Tota causa té la seva gent més estripada. A Madrid eren un clàssic —a les manifestacions antiterroristes o per la unitat d'Espanya convocades per l'Asociación de Víctimas del Terrorismo (AVT)— les imatges d'exaltats que increpaven a tort i a dret. Els dirigents del PSOE eren escridassats gairebé sempre. Al final hi van deixar d'anar. Lògic. Més tard ho van ser —d'increpats— els del PP, o almenys alguns dels seus dirigents. Per massa tous. Al final, fins i tot es van escridassar les cares visibles d'altres associacions de víctimes del terrorisme. O familiars de víctimes. O algunes de les mateixes víctimes, a les quals s’atribuïa una síndrome d’Estocolm.
La llista de traïdors s'incrementava en la mateixa mesura que els sectors més extremistes s’apoderaven de l’antiterrorisme patriòtic i empetitien l’espai i la causa que tant deien representar.
Però tota causa també té la seva gent més generosa, conciliadora i assenyada. "Que ens hem begut l’enteniment!?', va exclamar en Josep Rull en constatar com una colla d’energúmens insultaven Oriol Junqueras i li desitjaven que tornés a la presó. Per podrir-s'hi. Un encant de personal. De la ira no se n’han escapat, ni els seus fills, que, per sort, viuen feliços, aliens a tota la visceralitat i brutícia que es diu i es fa córrer.
No és cap novetat. Fa quatre dies, a Carme Forcadell li van dedicar tota mena de grolleries que van fer somriure a cor què vols algunes de ses senyories parlamentàries presents a l’acte. Per no parlar dels silencis ignominiosos. O d’aquells que inciten, promouen i justifiquen aquesta mena d’actituds. Aquell dia, la cara de Josep Rull també ho deia tot per contrast amb els patriotes de cul d’escó que gaudien amb les xiulades, les batusses i els insults.
Rull, si convé, aixeca la veu davant tants altres que callen mesquinament.
Tant de bo a totes les formacions polítiques, a totes, hi hagués més Rulls. Perquè d'en Josep es pot discrepar —poc o molt— com ell pot discrepar de Junqueras o Forcadell, poc o molt. Però és un tipus que no només no confon l’adversari. És que, si convé, aixeca la veu davant tants altres que callen mesquinament. Reconforta. També per la seva qualitat humana.
En Rull sempre ha excel·lit per la seva bonhomia. I, alhora —perquè no està pas renyit—, per la seva fermesa i sinceres conviccions. És ell qui, com un soldat, va anar a la Conselleria quan ja no era conseller. Perquè així s’havia acordat. I també és ell qui l’endemà va actuar com si fos un conseller presidint un acte públic en unes circumstàncies ja ben adverses. D’altres, en fi. Millor no recordar el paper galdós que van perpetrar.
I ara també és ell qui —i segur que per fer-ho també ha hagut d’aguantar tota mena d’improperis— ha protestat davant aquesta deriva infame. Com va entomar Cuixart la ira desbocada davant l’escridassada a Colau. I en va sortir al pas. O la Forcadell, que, quan era presidenta de l’ANC, va reprendre aquells que escridassaven l’alcalde de Lleida. Què se n’ha fet d’aquest saber estar?