Deia Tàcit (l'autèntic, no Baena) que "el poder aconseguit per mitjans culpables mai no es va exercitar en bons propòsits".
I és que de vegades no sé per què em sorprenc. No sé ben bé per què m'agafen aquests emprenyaments, per què m'involucro tant i per què m'emociono si em proposen solucions. Hauria d'estar escarmentada. Hauríeu d'estar escarmentats.
És com disgustar-te quan la teva amiga, "la falsa", et menteix. Si saps com és, el més intel·ligent seria aprendre a no creure't res. Però no hi ha manera.
Per què em sorprenc quan Tajani diu que no pot considerar Puigdemont, Comín o Junqueras com a diputats perquè no apareixen a la llista que ha rebut. El mateix que va donar avís en actitud autoritària per impedir que dos d'ells entressin a acreditar-se. El mateix que no va comptar amb ningú per fer-ho. El que no ha contestat als seus companys de Mesa del Parlament que li han demanat explicacions per això.
El que va ser enviat a Brussel·les per Berlusconi. El que no va permetre que Puigdemont fes una conferència però sí que va convidar el "president" Guaidó a l'Eurocambra. Aquest. El que deia que Rajoy era un exemple perquè "va parlar poc i va fer molt".
Des d'Espanya van demanar que retirés les acreditacions que ja havien donat a altres eurodiputats aquell mateix dia. Havien de dissimular perquè se suposava que sense jurar o prometre la Constitució no es podia ser eurodiputat. Així que li van demanar a Antonio Tajani que dissimulés. I ho va fer.
Però al trampós se l'agafa de seguida i allà hi havia Dolors Montserrat anunciant com n'estava de contenta per haver col·locat el seu company dins de la direcció del grup polític a l'Eurocambra. O sigui: que si cal saltar-se el teatre contra els indepes per agafar butaques, es fa.
I això va passar després que el Suprem digués al Tribunal Superior de Madrid que fes el favor i no li fes dir que la decisió de la Junta Electoral Central podria ser prevaricació. Va ser un clatellot després de tot l'embolic.
Perquè el Suprem no podia comportar-se així. Ni el TSJCM, que no hauria d'haver passat la pilota al Suprem. Però és que, esclar, el que no hauria d'haver fet la JEC era impedir la candidatura sense cap raó i donar dues hores per buscar substituts. Esclar, és que tot és molt complicat quan no deixen de fer trampes.
I això ve de l'exili, i de les euroordres, i de les balises als cotxes, i de les amenaces impunes, i de les proves falses, testimonis que menteixen, “mentiras que ganan juicios tan sumarios que envilecen el cristal de los acuarios de los peces de ciudad”, deia el meu estimat Pancho Varona (encara que tothom pensi que és de Sabina).
És bo indignar-se i recordar. Per saber cap a on hem d'anar i on mai no volem tornar
De què em sorprenc. Sembla mentida. I m'irrito quan el Suprem reconeix Franco des de l'octubre de 1936. I quan Vox apareix per quedar-se. I quan els periodistes menteixen. Quan menteixen mentre et diuen que t'expliquen les mentides.
M'indigna que entrevistar Otegi suposi blanquejar el terrorisme. M'enerva veure tant esperit tancat que no vol escoltar. No volen escoltar! Es pot ser més ignorant? Pressionar perquè no es respecti un dret fonamental de la ciutadania. I fer-ho des d'organitzacions polítiques amb representació institucional. Els que per esmorzar, dinar, berenar i sopar tenen Constitució. Els mateixos.
Masses que s'emboliquen amb la moralitat que posen el crit al cel exigint disculpes, quan són incapaços d'exigir-les als que tenen més a prop: amb més de cent mil desapareguts en la mal anomenada Guerra Civil (perquè va ser un cop d'estat que va tardar tres anys a acabar), molts d'ells en parador encara desconegut. En fosses, en cunetes, a Cuelgamuros. Els que no es pronuncien quan fa uns dies escoltàvem com algú deia que els que van ser condemnats a treballs forçats, sent presos polítics, "hi anaven voluntàriament". Quan el Suprem acaba de paralitzar l'exhumació de Franco d'un mausoleu indigne.
Em costa creure encara que s'hagin pogut quantificar en 4.100 les tortures constatades pel govern basc. Que aquí encara no sabem tot el que hauríem de saber sobre els GAL. Em pregunto si a Felipe González se li ha exigit que demani perdó per allò com a exigència per entrevistar-lo. O a Aznar per ficar-nos en una guerra il·legal a la qual ens va portar amb mentides i en contra de la nostra voluntat. Algú ha pronunciat una cosa semblant a una disculpa? Potser amb l'emprenyada no l'he sentit.
ETA ha estat el pitjor que li ha passat a aquest país en els últims anys. I també ho ha estat l'abús de la força utilitzant mitjans il·legals, fons reservats per saltar-se l'estat de dret.
M'indigna veure que no hi haurà manera de construir sobre una base ferma. Per què no parlen? Per què no escolten? Per què no reconeixen errors propis i encerts aliens?
El 23 de febrer d'aquest any Tejero va escriure de pròpia mà que el cop d'estat el va dirigir la Casa Reial. I aquí no passa res. Parlem de la posada de llarg de María Victoria. Del casament de no sé qui.
Així potser ningú no s'assabenta que a la meitat d'aquest país li deuen una explicació. Fa 80 anys que esperem: informació, justícia, que es torni tot el que es va robar, que es paguin penes per les aberracions comeses.
Però els que són a la presó són els que van posar urnes.
És bo indignar-se i recordar. Per saber cap a on hem d'anar i on mai no volem tornar. Perquè la indignació és un motor legítim. La ira no. I va ser amb ira amb el que es van apoderar de tot, per això, com deia Tàcit, no podem esperar d'ells res de bo.