No deixem de fer-nos preguntes

L'arribada de la pandèmia causada per la covid-19 està suposant girs inesperats, canvis difícils d'entendre, enfrontaments entre els qui fins ara eren aliats, i aliances entre qui fins ara hi havia distància.

Fa un temps que em fixo en les reaccions de la gent, tant entre el meu cercle d'amistats, familiar i a les xarxes socials. Mirant tot això amb una certa distància i fent una anàlisi de la situació, observo que s'estan produint canvis importants que em porten a fer-me preguntes i a reflexionar.

Qualsevol canvi és una bona oportunitat per aturar-se a observar i meditar. De fet, crec que ho hauríem de fer més del que ho fem.

Quan militava en un partit polític, recordo que al principi hi vaig arribar il·lusionada, amb ganes de participar i aportava allà on em proposaven. Tot semblava integrador, positiu i jo només veia un clima excel·lent de feina, bons companys per tot arreu. Així va ser mentre jo "feia el que havia de fer". El que oficialment era l'establert.

Des d'aquesta perspectiva aviat van començar a aparèixer els "dissidents" i la meva visió inicial respecte a ells era negativa.

Des del meu lloc, absolutament ignorant de tot el que hi havia en aquesta dissidència, de les seves raons i arguments, a mi em semblaven persones estranyes, bel·ligerants, amb ganes de guerra, de cridar l'atenció, de discutir perquè sí. Fins que va anar passant el temps i vaig anar coneixent l'origen d'algunes batalles intestines, els fonaments, els arguments. I vaig començar a fer-me preguntes.

Recordo quan vaig trencar la barrera i em vaig apropar a Brussel·les a aquests que titllaven de "sector crític". No hi confiava en absolut, però vaig voler saber per què estaven tan enfadats, per què "tot els semblava tan malament". I em vaig sorprendre, perquè hi vaig trobar unes raons molt ben argumentades, amb dades, amb referències que em van semblar molt interessants. El primer que van fer va ser deixar-me llibres, textos perquè jo pogués treure les meves pròpies conclusions. Va ser llavors quan vaig començar a adonar-me que podia estar d'acord amb ells en gran part de les coses que plantejaven. Amb el temps, vaig començar a sentir-me distanciada de l'oficialisme, en un punt mitjà entre els meus orígens i l'acabada de conèixer dissidència.

Vaig començar a adonar-me que els del corrent crític es basaven en textos, dades, informació i tècniques de debat que no existien, ni de bon tros, al sector oficial, on tot es basava en argumentaris elaborats pels caps, sense possibilitat de debatre, sense possibilitat de pensar gaire. Un caixa o faixa de manual. Fer-te preguntes estava mal vist. Plantejar-les en públic, motiu d'atacs, mofa, descrèdit. Calia tenir les idees molt clares si volies plantejar-les, i malgrat això, sabies que els teus contrincants farien tot el que fos necessari per desactivar-te.

Vaig començar a freqüentar les assemblees i conferències que organitzaven els crítics, on em sentia molt més informada que abans i on sentia que la meva militància política m'aportava coneixement i capacitat d'anàlisi.

Va ser llavors quan vaig començar a estar a la diana del sector oficial, perquè ja se sap que "o estás amb mi, o estàs contra mi". Van començar les mentides i atacs cap a mi i els meus companys, sense entrar gairebé mai a debatre sobre el contingut de les idees presentades.

Va passar el temps, vam plantar cara dins del partit, fins que en la meva experiència vaig sentir que se'ns utilitzava com la dissidència necessària per justificar una "democràcia interna" que en realitat no existia. Nosaltres treballàvem els temes, els estudiàvem, els contrastàvem, però sistemàticament havíem d'enfrontar-nos a trampes, una rere l'altra, per poder senzillament tenir un torn de paraula en un lloc on ningú no ens escoltava. No tenia sentit. Era realment una pèrdua d'energia, de temps i de paciència. Vaig decidir anar-me'n, com altres dels meus companys, per continuar aprenent, estudiant i expressant la meva opinió sense haver d'aguantar guerres estèrils que només pretenien destrossar la persona en lloc de debatre sobre els arguments de fons.

Fer-se preguntes és el primer pas per sortir "a l'altra banda". I l'altra banda espanta perquè no t'ofereix seguretat, no t'ofereix protecció ni et dona confort, al contrari

Llavors vaig aprendre que per poder tenir una idea sobre qualsevol qüestió és molt important sortir a veure el que diuen "els dissidents". Perquè és on trobaràs la clau per o bé reforçar els teus arguments inicials, o bé entendre que hi ha una escala de grisos entre el blanc i el negre.

Normalment la raó és allà, en el punt intermedi. Però per trobar-la has de fer un recorregut per totes les tonalitats abans de treure conclusions.

Amb qualsevol assumpte que he tingut davant ha passat sempre el mateix. Sense anar més lluny, el de la sobirania de Catalunya. Un tema que els meus estimats lectors coneixen de sobres.

Partir des d'un lloc on hi ha un únic pensament considerat com a vàlid, "l'espanyolista", en el meu cas, per treure el cap a l'"independentista" i descobrir que hi ha bones raons i arguments per defensar l'autodeterminació dels pobles, la sobirania, per denunciar els abusos que fan que centenars de milers de persones necessitin expressar-se i sentir que poden prendre decisions, no va ser fàcil. Però va ser apassionant i esclaridor.

Entendre que el conflicte sobre Catalunya en realitat és una qüestió de democràcia no era molt complicat si de veritat es volia entendre el que passava. Però demanava fer l'esforç de treure's els prejudicis que miren d'imposar-nos i sortir a escoltar, llegir, dialogar amb la sana intenció d'entendre l'altre.

Sortir a l'altra banda sempre suposa un esforç, perquè cal sortir del teu suposat lloc de confort i assumir que rebràs garrotades de tothom. Sempre passa el mateix, estar enmig d'una situació polaritzada farà que les crítiques vinguin de tot arreu: uns desconfiaran perquè no t'allistes a les seves files i els altres et veuran com una deslleial. Però tota experiència, quan es basa en un punt de partida honest, val la pena. Sempre. Només cal tenir paciència, ja que el temps acaba posant-ho tot al lloc on toca.

Ara amb la pandèmia torno a veure el mateix: la irracionalitat per bandera, l'entossudiment i la incapacitat d'establir debats sans, sense prejudicis, amb l'ànim d'entendre el què i el perquè sense pretendre estomacar la persona. Una tasca gairebé impossible a Espanya, on l'esport nacional és, senzillament, destrossar a qui no pensa com tu vols que pensi. O, en tot cas, que s'expressi com a tu t'interessa.

Veiem ara com els mitjans de comunicació i els principals líders polítics pugen al carro de la importància que tothom estigui vacunat.

No es dona l'opció de parlar, si més no, dels drets que ens emparen, de la realitat que estableix que la submissió a un tractament mèdic ha de ser lliure, informada i consentida. Heu sentit en algun moment el president del govern espanyol o algun dels seus ministres parlar del consentiment informat? Doncs no es pot obligar una persona a sotmetre-s'hi si no ho considera apropiat per la raó que sigui.

De moment, a Espanya la Constitució protegeix les persones que decideixin lliurement i conscientment no vacunar-se. Les normes internacionals també emparen aquest dret. Encara que això no es llegeixi enlloc, no se senti i moltes vegades sembli el contrari. Segurament, heu llegit que Àustria imposa la vacunació obligatòria des del mes de febrer de l'any que ve, quan en realitat el que han de fer prèviament és debatre-ho en seu parlamentària. Els carrers de Viena han començat aquest cap de setmana a omplir-se de persones que protesten contra aquesta vulneració dels drets fonamentals. I tindrà recorregut, segur.

El tractament no significa que les persones vacunades hagin de deixar de tenir precaucions, un fet sobre el qual s'ha incidit molt poc 

Vivim un altre cop un moment en què hi ha una gran part de la societat espanyola (no passa el mateix en altres països europeus) que prefereix seguir les recomanacions oficials sense fer-se gaires preguntes. Fer-se preguntes és el primer pas per sortir "a l'altra banda". I l'altra banda espanta perquè no t'ofereix seguretat, no t'ofereix protecció ni et dona confort, al contrari. Sobretot quan s'està volent etiquetar els qui tenen legítims dubtes i defensen els drets fonamentals de gent d'"extrema dreta", com si no hi hagués una immensa quantitat de gent que no té res a veure amb aquesta ideologia. Tornem de nou a veure la vella estratègia d'atacar la persona, en lloc d'argumentar i debatre idees i dades.

Plantejar-te que potser les coses no s'estiguin fent bé, que s'estigui ocultant informació de manera deliberada, que no s'estiguin garantint mesures de seguretat per part dels qui haurien de vetllar per això, que les empreses privades estan campant al seu aire sobre drets i llibertats, genera una sensació d'abandonament i solitud molt delicada a la qual no ve de gust enfrontar-se.

Ens han presentat una afirmació inqüestionable: veuríem la llum al final del túnel quan tinguéssim vacunes. Així es va dir des del principi, posant tota fe i esperança en l'arribada dels vials. Hi ha experts que assenyalen que el fet de dir vacuna a un tractament ja perverteix la qüestió, ja que la majoria de la gent sap que les vacunes han estat fonamentals en la història per erradicar malalties. Les vacunes són comunament acceptades per la gran majoria social. Així que dir a un tractament vacuna comptarà amb l'acceptació, d'entrada, de la gran majoria. Tots assumiríem immediatament que una vacuna ens salvaria de la pandèmia.

Tanmateix, s'ha anat descobrint a poc a poc que aquestes vacunes no garanteixen la protecció dels qui se les posen. No funcionen com el que la majoria enteníem com a "vacunes": et protegeixen durant un temps (un temps indeterminat que es va coneixent sobre la marxa, que té data de caducitat, raó per la qual s'han d'anar posant successives dosis, ja que l'efectivitat es redueix), però no et fan immune del tot. No són esterilitzants.

Se sap que han fet que moltes persones vulnerables no hagin desenvolupat la malaltia de manera greu, salvant-los fins i tot de la mort. És cert. Almenys fins ara així ho ha semblat. Però també estan causant danys en milers de persones de les quals poc s'informa. No es fa un seguiment de les persones inoculades d'un tractament que, a causa de la urgència, està sent experimental. Revisin com s'ha modificat el concepte de pandèmia, de vacuna, les autoritzacions d'urgència ―que no aprovacions―, i la flexibilització dels temps necessaris per a tots els tractaments experimentals.

Amb l'arribada de les actuals onades que acompanyen el fred es comença a veure que la protecció d'aquests tractaments no està sent tan útil com s'esperava, o almenys com ens van dir. Les persones vacunades s'estan infectant un altre cop, estan entrant als hospitals i en alguns casos estan morint. Per tant, el tractament no significa que les persones vacunades hagin de deixar de tenir precaucions, un fet sobre el qual s'ha incidit molt poc. Més aviat, es vol generar la sensació que les persones vacunades són les que poden anar a determinats llocs, ajuntar-se i, d'alguna manera, "relaxar-se" (aquest és un dels principals riscos de l'anomenat passaport covid o targeta verda). Perquè són persones que, tot i que estan probablement protegides davant d'una malaltia greu o la mort, no deixen de tenir possibilitats d'encomanar-se i, el que és més important si parlem de pandèmies, encomanar-ne d'altres.

Assenyalava un estudi de The Lancet publicat a finals d'octubre que els contagis en l'àmbit domèstic es produeixen en termes molt similars entre persones vacunades i no vacunades. La càrrega viral i la capacitat de contagi en principi és menor entre les vacunades. Però aquestes també poden encomanar a d'altres, així que han de mantenir la precaució i extremar les mesures de protecció per ells mateixos i també per als altres.

Tanmateix, el missatge que es dona contínuament és que els que són un problema són les persones que han decidit no sotmetre's a aquest tractament. Podria plantejar-se la qüestió al contrari, tenint en compte que potser els vacunats visquin més aliens a la capacitat d'encomanar i haurien de ser els no vacunats als qui s'hauria de protegir en lloc de culpar-los. Seria una opció a l'hora de plantejar un missatge solidari i de cura. Però s'ha decidit fer, deliberadament, al contrari.

La majoria de la societat vacunada està realment tan preocupada per la salut dels no vacunats? O hi ha alguna cosa més en aquesta generació d'odi?

Persones que fins ara no han tingut confirmada la infecció i que no s'han inoculat el tractament han estat confinades de manera selectiva i discriminatòria a Àustria aquesta setmana, i expliquen en certa manera que ells són el perill per a la societat, quan potser sigui al revés: se'ls intenta protegir davant de la possible propagació del virus per part dels vacunats. És una possibilitat, i segons assenyalen alguns experts, no és remota.

Parlem de persones que han sabut protegir-se del virus durant tot aquest temps, per la qual cosa se suposa que han estat responsables, que s'han cuidat i que han tingut "la sort" de no encomanar-se. Parlem de persones que, per la raó que sigui, han confiat que de moment preferien mantenir-se com estaven, sense haver pogut encomanar a ningú en tot aquest temps en no haver tingut confirmada la infecció.

Podrien haver estat asimptomàtics i tenir anticossos naturals, per la qual cosa, en aquest cas, estarien fins i tot més protegits que les persones vacunades ―assenyalen diferents estudis que la immunitat natural podria ser més duradora que la derivada del tractament―. Però per alguna raó s'està posant el focus en persones sanes que han decidit lliurement quedar-se com estaven.

S'entossudeixen a subratllar que els hospitals s'estan omplint de gent no vacunada. Unes dades que, per cert, quan mirem les xifres oficials per exemple a Catalunya, o al Regne Unit, podrien ser qüestionables, atès que ja s'anuncien nombres elevats de casos entre persones vacunades. Sigui dit de passada que al Regne Unit plantegen considerar oficialment "no vacunat" a qui no es posi les següents dosis de la vacuna. O sigui, que posa a la casella de sortida els que s'hagin vacunat, però no prou.

En aquestes circumstàncies, jo em pregunto: per què es persegueix i acusa els qui, segons la teoria oficial, estarien posant-se a si mateixos en perill, això és, els no vacunats? La majoria de la societat vacunada està realment tan preocupada per la salut dels no vacunats? O hi ha alguna cosa més en aquesta generació d'odi?

Acusen els no vacunats de "col·lapsar els hospitals". Tanmateix, no veig ningú apuntar al fet que el col·lapse es pugui deure a les retallades que es produeixen contínuament en el servei sanitari. N'hi ha prou de mirar el que s'ha fet amb els treballadors que van ser contractats la primera etapa de la pandèmia: tots al carrer. N'hi ha prou de veure el tancament de plantes d'hospitals, o com s'estan configurant els pressupostos de comunitats com la de Madrid, on no plantegen una inversió necessària en sanitat pública. Invertir més recursos en el que és necessari, que és de tots, seria l'opció correcta en lloc de perseguir gent que està coberta per la llei en la seva decisió.

Però la culpa la volen imposar a les persones que no es volen sotmetre a un tractament del qual és legítim tenir dubtes.

Aquesta situació està generant que persones que han defensat el dret a decidir, que han denunciat la manipulació dels mitjans de comunicació durant els últims anys i les últimes dècades ara actuïn de manera absolutament contrària a aquestes idees, perseguint i assenyalant els qui actuen defensant el seu dret a l'autodeterminació i capacitat d'elegir davant un tractament mèdic. És una incoherència absoluta i cal una reflexió per la seva part.

Així mateix, és sorprenent que des de l'esquerra no se sentin prou veus que denunciïn els abusos a la normativa fins ara vigent pel que fa a transparència, informació al pacient i drets de la ciutadania. Abús als drets fonamentals. Sorprèn, ja que ara resulta que la indústria farmacèutica ha passat a ser fiable, com si no haguessin estat responsables d'activitats delictives per les quals han estat condemnades durant tota la seva existència.

És sorprenent veure com hem perdut la capacitat de generar un debat sa, de respectar els altres, tot seguint el mantra absurd d'acusar persones sanes de ser causants fins i tot de morts. Una aberració.

És sorprenent que des de l'esquerra no se sentin prou veus que denunciïn els abusos a la normativa fins ara vigent pel que fa a transparència, informació al pacient i drets de la ciutadania. Abús als drets fonamentals

Aturem-nos un moment i pensem si no estem corrent massa. Si no estem volent mirar a un altre costat deliberadament quan ens posen davant els ulls les dades que apunten que tot plegat podria no ser com ens ho volen explicar. Deixem un marge de dubte raonable i escoltem diferents veus expertes sobre el que podria estar passat.

Perquè la ciència no és una, ni és lliure. La ciència té en la seva comunitat diferents professionals que sostenen teories diverses, sustentades en diferents estudis, que van avançant a mesura que van demostrant-se o refuten les teories. El que avui sembla blanc, demà pot ser gris, o fins i tot negre. I té milionaris, multimilionaris interessos econòmics pels beneficis que reporta. Aneu a veure quines inversions públiques s'han fet en les empreses privades, confiant plenament en elles, mentre que no s'aposta per investigacions públiques que estan intentant desenvolupar vacunes que, per exemple, sí que tallarien la transmissió a altres persones, com està desenvolupant sense pràcticament ajuda el CSIC.

Existeixen doctors, catedràtics en l'àmbit de la ciència que qüestionen la manera en què s'està actuant en aquesta pandèmia i denuncien la falta d'atenció als pacients, la falta d'informació, la falta d'un debat obert on totes les dades siguin exposades amb claredat per poder treure'n conclusions.

En aquestes circumstàncies, canvien sorprenentment els companys de viatge: persones que sempre havien defensat la sanitat pública i universal apareixen ara dient que la decisió de Singapur, la que consisteix a fer que les persones no vacunades hagin de pagar de la seva butxaca l'atenció hospitalària si s'encomanen, els sembli correcta. Ens estem tornant bojos? No ens adonem que si comencem a pensar així acabarem culpant la gent de totes i cadascuna de les conductes que conscient o inconscientment duguin a terme i els puguin causar danys en la seva salut?

Aquestes circumstàncies estan aconseguint que tinguem enfrontaments entre una població que, finalment, viu sotmesa a la por i a la incertesa i acaba per enfrontar-se entre ella en lloc de mirar cap a on realment hi hauria l'origen de tanta inseguretat.

Ningú no té la possessió absoluta de la veritat, i el principi de prudència està quedant enterrat, quan és el més necessari en una societat diversa on estem condemnats a conviure.

Espero que serveixi aquesta humil reflexió per a una crida a la calma, una pausa en aquest camí on l'odi i la ràbia s'estenen entre gent que només vol cuidar-se i que en cap cas no es planteja, ni de bon tros, encomanar ningú. Estiguin vacunats o no ho estiguin.

Siguem una mica raonables i posem-nos en la pell de l'altre: aprenguem a comprendre les raons i les pors i, sobretot, a respectar les decisions que dins del marc legal actual podem prendre. Cap persona no és responsable de la mort d'altres pel que fa als contagis. Tallem en sec aquest tipus de plantejaments que ens faran mal a tota la societat.

No abaixem la guàrdia encara que estiguem vacunats i, sobretot, per damunt de tot, no deixem de fer-nos preguntes ni de buscar respostes. No tinguem por de conèixer les raons que hi ha a l'altra banda.