espanya. Perquè qualsevol que sàpiga de què va això ja assumeix que en el regne no hi ha res que es pugui fer per plantar-los cara. Perquè aquí les lleis es compleixen, i hi ha qui vol fer-nos creure que perquè les lleis es compleixen vivim en un estat de dret i democràtic. El fiquen en el mateix paquet. I és cínic i hipòcrita.
Perquè un estat de dret també es pot dir d'un sistema autoritari i dictatorial. O no tenia lleis el règim franquista? Dir que la llei ens iguala a tots és fals. I tenir lleis no ens garanteix viure en democràcia ni en un sistema "just". La qüestió està en la manera de fer les lleis i els límits que en aquest procés hi ha. I si fos això una democràcia plena, a través del procés legislatiu es podria acabar amb les immunitats, amb les amnisties anònimes i garantir, blindant les lleis, que ningú mai no podrà fer normes per ser immune o inviolable. Això seria una democràcia i això seria, efectivament, garantir que tots seríem iguals davant de la llei, una llei igual per a tothom.
Dir que vivim en una democràcia consolidada no és fals: perquè "aquesta democràcia" s'ha consolidat a força de passar per sobre del poble. Està molt consolidada. Esclar que sí. Una altra cosa és si s'ha consolidat a força de destrossar-se a si mateixa i quedar merament en l'imperi d'una llei que apliquen els qui, per damunt de tot, tenen clar que el Rei és intocable.
Tot això és un galimaties, efectivament. Perquè per a això ho van fer: perquè fos impossible desfer el cabdell. Tret que es munti un ciri com el que ha passat cada dos per tres en aquest país: fins que els ximples de nosaltres ens adonem que els llestos s'acaben quan decidim que hem de fer passos contundents. I esclar, els demòcrates volem jugar sempre amb les normes de la democràcia i del dret: i així ens va, perquè estem atrapats per les normes que ells van fer, i que si qüestionem, serem nosaltres els "colpistes", els "antisistema" i els "traïdors".
Hipocresia i cinisme instal·lats fins al moll de l'os. Digueu-me com un pot sortir d'aquesta.