Estem disposats a claudicar com a espècie: de la supèrbia d'altres moments de la nostra història, potser exagerats, però no per això menys comprensibles, a la situació actual. De tant en tant caiem per l'abisme de la falta d'autoestima, i no de forma individual, que sense això no s'entén l'increment de suïcidis ni la massa creixent de depressions i ansietat; també de manera col·lectiva, perquè la humanitat sembla disposada a immolar-se entre el que és bestial i digital. Es tracta d'una curiosa cursa cap al no-res, en la qual només podem perdre.
Em manifesto de forma tan pessimista en llegir la llei de benestar animal que acaba d'entrar en vigor i l'eficàcia de la qual ha d'estendre's a tot Espanya, al marge del rigor que puguin afegir les legislacions autonòmiques en la matèria. Pessimisme en constatar que és més difícil tenir un gos que un fill, que s'incorre en més responsabilitat per certes actituds envers un gos que envers un fill, i sobretot perquè l'eutanàsia, que amb tanta alegria hem aprovat per poder exercir-la sobre humans, serà molt més difícil de practicar amb els animals perquè fins i tot hi ha inconvenients en el cas que pateixin.
El veganisme i la nova tendència que pregona la no-reproducció humana són l'epítom d'una cadena autodestructiva
La llei neix de la desconfiança, tot i que la immensa majoria de les persones que tenim mascotes les cuidem i les estimem. Ja ni tan sols sé si serà legal en el futur aquest nom, perquè sembla que anomenar-les així les cosifica, una cosa inacceptable en aquests temps d'humanització de les bèsties, però entengui's per mascotes aquells animals que tenim en la nostra companyia, gairebé com un més de la família i en alguns casos com l'única família, en persones amb xacres, abandonades, malaltes i soles. Podem menjar xai, però no un xai mascota, i se sent sovint que els animals es comporten millor que moltes persones. Tot això és potser compartible, a despit d'acceptar les psicopaties humanes i el fet cert que els animals no tenen sentit ètic i que, per tant, tampoc no podem donar valor positiu a allò que no podrien fer de cap altra manera. És la llibertat allò que fa diferent i gegant l'ésser humà, una llibertat que es conrea com a concepte en accions com la que jo faig cara, la d'escriure, perquè és l'humà l'únic ésser viu capaç de crear un llenguatge doblement articulat.
Però el legislador ha dimitit de la grandesa de la seva espècie i el temps que humanitza l'animal, des de Walt Disney fins avui, no ha fet més que començar. El veganisme i la nova tendència que pregona la no-reproducció humana són l'epítom d'una cadena autodestructiva, perquè en el sentit contrari, l'humà resulta cada vegada més concebut com una mera baula, una més, de la cadena evolutiva, que mereix el mateix respecte, potser menys, que la resta, perquè entre una part de la població s'ha imposat la idea que resulta ser un virus per al planeta, un depredador condemnable, els progressos del qual no són tals. Així ho afirma ja ChatGPT corroborant la sospita que el seu biaix és el nostre biaix.
Quan la ignorància legisla, només pot cometre errors, fins i tot copiant el que fan altres països, davant els quals adopta una actitud provinciana, mentre davant de la ciutadania ho ven de manera adamista. En aquest cas, la llei menysprea les situacions sobre les quals imposa normes: qui deixa lligat el gos a la porta del supermercat? En general, la velleta per a qui sortir al carrer és una aventura i la seva mascota, la font de seguretat més important. Doncs res, fem-la pujar i baixar dues vegades, una de les quals, sola. També pot ser que ho faci la mestressa de casa que necessàriament continua existint en cada dona que fa malabars amb els diversos papers de l'auca que li toca exercir, un d'ells, tenir cura de la mascota familiar. I sí, també un nombre creixent d'homes, però em nego a pensar que en general ho facin per una altra raó que la necessitat i utilitzant el menor temps possible. És veritat que un gos necessita més atencions que un gat, però algú creu que tots els gossos són iguals i que ben educats no poden sobreviure com els felins en una casa un cap de setmana? O no recorda el legislador que la responsabilitat del propietari és la mateixa hi hagi o no assegurança i que ja s'ho farà?
Per sort, una part de la llei manca de la reglamentació necessària per a la seva aplicació en aquest temps allargat d'investidures i també s'adverteix que algunes activitats tan necessàries com el control cinegètic d'espècies (diguem-ne "caça" en llenguatge vulgar) ha quedat al marge de l'esmentada regulació. Però tant hi fa, la llei se suma a aquesta curiosa tendència antiantropològica que està tan de moda i que, sumada al creixement imparable del transhumanisme, apunta com ja han advertit científics de tendències ben diverses, però d'indubtable rigor i solvència, a l'eventual extinció de la humanitat.