El Govern recuperarà la benedicció de roses aquest Sant Jordi. Ho va explicar aquest dilluns Ramon Espadaler —evidentment— a Ràdio Estel —evidentment—. Espadaler va assenyalar que el Govern del PSC defensa una política de laïcitat positiva i que, per tant, “es reivindica el fet religiós a la vida col·lectiva”, perquè “sabem que les creences poden aportar valors molt positius a la societat”. Quan diu “sabem” entenc que el conseller de Justícia i Qualitat Democràtica es refereix a ell mateix i al president Illa, i que aquest plural inconcret no abasteix l’alcalde Collboni i les llums inclusives de Nadal passat. El gest del Govern socialista, però, es fa interessant de llegir perquè amaga un fons revelador: els socialistes exerceixen el poder prou desacomplexadament —i entenen fins a quin punt un pot jugar la simbologia a favor del seu relat— perquè forçar el que en principi és el marc ideològic convencional —dir-se govern d’esquerres i recuperar una benedicció— no tingui cap conseqüència aparent per a la coherència interna i externa del seu discurs. Amb la sornegueria de presentar-ho com un pas més vers la recuperació de la normalitat institucional n’hi ha prou perquè tot quedi lligat i ben lligat. Així, els socialistes poden operar per sobre de l’eix social clàssic —o per sobre de la matusseria d’una part de l’esquerra per capir conceptes com laïcisme positiu— amb el compàs de la lògica dirigit únicament pels seus anhels de comandament i pacificació.
Tots els buits que el nacionalisme polític, intel·lectual i institucional ha renunciat a omplir les últimes dècades, el socialisme de la pacificació ens els girarà en contra en nom de la normalitat institucional
Que aquesta mena de coses estiguin a l’abast dels socialistes per engreixar el seu discurs normalista, fa explícit fins a quin punt descafeïnar símbols i tradicions, la política del “Govern del 80%” de Pere Aragonès, va ser una absurditat contraproduent. Que ser català no vulgui dir res no és cap drecera perquè tothom pugui sentir-se’n: si ser català no vol dir res, si la identitat és buida, abraçar-la és abraçar el no-res. En aquest pla teòric, els símbols —que en aquest país han estat graponejats fins al sense sentit— importen perquè ofereixen uns punts cardinals, un imaginari, un vincle sentimental que pot convertir la idea de nació en un cúmul d’experiències personals amb un comú denominador. Això, que és valuós perquè sobrepassa la política de partits i ofereix una via de construcció de la catalanitat menys vinculada a l’actualitat política, també ho és perquè revela l’arrelament i el bagatge històric de les nostres institucions. La posició seixantista d’ERC en aquesta mena d’afers, ineficaç per comprendre fins a quin punt hi ha símbols i tradicions que ens expliquen malgrat els nostres posicionaments ideològics o religiosos presents, ha estat cabdal per esllanguir l’imaginari de la nació. Amb el govern d’Aragonès, es va deixar de convocar —que no de celebrar— tant la missa de Sant Jordi com la de la Mare de Déu de Montserrat, per no haver de fer l’esforç d’explicar-les des del laïcisme positiu preservant-ne el gest patriòtic. Un altre exemple força revelador d’això que escric va ser la desaparició de les armes llargues de la Guàrdia d’Honor dels Mossos d’Esquadra per pur caprici.
Haver deixat buits simbòlics ofereix als socialistes la possibilitat de reforçar des d’aquest mateix simbolisme institucional, des d’aquest marc de “normalitat”, la idea que és possible una Catalunya catalana dins d’una Espanya espanyola. Que allò que hauríem de poder viure més o menys desacomplexadament —que Sant Jordi, el nostre patró, és un sant— és possible de ser viscut desacomplexadament a la Catalunya pacificada. Que no cal renegar de les tradicions —perquè ja els va bé convertir-les en folklore somort sense conseqüències sobre el relat nacionalista— i que, alhora, no cal renegar de l’espanyolitat. És la maniobra cosmètica perfecta d’una disputa que els socialistes guanyen per incompareixença de l’altra part, pel sentiment d’inferioritat que mena a no publicitar una missa el dia del sant patró del país, a no beneir unes roses, a no poder dir: entenc el símbol, en respecto la història, em faig responsable del seu valor. Tots els buits que el nacionalisme polític, intel·lectual i institucional ha renunciat a omplir els últims quinze, vint, i trenta anys, el socialisme de la pacificació ens els girarà en contra en nom de la normalitat institucional amb el mateix mètode amb què ara es fa seus els mantres de Pujol. L'anormalitat institucional dels últims anys —per deixadesa, per laïcisme mal entès, per desarmament voluntari de la retòrica i la simbologia nacionalista— permet als socialistes d'explicar que la normalitat institucional són ells.