“Barcelona està morta”. D’ençà de l’aparició de la nova llibertat condicional normalitzada a les nostres vides, he escoltat aquesta frase en la boca de barcelonins que es dediquen a àmbits com l’hostaleria, la cultura, l’economia o el turisme. En efecte, podríem fer l’exercici d’estar per casa consistent a imaginar vint professions a l’atzar (de fuster a alt directiu d’una empresa immobiliària) i veuríem com, amb l’honrosa excepció de la biomedicina o del futbol, Barcelona no es troba en l’àmbit de les trenta ciutats més atractives del món per pencar. Els barcelonins salvem aquesta decadència cada dia més objectiva amb un fals consol, afirmant que, tot i la crisi, la nostra és encara la ciutat amb més qualitat de vida del planeta, la qual cosa era i seguirà essent fal·laç, car no hi ha vida feliç sense un desenvolupament laboral ben òptim.
Els esforços per continuar amb la mandanga de vendre’ns a nosaltres mateixos una ciutat que sigui atractiva, però sense cap mena d’incentiu per prosperar, cada vegada són més risibles. A l’actual número d’octubre del Time Out, titulat “15 motius per estimar Barcelona”, els redactors de la revista molona recullen una suma d’adjectius innocus sobre la ciutat (solidària, diversa, sostenible, animalista) que semblen una amanida inventada pels dissortats inspiradors del Fòrum de les Cultures. Maragall va inventar-se allò de l’olimpisme car sabia, li ho van ensenyar a la New School, que una ciutat progressista de debò necessita ser rica. El colauisme és la seva versió pobra, sense fastos ni carnavals, amb l’únic incentiu de poder lluir a Instagram.
Potser soc un ingenu, però diria que la Rosa de Foc mereix que intentem salvar-la, encara que sigui amb la gràcia de reduir mortalment un tros monstruós de l’Eixample a la música antiga d’un sol mot
L’Enric Vila escrivia fa poc que la Barcelona processista del règim de Vichy —és a dir, l’espanyola, la valencianitzada— només tindrà la perspectiva d’anar-se degradant i fent-se més lletja, incapaç de ser res en el nou ordre internacional. Vila ja fa temps que ens diu que la millor forma de salvar la capital és marxar-ne, fer obra i lletra a l’ermita que s’escaigui, i preparar bé la reconquesta de Barcelona amb la generació de joves més desvetllats que ara evitin ser comprats per TV3 i La Vanguardia. Tinc l’impuls de respondre citant Pla, Enric, quan deia allò que d’aquest país (i és aplicable a la ciutat) només en pots fotre el camp per ser un trànsfuga melangiós, no pas un de desnaturalitzat. A banda, em pregunto si, més enllà d’una necessitat que comparteixo, abandonar Barcelona no implicarà regalar-la a lleons i elefants.
En efecte, caldrà ser molt fort per viure a Barcelona la propera dècada, un temps en què els de sempre intentaran engreixar la nòmina venent-nos un nou pujolisme versió indepe amb el qual marejar la perdiu, mentre Colau continuarà fent el possible per castigar les classes mitjanes emprenedores i fer la feina bruta perquè els fons voltors acabin comprant tots els locals en traspàs de l’Eixample. Caldrà tenir el cor de pedra i l’ànima de bronze per no decaure i acabar caient a la decadència de la temptació d’escriure articles en català (però que podria editar el meu amic Lluís Bassets a El País) sobre com de boniques són encara les terrasses de la Barceloneta. Tot això és cert, sí i recontrasí, com és ver que l’enemic vol que ens quedem a la capital al preu d’oblidar que cap ciutat no pot prosperar si no es troba al centre d’un país lliure, perquè la ciutat no és res si la dominen i planegen estrangers o eunucs.
Si el talent marxa de Barcelona per refugiar-se a les províncies, qui poblarà els bars del Gòtic per recomanar llibres als joves desvagats? Si marxem, estimats amics, qui farà el tast previ del menjar per evitar que els malvats enverinin el rei? Si fotem el camp, Enric, qui educarà les nostres princeses en l’art de l’amor i els rebaixarà la seva deliciosa egolatria? Potser soc un ingenu, però diria que la Rosa de Foc mereix que intentem salvar-la, encara que sigui amb la gràcia de reduir mortalment un tros monstruós de l’Eixample a la música antiga d’un sol mot. Si ens quedem, això sí, que sigui amb l’espasa a la boca, amb l’armadura sota el jersei, i al preu de fer-nos antipàtics, de repartir hòsties amb la mà oberta i d’acabar el concert extenuats. Continuaré pensant-hi, que darrerament caço les idees amb més calma... i tardança.