L’estètica fúnebre s’ha apoderat del sobiranisme amb la parsimònia d’aquells dromedaris que, fatalment separats del ramat, vaguen perduts pel desert a l’espera de caure morts. Ahir ho veiérem en la presa de possessió del nou govern Torra, amb el president 131 que oficiava una missa de difunts pels familiars dels presos i dels exiliats: el catalanisme, ja ho sabem, és netament wagnerià i gaudeix com ningú furgant pornogràficament a la ferida (Amfortas! Die Wunde!). Ara per ara, és trist constatar que l’independentisme és i serà bàsicament un moviment groguista; és a dir, que lluny de tenir la independència com a causa i motor tindrà com a única fita el retorn dels presos a casa. El que no s’explica, com sempre ha passat durant aquest procés secretista, és quines renúncies caldrà assolir no ja per aconseguir l’objectiu, sinó per tenir la remotíssima possibilitat de plantejar-lo.

Com ja va insinuar Felipe González, i després d’una sentència segurament exemplar, els presos només podran ser indultats si l’independentisme renuncia definitivament a la seva raó d’ésser: la secessió efectiva de Catalunya. Que tothom ho tingui clar: els presos no seran a casa fins que Espanya s’asseguri de tenir desactivada la màquina indepe per al proper quart de segle. Actualment, ni Rajoy ni Sánchez ni la Superman en patinet s’arriscarien a perdre els favors de les elits espanyoles mostrant clemència amb els ostatges catalans, que són un valor segur a l’hora de coaccionar aquest i els futurs governs de la Generalitat. Que ningú no s’erri, a mi no em molesta que es tingui tota la consideració amb els familiars dels presos, però tot aquest groguisme fúnebre d’ahir, al qual m’estranya que es prestin, només afavoreix Espanya, perquè mostres a l’estat on pot fer-te mal.

Ho he escrit mil vegades i avui cal tornar-hi: s’ha demostrat que cedir als embats d’Espanya només ens ha fet més febles. Si els polítics catalans volen els presos a casa, ho tenen ben fàcil per començar a treballar en aquesta nova causa: que truquin a Pedro Sánchez i li assegurin que acataran el marc constitucional espanyol (no els costarà gaire, perquè és exactament el que han fet sempre) i li prometin que li aprovaran els pressupostos els dos anys que li poden restar de legislatura, peti qui peti. Si som al marc de l’autonomia, com és el cas, hem d’aprendre dels bascos: fer una mica de soroll en la retòrica i després aprofitar la nostra influència per tal de fer pasta i coaccionar. Si el context és aquest, en definitiva, millor que ens hi acostumem de nou i ens estalviem tota aquesta retòrica revolucionària que sempre s’acaba amb un moviment d’abaixar el cap.

Estalviem-nos els funerals, amic president Torra. Estalviem-nos el groguisme, estimats consellers. I pactem amb els carcellers, traint els anhels del poble. És el que voleu fer, en definitiva. Digueu-ho sense por ni embuts, perquè és millor una veritat que ens continuï fent esclaus que no pas una mentida que ens il·lusioni per acabar en la mateixa situació. Si voleu els presos a casa aviat, continueu cedint. Ara, després no us estranyeu si decidim destrossar-vos.