Els liberals clàssics, que al regne d’Ibèria som quatre gats mal comptats, apostem per la lliure circulació de persones, béns de consum, moneda i informació per tot el planeta, sense cap mena de restricció en tots i cadascun d’aquests àmbits. En el debat de la immigració, la norma general es tradueix en una idea molt bàsica: els països no haurien de tenir cap mena de limitació fronterera (més enllà de l’estrictament necessària per al seu bon funcionament administratiu intern) i, al seu torn, haurien de facilitar que qualsevol ciutadà del globus adoptés la seva nacionalitat amb la major disposició possible: de fet i al límit, la nacionalitat hauria de ser una nota merament cultural (la qual cosa, en indrets com ara l’hàbitat de la nostra tribu, passa a ser un afer de supervivència). En aquest sentit, i seguint la bíblia liberal contra tot tipus de paternalisme col·lectiu, els països no acollirien immigrants, com si fossin un campament de scouts o un grup de monges caritatives, sinó que es limitarien a respectar un dret humà inalienable, a partir del qual un bípede racional del planeta pot viure i treballar on li surti de la pebrotera.

L’obsessió per controlar la immigració, que fins i tot perpetren governs que es defineixen com a liberals, no només és contraproduent a nivell filosòfic, sinó en l’esfera pràctica: de fet, els migrants del món no volen ser acollits ni integrats, sinó trobar un espai que permeti desenvolupar les seves capacitats i on puguin contribuir al benestar general. En aquest sentit, cal confiar en la racionalitat de la gent i en l’adaptació al realisme de la majoria d’habitants del món, car cap migrant es desplaçarà a un indret on no pugui treballar ni desplegar el seu talent ni habilitats. Lluny d’acceptar aquest fet, els estats europeus (inclòs Espanya) destinen quantitats colossals de recursos a evitar el flux de nouvinguts, la qual cosa, en el cas d’Itàlia, ha arribat a comportar la situació delirant de regalar una quantitat desmesurada de pasta a les màfies que controlen Líbia perquè els seus esbirros puguin controlar les fronteres i no se’ls escapi cap pastera. És aquesta política forassenyada, en definitiva, la que radicalitza la mentalitat dels europeus fins a convertir-los en porucs racistes hereus d’un proteccionisme desfasat.

És d’un cinisme olímpic resoldre un problema com el del vaixell Aquarius amb la cançoneta i l’estètica de la caritat

Entenc que una administració de Pedro Sánchez, ZP II, que s’ha fet i es farà de gestos de cara a la galeria, hagi aprofitat que més de sis-centes persones vaguin pel Mediterrani per fer-se la fotografia caritativa i acollir-los a València. En una situació d’emergència, ai las, qualsevol ajuda és bona, però és d’un cinisme olímpic resoldre un problema com el del vaixell Aquarius amb la cançoneta i l’estètica de la caritat. Si l’estat espanyol vol ajudar els migrants que posen la seva vida en perill al mar, el millor que pot fer és obrir les seves fronteres a quisvulla, perquè això d’acollir negritus amb esperit de mossèn (amb Carmen Calvo anant a València per coordinar una operació de rebuda tan pornogràficament publicitària que arribarà a altíssimes cotes de vergonya aliena) és una forma més velada de racisme, que per disfressar-se de progre encara resulta més perversa. Si els països d’Europa volen acabar amb el drama dels refugiats i dels migrants ho tenen ben fàcil: que trenquin amb la moral d’acollida i es converteixin en nacions liberals i obertes, en què la seva ciutadania es defineixi simplement per la voluntat de ser-ho.

Però tot això, estimats lectors, és massa demanar. És millor mantenir intactes els teus tractats internacionals, encara que sigui al preu de pactar amb el dimoni marroquí o la màfia africana, mentre et fas una foto amb el negritu de torn oferint-li un plat de paella. Certament, no m’estranyaria que, una vegada acollits, els habitants de l’Aquarius acabin fotent el camp, cercant un país amb menys quota de bojos i racistes disfressats per metre quadrat.