Ja som a l’equador que ens durà al 12-M, la campanya emocional, i no crec que la setmana vinent aporti gaires novetats en l’aspecte polític. Aquestes eren unes eleccions que Carles Puigdemont havia dissenyat apel·lant al sentiment dels desenganyats pels fets del 2017 i que, molt hàbilment, Pedro Sánchez ha canviat de tempo fent-nos creure que reflexionava sobre marxar de la Moncloa (i, de passada, que s’ha fet feminista). Catalunya no és una excepció dins les marees de la política mundial, i la polarització farà que, a dia que passi, el 12-M sigui una qüestió gairebé americana; a saber, si els votants acaben triant Salvador Illa o el president 130 com a estadant de Palau. La resta serà cosa d’escollir les catifes i la vaixella; és a dir, de saber si Esquerra podrà pintar quelcom de pes en el futur pastís i si l’extrema dreta nostrada podrà tenir prou presència al Parlament per fer d’àrbitre.

Salvador Illa volia una campanya tranquil·la, sense sobresalts... i amb Sánchez com a candidat virtual. Però el líder del PSC, com passava als anys 90, ha vist que per obtenir una victòria prou sòlida (i presidencialista) havia d’apel·lar al vot moribund de Ciutadans. En aquest sentit, estic segur que Illa no diu mai “Lérida” ni “el Bajo Llobregat” quan xerra amb castellanoparlants, i també que no li plau veure com un líder sindicalista groller, primari i espanyolot (un líder sindicalista, vaja) especula sobre les cagarrines i els pixums del Molt Honorable mentre fugí a Brussel·les en un maleter. Però els gustos de cadascú tant hi foten, en tot plegat, perquè això és una guerra i cal assegurar-se fins a la darrera papereta. De fet, si el líder del PSC vol escarnir Puigdemont, li recomano una cosa molt més simple: n’hi hauria prou fent circular entre indepes vídeos amb les seves promeses del 2017.

Per la seva banda, Carles Puigdemont ha fet una dieta apressada de presidencialisme per iniciar una croada contra el meu partit, l’abstencionista. El president ho ha fet seguint el manual convergent de tota la vida; a saber, recordant-nos que la seva llista pot no acabar-te de fer el pes, però que sempre serà millor que tenir governadors civils a Palau (Marta Ferrusola ho deia pràcticament igual, però amb una gràcia més familiar). Sobrepassant la línia que va del cinisme a l’humor, el Molt Honorable s’ha passat a la realpolitik, adduint que ell mai no ha aprofitat la seva dissort personal a l’hora de fer “enginyeria emocional del nostre dolor per a obtenir un rèdit polític.” Bé, el president té prou coneixement periodístic per desmentir-se. Amb un simple cop d’ull a l’hemeroteca, i recordant que les mentides també provoquen certs sentiments.

El 12-M serà una qüestió gairebé americana; a saber, si els votants acaben triant Salvador Illa o el president 130

Sigui com sigui, la campanya emocional podria acabar-se avui mateix, i de fet la majoria de ciutadans ja ho agrairíem. A hores d’ara, el votant del PSC ja sap que el partit de Salvador Illa també ha estat una víctima del 155 i entendrà perfectament que un Govern del seu candidat ja no tingui marge ni per comptar amb les excepcions catalanistes que Pasqual Maragall —o fins i tot Montilla!— es veien obligats a entaforar a la Generalitat (aquest PSC no tindrà de timó a Castells o Nadal, per entendre’ns). Al seu torn —després del plàcet de Foment i dels presidents Mas i Pujol a la candidatura de Junts—, qualsevol persona que es decanti per una administració liderada per Puigdemont comprendrà que, a banda d’haver d’aguantar les arengues de Sílvia Orriols, estaran fent costat a un president convergent dins d’una administració plenament emmarcada en l’autonomisme.

En el cas que això sigui factible (la cosa és molt poc probable, perquè s’hauria de comptar amb la reconciliació entre convergents i republicans i, insisteixo, amb un govern de cocapitalitat a Ripoll), l’elector es trobarà davant el missatge polític de posar el comptador a zero. Dit d’una altra manera, tant Puigdemont com Junqueras demanaran als catalans que oblidin els anys que van del 9-N a l’1-O per tornar a recomençar la història, valent-se del seu pes al Congreso i de la pressió que l’independentisme pugui exercir a Pedro Sánchez en l’assumpte del referèndum. Evidentment, el lector és lliure de creure en aquesta hipòtesi, igualment que pot veure una persona i tres a la vegada quan mira un santcrist. Però servidor els recordarà una cosa ben simple: a inicis d’aquesta campanya, com he dit abans, només es parlava del retorn del president. Després vam passar a parlar de la senyora de Pedro Sánchez. I ara, simplement, parlem de Sánchez... i amén.