Ja a l'antiga Grècia existia una paraula, parrhesia, per referir-se al fet d'"expressar-se amb llibertat". Era fonamental per als atenesos: des de l'àgora fins als tribunals.

L'article 19 de la Declaració Universal de Drets Humans (1948) estableix que: "Tot individu té dret a la llibertat d'opinió i d'expressió; aquest dret inclou el de no ser molestat a causa de les seves opinions, el d'investigar i rebre informacions i opinions, i el de difondre-les, sense limitació de fronteres, per qualsevol mitjà d'expressió". En aquest sentit, també es va redactar l'article 10 de la Convenció Europea de Drets Humans, encara que admet que els Estats puguin sotmetre les empreses de ràdio, televisió i cinema a un règim d'autorització prèvia.

La nostra Constitució empara el dret a la llibertat d'expressió al seu article 20, establint que:

  1. Es reconeixen i protegeixen els drets:

    a) A expressar i difondre lliurement els pensaments, idees i opinions mitjançant la paraula, l'escrit o qualsevol altre mitjà de reproducció.

    b) A la producció i creació literària, artística, científica i tècnica.

    c) A la llibertat de càtedra.

    d) A comunicar o rebre lliurement informació veraç per qualsevol mitjà de difusió. La llei regularà el dret a la clàusula de consciència i al secret professional a l'exercici d'aquestes llibertats.

  2. L'exercici d'aquests drets no pot restringir-se mitjançant cap tipus de censura prèvia.
  3. La llei regularà l'organització i el control parlamentari dels mitjans de comunicació social dependents de l'Estat o de qualsevol ens públic i garantirà l'accés als esmentats mitjans dels grups socials i polítics significatius, respectant el pluralisme de la societat i de les diverses llengües d'Espanya.
  4. Aquestes llibertats tenen el seu límit en el respecte als drets reconeguts en aquest Títol, en els preceptes de les lleis que el desenvolupin i, especialment, en el dret a l'honor, a la intimitat, a la pròpia imatge i a la protecció de la joventut i de la infantesa.
  5. Només podrà acordar-se el segrest de publicacions, enregistraments i altres mitjans d'informació en virtut de resolució judicial.

La llibertat d'expressió té límits, ja que expressar el que un pensa no pot vulnerar els drets dels altres. Com assenyalava Jonh Sturart Mill, es tracta, en definitiva, de no fer mal a altres persones. I en aquest sentit, la nostra ordenació jurídica estableix els límits a la llibertat d'expressió en l'honor, la intimitat i la mateixa imatge dels altres.

Ahir va fer públic el seu informe anual Amnistia Internacional, i en ell avalua la situació dels drets humans a 159 països durant el passat 2017. En la seva anàlisi, denuncia els retrocessos que ha experimentat la llibertat d'expressió a Espanya i apunta que aquest dret ha estat restringit de manera "desproporcionada". Subratllen que les restriccions (tant en matèria de llibertat d'expressió com de reunió pacífica) s'han produït especialment a causa de la situació política a Catalunya. I considera, en aquest sentit, que l'ús de la força contra els manifestants l'1 d'octubre va ser excessiu per part de les forces de seguretat. Afegeix que la presó preventiva decretada contra els Jordis està sent excessiva i desproporcionada.

Entenc els límits de la llibertat d'expressió, esclar. El que no tinc tan clar és que pugui apel·lar a l'honor algú que, de manera evident, no en té

Respecte a la llibertat d'expressió a Internet, l'informe d'Amnistia Internacional és clar: "Alçar la veu s'ha tornat cada vegada més perillós a les xarxes. Estan sent criminalitzades lletres de cançons i bromes sota categories vagues; i és cridanera la quantitat de condemnes durant els últims anys: durant l'any 2011, quan ETA encara matava, hi va haver una condemna per enaltiment del terrorisme mentre que, des del 2011 fins al 2017 hi ha hagut 76 sentències condemnatòries".

Denuncien, a més, que amb l'aplicació de la Llei de Seguretat Ciutadana s'ha sancionat professionals com Mercè Alcocer, de Catalunya Ràdio, amb multes de 601 euros per traspassar una línia policial que no estava senyalitzada, quan estava cobrint l'actualitat sobre el cas Pujol a l'Audiència Nacional.

Aquest informe arriba en una setmana interessant pel que fa a la llibertat d'expressió. Just un dia després que Ifema censurés una obra a Arco. L'artista Santiago Sierra va penjar dimarts la seva obra Presos polítics a l'Espanya contemporània, una peça que consisteix en un panell de 24 fotografies, entre les quals es troben els rostres —pixelats— dels activistes socials i polítics catalans que són a presó provisional des de fa més de cent dies. La direcció d'Ifema (lloc on se celebra la fira d'art) —Clemente González Soler, president del Comitè Executiu— va demanar a la galeria Helga de Alvear que "deixés d'exhibir" les fotografies per "evitar polèmiques". I per si això fos poc sorprenent, la Fira d'art va fer cas a aquesta sol·licitud, i va retirar la peça.

Ha estat tal l'enrenou que s'ha format, tantes les crítiques rebudes per tal decisió, que en la jornada d'ahir, dijous, des de la direcció d'Ifema es va emetre un comunicat demanant disculpes. Han quedat en evidència les formacions polítiques com el PSOE i el Partit Popular, ja que si bé és cert que en l'últim moment han pujat al carro de defensar la llibertat d'expressió, en el primer moment veus com la de Margarita Robles (portaveu en el Congrés del Grup Socialista) o el mateix Partit Popular de la Comunitat de Madrid, van celebrar la retirada de l'obra. Manuela Carmena, alcaldessa de Madrid, ha declinat anar a la presentació de la fira com a mostra de rebuig d'aquella decisió.

El ridícul ha estat tremend, a més de deixar en evidència l'efectiva censura que es practica al nostre país, on, segons sembla, està prohibit dir el que pensem i, sobretot, si diem que considerem que hi ha presos polítics que es troben a presó per defensar les seves idees de manera pacífica i democràtica.

El ridícul ha estat tremend, a més de deixar en evidència l'efectiva censura que es practica al nostre país on, segons sembla, està prohibit dir el que pensem

Però no pensi el lector que ha estat l'única aberració que hem viscut. Se succeeixen un darrere d'un altre casos com el de César Strawberry (condemnat per escriure tuits que a la Fiscalia no li van fer gràcia), com els de Cassandra, els de Boro o el rap de Valtonyc. Estem parlant d'inhabilitacions, multes i penes de presó. Simplement per fer ús de la llibertat d'expressió, que si bé pot en alguns casos traspassar els límits del decòrum, del "moralment acceptable", en cap supòsit hauria de suposar condemnes d'aquesta índole i, en cap cas, plantejar presó per a ningú. Però a Espanya, està passant.

De la censura que aplica Twitter Espanya en podríem parlar llargament: ja que s'estan dedicant a eliminar seguidors de comptes d'opinió republicana i substituir-los per comptes robotitzats —rere els quals no hi ha persones realment—. Twitter ho nega a través d'El País (aquest mitjà que va haver de comparèixer davant d'una comissió del Parlament del Regne Unit per publicar informació en la qual acusava Rússia d'interferir en la política espanyola, i va haver de reconèixer que no tenia una sola prova per haver-ho publicat), també durant aquesta setmana. Però no atén les queixes rebudes per desenes d'usuaris que estem comprovant que els nostres missatges són obstaculitzats sense saber per què.

Hi ha, a més, altres expressions de censura: també ha passat aquesta mateixa setmana, sí. Hem estat entretinguts. I és que una magistrada ha prohibit la impressió i comercialització del llibre Fariña, l'obra de Nacho Carretero en la qual el periodista narra amb tota mena de detalls la història del narcotràfic gallec. La jutgessa Alejandra Pontana ha pres aquesta decisió a petició de l'alcalde d'O Grove (Pontevedra) José Alfredo Bea Gondar, que va ser qui va demandar l'autor i la seva editorial per vulnerar "presumptament" el seu dret a l'honor. El segrest del llibre i la prohibició de la venda d'exemplars ha estat determinada com a mesura cautelar fins que la sentència sigui dictada. Mentrestant, el llibre ha estat èxit de vendes on-line. I ara, més que mai, tots coneixem el que han dit documents judicials sobre la relació de l'alcalde amb els narcos. Segur que a partir d'avui entén millor aquest senyor de què va l'"efecte Streisand".

Aquí a Espanya sembla que tots estan d'acord en el que succeeix actualment, quan, en realitat, això és un gran teatre i una gran mentida

Entenc els límits de la llibertat d'expressió, esclar. El que no tinc tan clar és que pugui apel·lar a l'honor algú que, de manera evident, no en té. I els jutges semblen no tenir això del tot clar. Des de la meva pròpia experiència observo com la censura es va implantant en la professió del "periodisme". I no perquè arribin "ordres des de dalt", que segurament també; sinó perquè succeeix una cosa molt pitjor i més preocupant: "l'autocensura prèvia" que s'apliquen de manera automàtica la majoria dels "periodistes" del nostre país.

I és que, com assenyala l'analista Germán Gorráiz, "la deriva totalitària de l'Estat espanyol estarà emparada per l'espiral del silenci dels mitjans de comunicació de masses de l'establishment". Recorda així Gorráiz la teoria formulada per la politòloga alemanya Elisabeth Noelle-Neuman al seu llibre L'espiral del silenci. Opinió pública: la nostra pell social. L'esmentada teoria simbolitza "la fórmula de solapament cognitiva que instaura la censura a través d'una deliberada i sufocant acumulació de missatges d'un sol signe". O sigui: que aquí a Espanya sembla que tots estan d'acord en el que succeeix actualment, quan, en realitat, això és un gran teatre i una gran mentida. N'hi ha prou amb no cridar-nos per realitzar la nostra feina com a analistes que no seguim la "doctrina" de l'establishment. D'aquesta manera es generen molts efectes: el primer, donar a entendre a l'espectador que l'opinió és més o menys uniforme, i que si no està alineat amb ella, el que té una cosa "rara" al seu cap, és ell; en segon lloc, se'ns penalitza als que no seguim la línia dominant, i se'ns deixa sense treballar; i de manera preventiva, a tots els altres: si voleu treballar, ja sabeu el que heu de dir.

És així com el periodisme a Espanya està en coma profund: no se sap bé si ha mort assassinat o per suïcidi. Doncs si bé és cert que els poders fàctics exerceixen el seu poder, també és certa la covardia dels periodistes per callar davant del silenci que ens apliquen a molts.

A aquests que callen els recordo Martin Niemöller: "Primer van venir a buscar els filoterroristes i jo no vaig parlar perquè no era filoterrorista. Després, van venir pels separatistes i jo no vaig parlar perquè no era separatista. Després, van venir pels indignats i antisistema i jo no vaig parlar perquè no era l'un ni l'altre. Finalment, van venir per mi i els altres socialistes i ja en aquell moment no quedava ningú que pogués parlar per mi".